L’any 2014, el llavors primer ministre, el moderat Fredrik Reinfeldt, va pronunciar un famós discurs en què demanava als suecs “obrir el seu cor” als refugiats que arribaven a Europa. Un any més tard, el país -d’uns 9,5 milions d’habitants- havia acollit 162.000 demandants d’asil. Proporcionalment, més que cap altre país de la Unió Europea. El 2016, Suècia va decidir permetre la reunificació familiar només per a aquells que haguessin aconseguit l’estatus de refugiat. Suècia viu un procés de canvi i les eleccions d’avui poden acabar de definir el país.

La socialdemocràcia sueca, el partit que va modelar el sistema de benestar suec i ha ocupat el govern durant gairebé set dècades, s’arrisca a mínims històrics. El seu suport electoral es dessagna malgrat que l’economia del país aguanta: dinou mesos de creixement ininterromput, superàvits pressupostaris i un deute públic reduït al nivell més baix des del 1977. Ni l’enduriment de la política migratòria ni la decisió de no concedir permisos de residència permanent als refugiats no han aturat aquesta tendència. Una victòria mínima a les enquestes, amb els moderats i l’extrema dreta gairebé estalonant-se just al darrere, dibuixa un escenari de bloqueig.

Immigració i extrema dreta

El debat a Suècia avui no és sobre la immigració sinó sobre la integració. Però l’extrema dreta continua marcant l’agenda política. Un partit totalment minoritari, nascut a finals de la dècada dels 80 del moviment neonazi, ha acabat sumant el paradís suec a l’onada populista. En la campanya electoral no s’ha parlat pràcticament d’Europa, però els Demòcrates de Suècia volen un referèndum sobre la continuïtat del país a la Unió Europea, l’anomenat Swexit. Els suecs ja no són una excepció. La dreta populista del Partit Popular danès ha marcat l’agenda política del país durant més d’una dècada i el seu suport tàcit al govern conservador ha determinat l’enduriment de la política migratòria danesa fins a convertir-la en una de les més restrictives de la UE. Durant dècades, la política europea ha vist els països nòrdics com un bloc relativament coherent que compartia llarga tradició democràtica, nivells de riquesa relativament alts, la tradició protestant i baixos nivells de corrupció. Representaven, d’alguna manera, una Europa millor. Eren els “europeus reticents” o “l’altra comunitat europea”, com els han anomenat tradicionalment molts politòlegs, però, en qualsevol cas, eren un model. De fet, el president Emmanuel Macron encara fa servir avui el model nòrdic quan parla de reformar el mercat laboral francès.

Però, darrerament, Escandinàvia també comparteix un panorama polític fragmentat, marcat per la davallada dels partits socialdemòcrates que van aixecar el seu model de benestar. La protecció social es manté, el nivell de filiació sindical és molt superior que a la mitjana de la Unió i, malgrat tot, hi ha un malestar social que alimenta l’extrema dreta. Els Demòcrates de Suècia es venen com “l’únic partit que prioritza els interessos i el benestar dels ciutadans suecs davant una immigració massiva”, com deia Jimmie Akesson, líder dels populistes. El model suec de protecció social resisteix però el seu “superpoder moral” -com l’anomena el politòleg Lars Trägardh- d’acollida i asil està en qüestió.