La moda no es desempallega de l’explotació laboral

BarcelonaUna samarreta de la NFL, la lliga de futbol americà, es ven als Estats Units per 25 dòlars, però la dona que l’ha cosit en una fàbrica del Salvador se n’endú només 8 centaus. Ha hagut de fer dotze samarretes per hora (una cada cinc minuts) en jornades d’almenys nou hores seguides en què sotmet els seus músculs a fins a 6.000 moviments repetitius diaris, per un salari que la deixa molt lluny de poder superar el llindar de la pobresa.

És un dels casos que exemplifiquen l’explotació laboral de grans multinacionals tèxtils a les anomenades maquiles, o zones franques, dels països en vies de desenvolupament: àrees amb exempcions fiscals i regulacions més laxes en drets laborals per atreure la inversió estrangera, i que sovint donen peu a “l’incompliment dels drets humans i laborals bàsics”. Ho denuncia, altre cop, un informe d’Oxfam Intermón, Drets que pengen d’un fil,publicat ahir, que aquest cop se centra en la situació a les maquiles de l’Amèrica Central, on unes 263.000 dones treballen en condicions infrahumanes. A nivell global s’estima que avui encara hi ha unes 2.000 zones franques d’aquest tipus, on treballen més de 27 milions de persones.

L’informe coincideix amb el segon aniversari de l’ensorrament de l’edifici Rana Plaza a Bangla Desh, que el 24 d’abril del 2013 va tornar a posar el focus en la precarietat laboral de les fàbriques a les quals multinacionals de roba deslocalitzen la seva producció. Hi van morir més de 1.100 persones que hi havien sigut convocades a treballar malgrat les enormes esquerdes aparegudes el dia anterior. Empreses com C&A, Diesel, Marks & Spencer, Primark i les espanyoles Inditex i El Corte Inglés, entre d’altres, van firmar llavors un acord de prevenció de riscos laborals. Informes previs de diverses entitats, com el Centre de Recerca sobre Corporacions Multinacionals, ja havien denunciat les condicions d’“explotació laboral” que aquestes empreses mantenien també a l’Índia.

“Amb aquest nou informe volem posar sobre la taula que això també passa en altres llocs del món”, especialment a l’Amèrica Central, explica l’autora de l’estudi, Déborah Itriago. Al 80% de les maquiles de Centreamèrica també s’hi fabriquen peces de roba, per exportar sobretot als Estats Units. En aquest cas no hi ha gairebé empreses espanyoles, sinó que el capital és majoritàriament nord-americà, xinès, sud-coreà, canadenc, mexicà i dels mateixos països centreamericans, segons Itriago, que no disposa dels noms de les multinacionals implicades perquè hi actuen amb subcontractacions i molt poca transparència.

“Feminitzar la precarietat”

“És un sector que té una regulació molt escassa”, i la que hi ha “està enfocada a abaratir costos de les empreses estrangeres”, diu la investigadora d’Oxfam. La gran majoria dels treballadors de les maquiles centreamericanes són dones, que a sobre pateixen una doble discriminació: les pitjors feines i els salaris més baixos. Els acomiadaments de la nit al dia són la norma, i els efectes en la salut que tenen les condicions insalubres de les fàbriques -i l’esforç físic per aconseguir les fites de producció imposades- els poden suposar també perdre la feina.

El perfil típic d’una treballadora d’aquestes maquiles és una dona d’entre 18 i 35 anys, mare (un 80%), amb estudis molt bàsics, sovint provinent de zones rurals i que, cada cop més, està a càrrec de llars monoparentals, sense cap infraestructura social que les ajudi a fer-se càrrec dels fills. “El model es basa en la feminització de la vulnerabilitat i la precarietat”, denuncia Itriago, que alerta de “la responsabilitat del consumidor”: “L’alternativa del comerç just no soluciona per si sola el problema, però és un pas en la bona direcció”. L’ONG ha engegat també una campanya de conscienciació amb el lema “ Fashion victims ”.