Qui collirà la fruita i la verdura amb els jornalers atrapats pel tancament de fronteres?

La pandèmia ha posat al descobert les precàries condicions laborals en un sector fonamental

La collita de maduixes, taronges, tomàquets, melons o espàrrecs arreu d’Europa està en perill perquè el tancament de les fronteres interiors i exteriors de la UE ha bloquejat el moviment de centenars de milers de treballadors jornalers que cada any fan possible que fruites i verdures arribin al mercat. Encara que els governs han fet crides perquè “exèrcits” dels aturats que ha deixat l’impacte econòmic de la pandèmia vagin a treballar al camp, a la pràctica aquesta mà d’obra és difícil de substituir, senzillament perquè sovint la feina és massa dura i mal pagada. I més encara quan al camp tampoc es compleixen les mesures de distanciament per prevenir els contagis.

A la província de Huelva només han arribat 7.000 de les 19.000 jornaleres marroquines que cada any treballen en la collita de la maduixa. Sense elles s’ha intensificat el recurs als sensepapers, que ja eren una part estructural de la mà d’obra agrícola a Espanya. Són els que es troben en una situació més penosa. “Aquí no hi ha cap mesura de protecció contra el coronavirus: treballem de 7 a 14 h recollint gerds a menys d’un metre de distància entre nosaltres, sense mascaretes, i no tenim ni aigua per rentar-nos les mans”, explica en una conversa per WhatsApp l'Abubakr, un malià de 29 anys que malviu en un assentament de Huelva amb un centenar de sensepapers. El seu jornal és de 38 euros. Al campament també és impossible seguir les recomanacions de les autoritats sanitàries espanyoles: "No hi ha aigua corrent ni cap control sanitari i la gent té por d’anar al metge perquè no té targeta sanitària”. Mentre mostra la seva barraca feta amb palets, cartrons i plàstics, diu que a Espanya no viu millor que el temps que va passar a Algèria en el seu camí cap a Europa: "Si no treballes, no menges”. I només demana una cosa: tenir papers per poder treballar. La Creu Roja de tant en tant porta aliments als campaments, però el jornaler –que va fugir de la guerra de Mali el 2016– diu que vol viure de la seva feina: “No volem que ens donin ajudes ni menjar, només volem treballar amb les nostres mans”.

Desenes d’empreses de Huelva i Almeria es nodreixen dels treballadors que malviuen en uns 120 campaments, i que segons el relator especial de l’ONU sobre pobresa extrema, que va visitar Espanya l’any passat, “tenen condicions pitjors que les d’un camp de refugiats". Des del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), alerten que l’incompliment de la llei és generalitzat: “Amb els immigrants fan el que volen, i si són dones encara més, però també amb els autòctons es vulneren els convenis. Si abans ja es respectaven poc o gens, ara encara menys. Els nostres mòbils no paren de trucar treballadors andalusos aturats de l’hostaleria que no s’havien imaginat mai haver de treballar en aquestes condicions: recollint alls o cebes, sense cap distància, tocant cul amb cul, per 30 euros al dia”, denuncia Oscar Reina, portaveu del sindicat. “I si algú demana mesures de protecció se’n va directament el carrer, com ens ha passat aquesta setmana amb una brigada de 50 jornalers en una finca de Rocío: van demanar mascaretes i hidrogel i els han fet fora a tots”.

Reina diu que la patronal està aprofitant el mite que falta mà d’obra per seguir explotant gent desesperada. “Aquí hi ha prou immigrants i prou autòctons per treballar, el problema és en quines condicions. Per això tenim famílies andaluses que estan anant a treballar a França, perquè allà els paguen el jornal legal, cotitzen i els tracten com a persones… Aquí estem molt a prop de l’esclavitud”.

Regularització a Itàlia i xàrters a Alemanya

A Itàlia, on segons la patronal agrària Confagricoltura falten 250.000 temporers procedents sobretot de Romania, les autoritats han optat per legalitzar la situació de treballadors sense papers per treballar en l'agricultura o el sector domèstic. El sindicat USB ha convocat una vaga per denunciar que la mesura deixa fora molts migrants que es van convertir en clandestins amb el decret de l’exministre de l’Interior ultradretà Matteo Salvini.

Alemanya, que compta cada any amb 300.000 treballadors temporers de l’Europa de l’Est, la majoria de Romania i Polònia, el govern ha facilitat corredors per l’arribada de 80.000 temporers. L’organització romanesa Ecoruralis va denunciar el 10 d’abril les imatges de 1.800 treballadors agrícoles de la ciutat de Cluj que s’amuntegaven per pujar als autobusos i els vols xàrter que els havien de portar fins a Alemanya sense mesures de protecció.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha instat els socis europeus a considerar els jornalers com a treballadors essencials i a crear “carrils verds” per facilitar-ne la mobilitat enmig de les restriccions per la pandèmia. Fonts de la Comissió expliquen que es continua treballant en aquest sentit, però Brussel·les encara no disposa de dades que acreditin que aquests corredors estan funcionant.

Des del passat 15 d’abril, un mínim de set avions procedents de Romania amb gairebé 500 temporers han programat la seva arribada al Regne Unit per recollir fruita i hortalisses al comtat de Lincolnshire, el gran centre de l’ agrobusiness del país, informa Quim Aranda. La indústria agrícola britànica necessitarà fins al final de la tardor uns 90.000 treballadors i s’ha apel·lat a estudiants i al personal del sector de l’hostaleria i la restauració, majoritàriament desocupats, que participin en les feines del camp. Des de principis d’abril, però, només unes 5.500 persones han respost a la crida. Davant de la falta de mà d’obra, atiada també pel Brexit, el príncep Carles va fer dimecres una crida per crear un “exèrcit per al camp”, com es va fer a la Segona Guerra Mundial. També el ministre d’Agricultura francès,  Didier Guillaume, va fer una crida per televisió als cambrers, perruquers i altres sectors que no poden treballar sota el confinament a “unir-se al gran exèrcit de l’agricutura francesa”.

Espanyols a Holanda i romanesos a Alemanya

Blanca Garcés, investigadora del CIDOB, destaca que la demanda de mà d'obra estrangera per treballar al camp no depèn del nivell d'atur que hi ha en cada país: "És un sector amb condicions laborals i salarials molt baixes que els treballadors autòctons no estan disposats a acceptar. I aquesta demanda de mà d'obra de fora existeix sempre, perquè la gent que va arribant de seguida que pot busca feines millors: l'agricultura o el sector de cures tira sempre de treballadors nouvinguts o temporers que estan només uns mesos al país. I això poden ser espanyols que van a Holanda o França, marroquins que van a Espanya o romanesos a Alemanya o ucraïnesos a Polònia”. Garcés destaca que la pandèmia ha visibilitzat aquesta realitat: “Feines com ara recollir la fruita o la verdura, que abans estaven amagades, ara es veuen com a fonamentals, com també que es respectin els drets laborals perquè si no seran focus de pandèmia i poden posar en risc tota la població. Ara 200 temporers dormint al carrer a Lleida ja no són un problema per a ells. Són un problema de tots”.

Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, apunta al problema de fons: “Vivim en un sistema que entén l’alimentació com una mercaderia, que no està pensat per satisfer aquest dret bàsic de la població i alhora una manera digna de viure de la gent que hi treballa, sinó que com en qualsevol altre sector l’objectiu és el benefici. Estem parlant d’un dret que s’ha deixat en mans del mercat, sota la lògica del sistema capitalista en què tot s’hi val”.