GUERRA AL PRÒXIM ORIENT
Internacional 22/06/2014

L’Iran: de l’Eix del Mal a aliat d’Obama

Washington estudia una aliança militar amb el seu arxienemic des del 1979 per frenar l’ofensiva sunnita a l’Iraq

Cristina Mas
5 min

BarcelonaJa ho deia Margaret Thatcher: val la pena conèixer el teu enemic, perquè un dia pot ser el teu amic. El president nord-americà, Barack Obama, afronta ara el dilema de recórrer a l’Iran, l’arxienemic des de la revolució del 1979, per combatre a l’Iraq els insurgents que amenacen Bagdad. Obama no vol reobrir una guerra que havia donat per tancada i ha descartat tornar a enviar soldats al vesper iraquià. Ha destinat 300 assessors militars per a l’exèrcit iraquià i valora la possibilitat de llançar atacs aeris amb els temuts drones, però les guerres no es guanyen per aire. Ha de ser l’Iran, que ja té uns dos mil guàrdies revolucionaris a l’Iraq, qui posi la tropa per salvar el govern del seu aliat, Nuri al-Maliki, de l’ofensiva sunnita.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

L’aproximació entre Washington i Teheran -facilitada pel descobriment de reserves de gas bituminós als Estats Units que han reduït la dependència energètica del petroli del Golf- es va evidenciar l’any passat amb l’inici del diàleg sobre el programa nuclear iranià. El secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, va explicitar la voluntat d’una cooperació militar assegurant: “Hem d’estar oberts a un procés constructiu per minimitzar la violència, mantenir la integritat de l’Iraq i eliminar la presència de terroristes estrangers”. El president iranià, Hassan Rouhani, responia: “Quan els americans comencin una acció contra els grups terroristes podem considerar” una cooperació.

Com recorda Sinan Ulgen, del think tank Edam, amb seu a Istanbul, no serà la primera vegada que els Estats Units i l’Iran col·laboren a la regió: “A l’Afganistan, Washington i Teheran també han cooperat contra Al-Qaida i contra els talibans”. Però si bé és cert que l’Iran havia jugat fins ara un paper moderador tant a l’Iraq com a l’Afganistan, sembla que estan canviant les tornes. Al-Maliki és el responsable de vuit anys de polítiques sectàries que han marginat sistemàticament la minoria sunnita i ara Teheran (amb el vistiplau dels Estats Units) s’ofereix per apuntalar-lo al poder.

Tot i que s’ha presentat com l’atac d’islamistes terroristes contra el govern de Bagdad, el fet és que l’ofensiva té tres components: els islamistes de l’ISIL, els antics oficials del Baas (el partit de Saddam Hussein) i les tribus sunnites implicades en la revolta popular contra el govern que va esclatar el 2012 dins l’onada expansiva de la Primavera Àrab. “Només un de cada deu dels camions que van ara cap a Bagdad carregats d’insurgents pertany a l’ISIL”, explica a l’ARA en conversa telefònica Nadim Shehadi, investigador del programa del Pròxim Orient de Chatham House.

El bomber piròman

“És molt difícil pensar que una aliança amb l’Iran pot ajudar a estabilitzar l’Iraq, perquè Teheran és part del problema, no de la solució”, afegeix Shehadi. “Juga a ser el bomber piròman: primer atia el foc i després ven l’aigua”, resumeix. L’Iran ha estat el principal valedor del govern d’Al-Maliki i també de les milícies xiïtes, que han martiritzat els sunnites de l’Iraq els últims vuit anys. Alhora, l’origen i l’ascens fulgurant de l’ISIL també obre tota mena d’interrogants, “com el fet que es beneficiés de la fuga massiva de la presó d’alta seguretat d’Abu Ghraib, com es va nodrir dels milers de presos islamistes que van ser alliberats pel règim sirià de Baixar al-Assad al principi de la revolta”.

No cal abonar-se a les teories conspiranoiques per identificar l’ús instrumental que el règim sirià, aliat de Teheran, ha fet de l’ISIL. Durant dos anys els jihadistes s’han dedicat a combatre els rebels i els kurds sirians i a sembrar el terror a les zones alliberades del règim sense entrar en xoc amb l’exèrcit sirià.

