Cada tarda els nens fan “classe al camí” ( class on the road, com en diuen les mares). De dos quarts de cinc a dos quarts de set, de dimarts a dijous, voluntaris de petites ONGs s’instal·len al camí de terra que voreja l’Olive Grove, el campament de refugiats improvisat en un camp d’oliveres que hi ha fora del centre de detenció d’immigrants de Mória. Dividits en dos grups d’edat -de 2 a 5 anys i de 6 a 13-, fan un dia anglès, un dia matemàtiques i dos dies jocs. Per a molts d’ells és l’únic moment en què tornen a sentir-se nens de debò.

“Alguns els veus que no reaccionen, és com si no veiessin res. D’altres, per contra, estan extrafeliços, demanant l’atenció. I n’hi ha que de sobte fan un clic i es posen a tirar pedres i a cridar, reprodueixen la violència que veuen al seu entorn”, explica una de les activistes que fan classe al camí i que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Les relacions entre les ONG i el govern grec, que gestiona el centre de Mória, són cada cop més tenses a causa de les denúncies públiques que moltes han fet de la situació. En molts casos alçar la veu els ha suposat ser expulsades de l’interior del centre, i encara més a mesura que s’acosten les eleccions legislatives gregues, la tardor de l’any que ve.

Una de les més crítiques és Metges Sense Fronteres (MSF), que ja va sortir de Mória el 2016, quan la UE va signar l’acord amb Turquia per aturar les arribades de migrants i el camp es va convertir en un centre de detenció. “Vam sortir-ne per no ser còmplices d’aquest sistema”, recorda la infermera Idoia Moreno, que treballa a la clínica pediàtrica que l’ONG té a les portes de Mória, on atenen nens i mares embarassades. Moreno denuncia amb vehemència les “condicions infrahumanes” de Mória en què viuen “fins i tot nadons d’un dia o dos, perquè les mares donen a llum i l’endemà han de tornar a la tenda de campanya”.

Però el més alarmant de tot és sens dubte el trauma que això està generant en els menors. “Només en una setmana vaig haver de cosir el canell a un menor no acompanyat i a una noia de 17 anys que amb la seva mare havien intentat tallar-se les venes”, relata la infermera de MSF. “Estem veient com augmenten els problemes de salut mental a causa de tot aquest sistema inhumà i sobretot per la falta d’esperança en el futur que té la gent aquí: una desesperació total que està portant nois i noies de 12 a 16 anys a intentar suïcidar-se”, assegura la infermera pediàtrica, i recorda que molts d’aquests nens ja han patit molt abans d’arribar a Mória. “Alguns han vist assassinar els seus pares o violar la seva mare davant seu”, diu Moreno, i quan arriben a aquest centre de refugiats a les portes d’Europa es troben amb una situació de desprotecció total.

De les 9.000 persones que hi ha ara amuntegades a Mória -tres cops per sobre de la seva capacitat-, quasi 3.000 són nens. Bona part són menors no acompanyats que han arribat sols a l’illa. Dins el recinte hi ha una secció protegida per instal·lar-hi els menors no acompanyats i les mares o pares solters o viudos, però el col·lapse total del centre fa que aquest espai ja no accepti més gent. Organitzacions que treballen amb els nens migrants de Lesbos asseguren que han detectat almenys un centenar de menors no acompanyats que viuen a Mória sense estar registrats. Simplement hi van arribar i es van instal·lar allà on van poder. “Ningú ve a fer-los una entrevista i preguntar-los qui són”, diu l’Elisabeth, de Lesvos Solidarity.

"Mória és l'infern"

Només uns quilòmetres més enllà, al camp de refugiats de Kara-Tepe, gestionat per la municipalitat de Lesbos, els 650 nens que hi viuen (més de la meitat dels 1.200 refugiats que acull el centre, mai per sobre de la seva capacitat) reben classe dins el sistema d’educació formal grec. Però per als milers de nens de Mória l’única opció educativa, si la fan servir, són les classes informals de les ONG. “El govern grec no ha trobat la manera de posar un autobús per portar tots aquests nens a les escoles públiques, que són massa lluny del camp”, diu l’Elisabeth.

A Mória, les mares amb nens petits ni tan sols mencionen la pèrdua d’escolaritat dels seus fills, els preocupa més la seva seguretat, la higiene i l’alimentació. Per esmorzar, cada dia reben un croissant industrial empaquetat i un suc comercial. “Això és el que molts nens de dos i tres anys esmorzaran cada dia durant l’any o dos que poden arribar a ser aquí”, recorda Moreno. Per dinar, una peça de carn amb un arròs pràcticament cru i per sopar pa amb formatge i patates.

La Hadigeh, de 14 anys, ens ensenya la safata de plàstic amb el pollastre i l’arròs, i és categòrica: “Jo no em menjo això”. Amb posat trist, respon les nostres preguntes en un anglès justet però suficient per fer-nos entendre que “viure a Mória és molt dolent”. Ens atén mentre ajuda la seva mare a estendre una lona per protegir la tenda on viu amb els seus dos germans, de 13 i 8 anys, i els pares. El pare cava una rasa al voltant de la tenda per evitar que l’arrosseguin els aiguats que arribaran segur amb l’hivern. Dues tendes enllà, una mare afganesa ens explica que els seus nens han tingut moltes diarrees des que són aquí, i amb perplexitat afegeix: “Vam anar al metge i ens va dir que beguin aigua d’ampolla i que no mengin el menjar de Mória”.

Un mar d'armilles per reflotar l'ajuda als refugiats