“Si no vols que el narco et mati, el millor és no publicar”
El periodista Martín Durán explica com la guerra contra el narcotràfic ha provocat més violència
BarcelonaMartín Durán té 30 anys i és periodista especialitzat en successos i narcotràfic a Mèxic. Exerceix en el país més perillós del món per als informadors: 12 professionals assassinats i més de 400 agressions en l’últim any, segons l’entitat Artículo 19. Des del 2000, 112 periodistes executats. Més que els morts a Síria, en guerra des de fa sis anys. Però sense ser de trinxeres, el govern mexicà de Felipe Calderón va declarar la seva particular guerra contra el narco. Era el desembre del 2006. Calderón feia una setmana que havia arribat al poder i, vestit de militar, va ordenar desplegar milers de soldats a l’estat de Michoacán per ofegar la violència desencadenada per la pugna del territori de grups de traficants. El temps i els fets van contradir-lo. Els 10 primers anys de guerra han deixat més de 200.000 assassinats, 28.000 desapareguts i centenars de milers desplaçats o amenaçats. Es temia que el 2017 hagués acabat amb xifres rècord.
Durán és una víctima més. El periodista va haver de deixar casa seva i la feina, tancar el seu petit diari local, La Pared, a Culiacán, a l’estat de Sinaloa, el territori de Joaquín el Chapo Guzmán. Va fugir i passarà a Barcelona tres mesos sota el programa de protecció de la Taula de Mèxic, amb fons de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat.
La història d’aquest jove reporter és la de centenars de periodistes que cobreixen informacions sobre la lluita entre clans, que mai saben, declara, “quin peu trepitges i a qui fas enfadar per tocar certs interessos”. Es pot fer una notícia d’una simple detenció d’un conductor begut sense saber que està relacionat amb el narco i no li ha agradat. “És una línia difusa, no saps si l’alcalde amb qui parles té un pacte amb el narco o el funcionari hi està a sou”, diu.
Durán és filòleg però s’avorria de corregir les faltes dels altres i va fer el salt al periodisme de primera línia, malgrat que ja coneixia les “pressions” i l’autocensura per sobreviure. El 2008 Sinaloa vivia en un “estat de psicosi permanent”, però la violència dels càrtels era “selectiva”, morts i balanceras [tirotejos] entre ells. Fins que hi va entrar l’exèrcit i la policia federal.
Llavors, Durán incideix que la violència es va generalitzar i els periodistes van quedar “al mig”, desprotegits, fins al punt que han d’aprendre i prendre mesures d’autoprotecció. “Si denuncies a la fiscalia -diu- trigaràs més per fer el tràmit que els acusats a sortir per la porta”. La impunitat és gairebé total, i més del 90% dels casos no es resolen. Ho ha alertat fins i tot l’ONU i es va fer evident en la desaparició dels 43 normalistes d’Ayotzinapa, el setembre del 2014. El cas mostrava la “simbiosi” entre delinqüents i forces estatals. “Disparen els narcos però en connivència amb el polític o el policia”, resumeix.
La decisió definitiva
Durán explica que el 2013 va fundar La Pared amb la “idea estúpida” d’arribar al fons del que passava. Estúpida o innocent, perquè l’enemic invisible reacciona i s’enfada. “Era un assumpte suïcida i ens podíem haver aturat però ens dèiem allò que si la premsa calla que les parets parlin”, admet, en una conversa que omple de dates, dades i noms de delinqüents, col·legues, com si es tractés de l’enciclopèdia del narco. Amb els seus companys van ser els primers a parlar de la guerra oberta entre narcos a l’estat, arran de la caiguda del Chapo, que va delegar el negoci al seu compadre Dámaso López amb l’oposició dels seus fills, que van començar una guerra, en aquest cas, mediàtica. Durán diu que no hi volia entrar però al final, gairebé a contracor perquè sent que publicant fa “propaganda que enrabia més els narcos”, va publicar una entrevista amb Dámaso López, seguint els passos del seu amic Javier Valdez, periodista de Ríodoce.
Als chapitos tampoc els va agradar això i van fer-l’hi saber enviant uns desconeguts a comprar els 3.000 exemplars que Durán s’encarregava de repartir pels quioscos. “El Javier em va alertar que la cosa s’estava posant difícil”, recorda el periodista, que va decidir desmuntar La Pared poc després que Valdez morís a trets, el maig del 2017. “La millor estratègia perquè els del narco no et matin és deixar de publicar”, reflexiona, i admet que a ell l’han fet “definitivament abandonar” la informació de la nota roja, com es coneix la secció de successos. En aquest temps allunyat de la guerra, el periodista diu que intenta trobar “la manera” perquè els mitjans puguin continuar informant de crims i corrupteles sense perdre la vida i sense autocensures, però que encara no sap com fer-ho. El futur, diu, està “fumut” perquè no hi ha voluntat política per acabar amb la guerra, i el govern de Peña Nieto acaba d’aprovar tres lleis que afavoreixen la repressió policial, la impunitat i el recruament de la batalla pel territori. Es tracta d’una llei mordassa, la de biodiversitat, que obre zones protegides a empreses extractives, i la de seguretat interior, que dona atribucions plenes a l’exèrcit.