És significatiu que després de tres anys sense atacar els islamistes, que s’havien convertit en un autèntic càncer dins les files revolucionàries, el règim ordenés la setmana passada el primer bombardeig sobre Raqqa, la ciutat on s’ha fet fort l’ISIL i ha obtingut grans ingressos gràcies al control de pous de petroli. Ara el piròman es converteix en bomber i s’ofereix als Estats Units com a baluard contra el terrorisme jihadista.

Si l’oposició siriana no ha rebut fins ara cap ajuda significativa dels Estats Units i Europa contra l’exèrcit lleial a Al-Assad, poca cosa pot esperar a partir d’ara, per molt que les atrocitats del règim i la massacre de civils no s’aturin.

L’Iraq, un estat fallit

De fet, l’ofensiva sunnita ha posat al descobert que la invasió nord-americana del 2003 i el derrocament del règim de Saddam Hussein van convertir l’Iraq en un estat fallit. Els Estats Units volien una sortida ordenada (per no repetir la desbandada del Vietnam) i amb aquest objectiu va teixir tota mena d’aliances.

“Per retirar-se de l’Iraq, l’administració nord-americana va crear un buit de poder. Es va aliar a les tribus sunnites per lluitar contra Al-Qaida el 2007, però després els van abandonar i van ser víctimes de les polítiques sectàries d’Al-Maliki. Així van ser cooptats per antics baasistes que també treballen amb l’ISIL”, afegeix Shehadi.

Com ha passat a Síria, els jihadistes funcionen amb la seva pròpia agenda i el rebuig de la població sunnita a la seva política ultraconservadora i de terror ja s’ha traduït en enfrontaments dins aquest front sunnita que només està unit per la seva oposició a Al-Maliki.

“El vessament de sang entre sunnites i xiïtes a Síria i a l’Iraq ha desconcertat Washington, que ara no sap qui és l’enemic i qui és l’amic a la regió. I el que passa a l’Iraq presagia, a més, el que pot passar a l’Afganistan quan es produeixi la retirada nord-americana el 2016”, escrivia fa uns dies l’analista indi Chidanand Rajghatta.

El dilema dels atacs aeris

L’opció dels bombardejos aeris sembla la menys compromesa per a Washington, però els analistes alerten dels perills. “En teoria, el poder aeri pot ser molt útil en una campanya de contrainsurgència, però en el cas de l’Iraq no crec que tinguem prou coneixement del que està passant sobre el terreny perquè no estem combatent un règim amb tancs i tropes uniformades. Hauríem de ser capaços d’identificar els objectius i, per fer-ho, hauríem de desplegar una força especial operativa sobre el terreny. Si només confiem en els militars iraquians per assenyalar els objectius, tal com han quedat les coses amb Al-Maliki, el seu criteri és que qualsevol sunnita és un terrorista. I no volem veure’ns arrossegats dins d’aquesta guerra civil”, apuntava Max Boot, del Council on Foreign Relations.

Alhora, els bombardejos nord-americans per estabilitzar el govern iraquià acabarien reforçant políticament els jihadistes. Ho explicava divendres David Gardner a les pàgines del Financial Times : “Si els Estats Units ara ajuden Al-Maliki amb atacs aeris, en una aliança de facto amb l’Iran i les milícies xiïtes mobilitzades per les crides dels clergues a les armes, seria el somni fet realitat per als jihadistes, com va dir fa poc en un tuit l’exambaixador qatarià a Washington: qualsevol intervenció occidental a l’Iraq en suport al criminal Al-Maliki seria vista com una guerra contra els sunnites”.

Buscar en l’Iran la sortida per estabilitzar l’Iraq també té conseqüències regionals. Teheran ja controla Síria i el Líban, i ara aconseguiria la clau de Bagdad. Això deixaria en mal paper els vells aliats sunnites de Washington: l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs. La conclusió per Obama és: amb Teheran d’amic, no calen enemics.

stats