Un informe per a 200 milions d'aturats
No he vist mai cap pintada i molt menys cap vidre trencat a l'edifici del Fons Monetari Internacional, i això que les sigles FMI disparen anticossos als cinc continents. Però entre les càmeres de seguretat i la indiferència ciutadana, la seu de l'organisme viu una existència plàcida (sobretot des que no la lidera Strauss-Kahn).
Aquests dies de reunió de primavera de l'FMI i del seu veí, el Banc Mundial, a Washington vénen dos grups de periodistes: els especialitzats en economia i els que segueixen el seu ministre. Els econòmics fan vida a part: vénen amb la crònica escrita i fan anar expressions com "exposició excessiva" amb la desimboltura del dermatòleg davant una cremada de primer grau. Als altres se'ls coneix perquè viatgen en comitiva, darrere una càmera i un cap de premsa ministerial, tothom patint per si la declaració del ministre entrarà a l'informatiu. Normalment, la resposta que més els interessa no té res a veure amb el Fons, sinó amb l'escàndol polític del dia, generat a milers de quilòmetres de distància.
Dins la sala de premsa, el cap de comunicació de l'entitat reparteix joc segons el país on la ruleta hagi fet caure la boleta del rescat. Ja fa un parell d'anys que els periodistes grecs poden preguntar molt. També els portuguesos. Entre els emergents, als xinesos sempre els toca. I algun col·lega africà. I, per descomptat, mai no es queden sense intervenir els senyors de The Wall Street Journal o de The Washington Post . No hi ha com que la directora del Fons llegeixi el teu diari.
Amb Strauss-Kahn, les rodes de premsa aconseguien ser entretingudes. L'home somreia amb cara de trapella mentre jugava a fer creure que anava a dir una cosa que no hauria de dir, i li agradava fer anar el floret dialèctic amb els inquisidors més aguts, gaudint del repte de ser més brillant que l'interlocutor. La seva successora, Christine Lagarde, no va faltada d'aplom, però s'amaga darrere un posat tot digne i una expressió volgudament serena, mentre els ulls intenten transmetre una força que no sempre troba.
El problema, esclar, és el missatge que ha de transmetre: això s'aguanta pels pèls. Que els ho diguin als europeus amb estalvis. Uns diners que havien sobreviscut a l'orgia creditícia de fa cinc anys, als ensorraments de les borses o al vergonyós engany de les preferents, i que es pensaven que estaven a refugi en un humil dipòsit a termini del 2%. Què es pot dir a aquests estalviadors, a qui alguna llumenera de Brussel·les, en els primers dies de Xipre, va amenaçar de prendre fins i tot el poc que tenen? Mentrestant, alguns bancs too big to fail tornen a repartir primes com si no haguessin trencat un plat, gràcies als diners dels nostres impostos.
Austeritat també en comunicació
En aquestes agòniques condicions, la prosa llepada del servei d'estudis del Fons aconsegueix treure de polleguera, amb els seus "riscos sistèmics" i les seves "pressions inflacionàries". És veritat que la crisi també ha portat l'austeritat a l'estil comunicatiu. Lagarde va afirmar dimecres a Nova York: "Amb 200 milions d'aturats, la creació de llocs de treball és una prioritat. La població s'està cansant de l'ajust i les tensions socials augmenten". Esclar que a continuació va afegir: "La causa principal no és l'ajust en ell mateix. La gent s'adona que no pot viure indefinidament gastant més del que guanya. La causa és que la càrrega de l'ajust sembla injusta".
Probablement, molts dels que vivien gastant més del que guanyaven no podien viure sense endeutar-se, sobretot quan el model econòmic era abaixar sous i abaratir el preu del diner per fer atractius els préstecs i crear una il·lusió de prosperitat. Per cada crèdit per a un Porsche Cayenne que es va concedir, quantes hipoteques per a un pis raonable es van demanar? I la càrrega de l'ajust no sembla injusta. És injusta.
