Nagorno-Karabakh se sent abandonat

Stepanakert“És un malson el que ha passat en els últims dies amb l’atac de l’Azerbaidjan, sembla que la vida humana no tingui cap valor, no podem fer una vida normal ni fer plans i el món no s’adona del que està passant aquí”, explica la Gaiané mentre espera els nuvis a les portes de la catedral de Xuixí, una ciutat de l’autoproclamada República de Nagorno-Karabakh, un territori del Caucas sud disputat per l’Armènia cristiana i l’Azerbaidjan musulmà i on actualment viuen uns 150.000 armenis.

Els enfrontaments de principis d’abril entre armenis i azerbaidjanesos amb ús d’artilleria pesant i víctimes mortals han sigut els més greus des de l’alto el foc del 1994, que va posar fi a una guerra sagnant quan ni Moscou ni Bakú van satisfer la petició de la República soviètica autònoma de Nagorno-Karabakh de separar-se de l’Azerbaidjan i unir-se a Armènia fent ús de les lleis soviètiques que ho permetien i del dret a l’autodeterminació. Aquella guerra es va acabar amb uns 30.000 morts i la fugida de la població azerbaidjanesa de Nagorno-Karabakh i el control per part d’Armènia de territori azerbaidjanès adjacent com una zona de seguretat. En l’actual, batejada com a guerra dels quatre dies, hi ha 98 morts armenis reconeguts oficialment i un nombre indeterminat d’azerbaidjanesos que podria arribar als 300.

El conflicte d’ara ha demostrat la fragilitat d’aquesta república que se sent constantment amenaçada per l’Azerbaidjan i que intenta fer una vida normal tot i que encara no hagi sigut reconeguda per cap estat. Les dues parts s’acusen d’haver trencat l’alto el foc, però per als habitants de Karabakh es tracta clarament d’una agressió de Bakú amb l’objectiu de recuperar territori, per assajar una guerra a gran escala o per distreure la població azerbaidjanesa dels problemes interns i unir-la contra un enemic comú.

Un casament excepcional

De mica en mica van arribant els convidats, la majoria dones, perquè molts homes estan mobilitzats. El casament és excepcional perquè ningú està de festa en aquesta setmana de dol quan Nagorno-Karabakh enterra els seus morts i encara està en estat de guerra, però no es podia anul·lar perquè els nuvis, la karabakhiana Lena Asryan i el català Josep Maria Sanz, han vingut de lluny per casar-se: d’Altafulla, al Tarragonès. La ministra de Cultura de Nagorno-Karabakh, Nariné Aghabalyan, tieta de la núvia, explica: “Tot i l’amenaça constant en què vivim, hem de lluitar contra la por i intentem tirar endavant i demostrar que la vida continua”.

Els joves que com la Gaiané van néixer després del final de la guerra i no han viscut mai dins de l’Azerbaidjan, tenen clar que Nagorno-Karabakh és terra armènia i que lluitaran per defensar-la. Alguns també veuen en aquest conflicte amb l’Azerbaidjan -un país de majoria turca- una lluita entre el cristianisme i l’islam i una continuïtat amb el genocidi armeni, quan prop d’un milió i mig d’armenis van morir en una massacre planificada pel govern turc entre el 1915 i el 1923, a les acaballes de l’Imperi Otomà.

El casament se celebra segons la tradició religiosa armènia, i el convit, més modest del que es preveia pel dol, es farceix de brindis dedicats a la pau, a la justícia i a l’amistat entre els pobles. “Que Déu doni força als nostres soldats perquè nosaltres a la rereguarda puguem celebrar enllaços així!”, sentencia en un brindis Ashot Ghulian, el president del Parlament de Nagorno-Karabakh i padrí de bateig de la núvia.

Aquí estan orgullosos d’haver aconseguit aturar l’atac de l’Azerbaidjan, però el president del Parlament lamenta que la comunitat internacional no els fes cas quan alertaven que Bakú estava comprant molt armament i fent molta propaganda antiarmènia. “Ara és feina dels organismes internacionals resoldre el conflicte i aturar la guerra, i també haurien de dir clarament que va ser l’Azerbaidjan qui va llançar l’atac, que això es pot veure des de l’espai, i l’haurien d’excloure dels fòrums internacionals perquè així s’hi pensaria dues vegades”, explica Ghulian a l’ARA.

Masis Mayilian, exviceministre d’Afers Estrangers i director del think tank Foreign and Security Police in Artsakh -el nom en armeni de Nagorno-Karabakh-, destaca que “la guerra dels quatre dies ha allunyat la perspectiva de regular el conflicte a través dels acords amb l’Azerbaidjan, ja que han violat el punt de no disparar fins al final de les converses de pau”. Mayilian considera que per poder sortir del carreró sense sortida actual és indispensable reforçar el règim d’alto el foc i el reconeixement internacional de Nagorno-Karabakh perquè és l’únic mecanisme que permetria garantir-ne la seguretat”.

La guerra dels quatre dies ha provocat la mobilització d’armenis d’arreu del món que s’han desplaçat per lluitar contra l’agressió azerbaidjanesa i també una trobada històrica a Stepanakert, la capital de Nagorno-Karabakh, entre els caps de les dues Esglésies armènies, Aram I, cap de la Santa Seu de Cilícia, i Karekin II, catolicós d’Armènia i de tots els armenis.

La geopolítica, un factor en contra

A diferència de Turquia, que s’ha manifestat sempre com un clar aliat de l’Azerbaidjan, Rússia donava a entendre que el seu soci principal al Caucas sud era Armènia, però amb l’esclat d’aquest conflicte alguns analistes d’Erevan han vist clar que Moscou està jugant un doble joc. En la seva política de mantenir un equilibri de forces entre Armènia i l’Azerbaidjan i ignorant els acords de defensa amb Erevan, també ven armament a Bakú.

A més, a Armènia creuen que durant tots aquests anys al Kremlin ja li interessava un conflicte congelat per mantenir la inestabilitat al Caucas sud i la influència russa en forma de mediació. Alguns experts apunten que tota aquesta política de Moscou té per objectiu introduir tropes d’interposició a la línia de separació dels exèrcits enfrontats i enfortir la seva presència al Caucas sud, una zona de xoc d’interessos geopolítics, econòmics i ètnics.

A Erevan i en altres punts del món on s’ha dispersat la nombrosa diàspora armènia, aquesta setmana hi ha hagut protestes contra Rússia en què s’acusava Moscou de desestabilitzar la situació al Caucas sud.