La mare de tots els ‘nyaope boys’

JohannesburgAvui la senyora Koekie està de sort: a l’escola del township -les barriades creades durant l’apartheid sud-africà per confinar-hi els negres- li han regalat un sac ple de restes de pa i brioixos. “Amb això podré alimentar com a mínim 30 nois”, afirma contenta. Aquesta viuda de 52 anys viu en un pis minúscul, en un bloc de pisos conegut com a Phase One, a Alexandra, una de les barriades de Johannesburg més perilloses del país. Alex, com se la coneix popularment, va ser creada fa més d’un segle i ara és una de les zones més densament poblades de Sud-àfrica, on més de 800.000 persones, la majoria immigrants de Zimbàbue i Moçambic, conviuen en barraques construïdes amb xapes i restes de fusta.

“Avui toca pap [farinetes], brou i pastanaga”. La senyora Koekie parla mentre es mou amb agilitat per la seva minúscula cuina. Tot i guanyar 300 rands (18 euros) a la setmana netejant una casa dels barris benestants, la viuda quasi no arriba a final de mes. Res no impedeix que l’olor de brou casolà es pugui ensumar des de les escales de l’edifici. A la cuina, perfectament ordenada, s’hi pot apreciar l’obstinació d’una dona que sap aprofitar qualsevol espai. La senyora Koekie acaba de tallar verdures i les tira en una de les quatre olles grosses que té als fogons elèctrics, disposats a terra, i comença a desossar un pollastre. De sobte, mira el rellotge. Són les 12: “Començaran a arribar aviat”. Des de fa tres anys, la senyora Koekie alimenta una seixantena dels anomenats nyaope boys. Així és com es coneixen els joves que sobreviuen al carrer, addictes a una droga resultant de barrejar heroïna, antiretrovirals, mata-rates i dagga [el nom local per a la marihuana].

A Sud-àfrica, el nyaope és molt popular entre les classes més baixes dels townships de Johannesburg i Pretòria, on hi ha alts índexs d’atur i pobresa. Aquesta droga va sorgir fa només sis anys als carrers, però gràcies al seu baix cost, uns 25 rands (1,5 euros) per dosi, s’ha estès entre milers de joves. En fumar-la, els consumidors experimenten primer estats d’eufòria per tot seguit passar a un estat semiletàrgic.

“Un dia vaig veure una noia addicta dormint al carrer i em va fer tanta pena que vaig decidir portar-la a casa meva. Feia mesos que no es dutxava. La vaig rentar i li vaig donar menjar. Li vaig dir que tornés quan volgués. L’endemà es va presentar amb uns quants nois més”, recorda la senyora Koekie sobre com va començar.

La viuda mostra una llibreta on té apuntats els noms, cognoms i telèfons dels joves que durant tot aquest temps han passat per casa seva. Cada dia aquesta dona ofereix esmorzar, dinar i sopar a tots aquells joves que treuen el cap per la seva porta. També els escolta, els conforta, els cura. En definitiva: els fa de mare. La llista suma més de 1.000 noms: “Alguns pocs han aconseguit rehabilitar-se. D’altres són morts”, lamenta.

Petits delictes

Tot i ser molt barata,els nyaope boys no sempre poden costejar-se la droga. Sovint es veuen obligats a fer petits furts. S’han donat casos de robatoris a les clíniques on es distribueixen els tractaments per al VIH, gratuïts a Sud-àfrica, per poder fabricar el desitjat nyaope. “En tots aquests anys mai m’han robat res -diu la senyora Koekie-. Tan sols una vegada una noia es va emportar l’uniforme de l’escola de la meva filla. No són criminals”.

Però no tothom pensa igual. Segons xifres de la policia sud-africana, un 60% dels crims estan vinculats a les drogues. Sovint, la mateixa policia té problemes per patrullar pels barris més perillosos, i són habituals els casos en què una multitud violenta fa justícia pel seu compte. “La setmana passada un grup va acusar un noi que venia sempre per aquí d’haver robat uns pantalons. Quan el van enxampar, el van apallissar, el van lligar de mans i peus, li van fer l’anell -posar un neumàtic impregnat amb benzina al voltant del cos- i el van cremar viu”, explica entre llàgrimes la senyora Koekie.

És hora de dinar i quan comencen a aparèixer els primers nois, silenciosos i capcots, la viuda els surt a rebre. “ Ngiyanemukela! [Benvinguts]”, els diu en zulu. Els joves van ocupant el passadís i fan una fila ordenada. Tots duen la roba bruta i molts tenen ferides visibles.

El Bheka (nom fals) és l’encarregat de dirigir la pregària abans de l’àpat. Alguns joves estan encara sota els efectes de la droga i els costa aguantar-se drets i amb els ulls oberts. “L’addicció és tan forta que si no consumeixen abans de venir vomiten el menjar”, explica la senyora Koekie. Sovint els joves han de consumir cinc o més vegades en un sol dia per poder controlar la síndrome d’abstinència. “Si no fumes et poses molt malalt. És com si tingués una altra persona dins meu, que cada vegada que vol fumar em rasca els budells i lluita per sortir”, explica el Bheka, posant-se el plat encara buit al pit.

Convivència veïnal

Un per un, tots reben la seva ració i s’asseuen a les escales o a terra a menjar, en silenci. “Els veïns no ens hi volen i donen problemes a la senyora Koekie. Però quan venim aquí ens sentim segurs i sentim que li importem a algú”, diu el Bheka.

En acabar de menjar, un nyaope boy comença a fumar amb la mirada perduda, contemplant el ric i blanc districte financer de Sandton, que és a tocar del township. Tots els joves netegen els plats en una aixeta i els hi tornen a la Koekie, agraint-li el menjar amb un murmuri. La viuda els segueix amb la mirada mentre desapareixen entre les barraques, conscient que el que ara necessiten els nois és tornar a consumir la droga. Passaran la nit al carrer, a la seva sort, però si tot va bé demà tornaran a buscar el caliu de la seva cuina.