Només cal que s’ho creguin
Les cafeteries del barri de Schuman estan animades. Especular sobre noms i càrrecs ha estat un passatemps habitual els últims mesos. Però, finalment, aquest llarg procés està a punt de tancar-se. La Unió Europea té tres problemes urgents -deia Herman van Rompuy fa una setmana al costat del seu successor a presidir el Consell de la Unió Europea, el polonès Donald Tusk-: la recuperació econòmica, la crisi ucraïnesa (o sigui, l’amenaça russa) i el risc que el Regne Unit acabi marxant de la UE. Els tres reptes estan força relacionats i els tres, també, s’han accelerat i dibuixen canvis en l’horitzó.
El president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, s’ha convertit en un dels homes clau en la recuperació de la crisi econòmica. Des que va trencar el tabú d’anunciar que el BCE estava disposat a fer una compra massiva de deute quan calgués aturar les especulacions contra les economies més dèbils de l’euro, Draghi ha anat marcant el gir de la política monetària. Ara parla de creixement. De recuperar el consum en els països que tenen superàvit, de tornar a fer pujar la inflació -tal com permeten els límits dels objectius de Maastricht-. Draghi sap que no es pot créixer des de la debilitat i, finalment, la UE prepara dues cimeres els pròxims mesos per intentar reanimar l’economia.
Una Europa econòmicament forta guanyaria també fermesa política. Aquesta UE esporuguida, que se sap tan dèbil que prefereix aguantar la humiliació de Vladímir Putin a posar en risc el subministrament d’hidrocarburs o l’entrada de divises, ha de recordar que, encara avui, és una potència industrial i exportadora superior a Rússia. Els Vint-i-vuit han aconseguit espantar, finalment, Putin aquesta setmana posant les seves petrolieres en el punt de mira de les noves sancions. Ara que tothom dóna la crisi per superada, cal tornar a aixecar el cap dels llibres de comptes per recordar que la seva credibilitat global s’està decidint en la crisi ucraïnesa. I, de moment, van perdent.
I és des d’aquesta fortalesa econòmica i política que la UE tindria encara més arguments per recordar al primer ministre britànic, David Cameron, que el seu joc està a punt d’escapar-se-li de les mans. Especular electoralment amb l’euroescepticisme potser és una temptació guanyadora a curt termini a l’altra banda del canal, però marxar del seu principal mercat econòmic té conseqüències de llarg abast.
S’han acabat les especulacions. La llista de noms està pràcticament completa. I el que es va prometre al maig -reformes urgents- s’ha de començar a posar en pràctica. Jean-Claude Juncker ha hagut de batallar de valent per confirmar-se com a president de la Comissió Europea. I a Donald Tusk li han deixat una herència tan pobra que amb un mínim de valentia política pot aixecar el nivell de lideratge i de presència del seu càrrec. Només cal que s’ho creguin.
