L’Estat Islàmic es fa fort dins el vesper iraquià

BeirutQuan les hosts jihadistes d’Abu Bakr al-Baghdadi van prendre el 9 juny del 2014 la ciutat de Mossul -amb prop de dos milions d’habitants- gairebé no van trobar resistència.

Aquest èxit, sens dubte, va tenir molt a veure amb el significatiu suport rebut dels exmembres del Baas (el partit del derrocat dictador Saddam Hussein) i de les tribus sunnites, que han facilitat l’avanç de l’EI. La gairebé nul·la resistència de les forces de seguretat a Mossul, formades per uns 10.000 efectius, també va ser un factor determinant que mostra la falta de lideratge militar de Bagdad.

L’autoproclamat califa Ibrahim ha sabut jugar sàviament les seves cartes i, com a coneixedor de les febleses polítiques de l’Iraq, va trobar el seu principal suport en la vella guàrdia republicana de Hussein, que, igual que l’EI, és de credo musulmà sunnita.

La paradoxa de tot això és que els Estats Units, més d’una dècada després de la caiguda del dictador iraquià, s’enfronten als mateixos fantasmes. Tot i l’afluència de milers de combatents estrangers, gairebé tots els dirigents de l’Estat Islàmic són exoficials iraquians, incloent-hi els membres dels seus comitès de seguretat i d’estratègia militar, així com la majoria dels seus emirs i governadors.

Els antics membres del partit Baas han portat a l’organització l’experiència militar i alguns dels seus programes, així com les xarxes de contraban que va desenvolupar el règim de Saddam per evitar sancions en la dècada del 1990 i que ara faciliten el comerç de petroli il·lícit de l’Estat Islàmic.

L’origen d’aquesta comunió, més política que religiosa, entre l’EI i els exmembres del Baas, ve de la invasió de l’Iraq el 2003. “L’ocupació de l’Iraq ho va canviar tot”, destaca a l’ARA el coronel retirat Nizar Abdelkader, que denuncia la discriminació que han patit els sunnites a l’Iraq després de la caiguda del règim de Saddam.

D’un cop de ploma, a 400.000 membres de l’exèrcit iraquià derrotat pels EUA se’ls va prohibir l’ocupació pública i se’ls van negar les pensions, però en canvi se’ls va permetre mantenir les seves armes.

La marginalització dels sunnites va ser el caldo de cultiu d’Al-Qaida a l’Iraq (AQI), precursora de l’EI. “L’exèrcit dels Estats Units sempre va saber que els exoficials baasistes es van unir a altres grups insurgents durant l’anomenada insurrecció sunnita (2006-2009) i van donar suport tàctic a la filial d’Al-Qaida a l’Iraq”, assegura Abdelkader. No obstant això, els funcionaris nord-americans no van preveure que els antics comandaments del règim de Saddam es convertirien en els membres principals del grup jihadista.

A més, quan les tropes nord-americanes es van retirar el desembre del 2011 i el govern iraquià del xiïta Nuri al-Maliki va abandonar les milícies locals sunnites conegudes com els Consells del Despertar, l’EI “es va convertir en l’única opció de sobreviure per als que se sentien traïts i volien canviar de bàndol”, explica l’analista militar.

Encara sense Guàrdia Nacional

Els EUA van condicionar l’ajuda militar a l’Iraq al compromís del nou primer ministre, Haider al-Abadi, de fomentar la creació de la Guàrdia Nacional, una nova i petita força militar sunnita -entrenada i equipada amb noves armes dels EUA- per contrarestar el pes de les forces regulars dominades pels xiïtes. Emulant els Consells del Despertar, la Guàrdia Nacional lluitaria al costat de l’exèrcit a les províncies de majoria sunnita sota control de l’EI.

Però a hores d’ara la proposta per a l’entrenament de la nova milícia sunnita continua pendent al Parlament iraquià, bloquejada per les diferències entre els diputats sunnites, xiïtes i kurds. Aquests dos últims blocs temen que la formació d’aquesta força pugui ser el començament d’un nou auge de la insurgència sunnita que podria amenaçar la regió autònoma kurda, les províncies xiïtes i fins i tot la capital.

Amb prou feines uns quants combatents sunnites han rebut entrenament i armes de Bagdad a la base d’Al-Assad (a la província d’Anbar). “Si hi ha un veritable interès a derrotar l’EI, aquest seria el camí més directe”, insisteix Abdelkader. Fins ara l’única opció que ha previst el govern d’Al-Abadi ha sigut cridar a files les unitats de Mobilització Popular -les milícies proiranianes- per reconquistar Ramadi, tal com va fer a Tikrit.

El president Obama ha reconegut aquesta setmana a la cimera del G-7 que no té “una estratègia completa” per entrenar les forces armades de l’Iraq en el combat a l’EI. Poc després Washington anunciava l’enviament d’entre 500 i 1.000 nous assessors per entrenar un total de 10.000 combatents majoritàriament sunnites i 3.000 nous soldats iraquians en els pròxims mesos, com a part d’un intent per reprendre la capital d’Anbar.

I mentre l’exèrcit iraquià intenta aturar els jihadistes amb l’ajuda de milers de milicians xiïtes i amb el suport de l’Iran, el planter de reclutes de l’EI sembla gairebé il·limitat. Els experts creuen que el grup extremista afegeix uns 1.000 nous combatents a les seves files cada mes, que inclouen aliances temporals amb les tribus locals, bandes criminals i altres grups extremistes.