L'horror de reconèixer el cadàver carbonitzat d'un germà

Zmiiv (Ucraïna)El vent transportava la fortor de la mort de banda a banda del carrer. El forense va treure de la cambra frigorífica el cadàver de l'home assassinat, cremat, mutilat i amb prou feines reconeixible, i el va col·locar en una llitera metàl·lica. Va fumar-se un cigarret i va obrir la cremallera de la bossa negra. Era un dia bonic de primavera. No hi havia hagut bombardejos aquell matí. L'Oksana Pokhodenko, de 34 anys, va esbufegar i parpellejar davant del cadàver carbonitzat. Aquell no era el seu germà, va pensar. No era l'Oleksandr. Amb prou feines era un humà.

L'Oleksandr, que havia sigut el cap de família des de la mort del seu pare fa 20 anys, va trucar a la seva germana cada dia des de l'inici de la guerra, quan va fugir amb la seva família a Husarivka, un poble al sud de Khàrkiv encabit entre ondulants camps de blat. Sempre que trucava, li deia: "Hola, petita. Estem bé. Com estàs tu?", però no va esmentar mai que els russos havien envaït el poble on s'amagava.

Posar nom a un cadàver irreconeixible

A l'Oksana li va costar continuar mirant el cos. El seu germà li havia ensenyat a anar amb bicicleta i a ella li encantava veure dibuixos animats durant hores amb el fill d'ell. Allò que ara tenia davant era una carcassa carbonitzada. La meitat del crani de l'home havia desaparegut i la cavitat toràcica estava oberta de bat a bat. ¿Com és possible reconèixer alguna cosa aquí? –va dir Pokhodenko, entre llàgrimes–. No en queda res. Déu meu. És horrible. No en queda res". Això va fer Pokhodenko dimarts al matí: identificar el que és irreconeixible, reconciliar l'irreconciliable, posar nom a un cadàver carbonitzat, omplir la paperassa i continuar endavant.

"Tot el que m'espanta és aquí davant", va dir Pokhodenko, dreta a les portes giratòries de fusta del dipòsit de cadàvers, abans d'entrar-hi. L'edifici, d'obra vista d'un sol pis construït abans de la Segona Guerra Mundial, estava rodejat de males herbes i gossos de carrer.

Pokhodenko tenia motius per a la por. El seu germà no li havia trucat des del 14 de març. L'havia vist per última vegada el 23 de febrer, el dia abans que comencés la invasió russa. Havien estat asseguts al sedan de segona mà del seu germà en un aparcament a prop de la feina d'ella. Es van posar al dia ràpidament i van organitzar les factures que havien de pagar a la seva mare, ja gran. L'Oleksandr la va convidar a fer un cafè, però ella va dir que no. Havia de tornar a la feina. "Si hagués sabut que seria l'última vegada que el veuria –va dir Pokhodenko, amb els cabells recollits en una cua de cavall i els ulls inflats per les llàgrimes–, no l'hauria pas deixat marxar".

Oleksandr Pokhodenko, de 43 anys, era conductor de camions per a una cadena de supermercats i vivia en un barri de Khàrkiv. Les forces russes van començar a bombardejar el barri des de les primeres hores de la guerra, i ell, la seva dona i el seu fill de 3 anys es van refugiar en un petit poble proper. Quan els russos hi van entrar, la família va tornar a fugir, aquest cop cap a Husarivka. A principis de març les tropes russes van envair la localitat i les ucraïneses van contraatacar i bombardejar l'enclavament uns quants dies.

El 15 de març Pokhodenko i Mikola Pisariv, un parent llunyà de 57 anys que havia acollit la família a Husarivka, van sortir a buscar patates per a les vuit persones que vivien aleshores al soterrani de la mateixa casa. Els soldats russos els havien assegurat que estarien segurs. Pisariv era un obrer de la construcció que havia servit les forces militars soviètiques a la dècada dels 80. La seva esposa també va visitar el dipòsit aquell dimarts. Va dir que l'havia vist per última vegada quan va sortir per la porta i va recordar que Pokhodenko l'havia aturat just abans que marxés: "Oncle Kolia –li va dir–, deixi'm acompanyar-lo". Els dos homes van sortir enmig del fred i no van tornar mai més.

A finals de març, quan els soldats ucraïnesos van recuperar el control del poble, els veïns van poder sortir dels soterranis amb històries esfereïdores. El 22 d'abril els soldats ucraïnesos van trobar dos cossos que van creure que eren els de Pokhodenko i Pisariv, degollats. Poc després els cadàvers van ser duts al dipòsit de Zmiiv.

"No era ell. De cap manera"

"L'home més petit va morir d'una ferida de bala al costat esquerre del pit", va dir referint-se a l'Oleksandr. "Aquí hi ha el passaport, va ser travessat per un tret". Les vores del passaport estaven cremades, però encara era llegible. A la part superior del quadernet, a través de la foto de l'Oleksandr, amb els cabells molt curts i una expressió seriosa, hi havia un forat de bala. Després de disparar-li, va dir el forense, van ruixar-lo amb benzina, el van cobrir amb neumàtics i li van calar foc.

L'Oksana va intentar calmar-se i va sortir al pati, sota el sol càlid, sanglotant. No era ell, va pensar. De cap manera. Potser tenia la seva mateixa alçada, "però és que ni tan sols hi ha un crani". Van passar les hores. L'Oksana Pokhodenko va declarar davant la policia. Encara va trigar una nit més a acceptar que el seu germà ja no estava desaparegut sinó que era mort, en un dipòsit de cadàvers enmig del no-res, víctima d'una guerra salvatge que acabava de començar.

Copyright The New York Times