Donald Trump vol les hamburgueses americanes

LondresEl maig del 2011 David Cameron, llavors primer ministre britànic, i Barack Obama, president dels Estats Units, es van arremangar les lluents camises que duien i van servir hamburgueses en una recepció a Downing Street. Una imatge prou atractiva perquè els mitjans del Regne Unit esbombessin, com de costum, un terme que els encanta magrejar: “l’especial relació” que mantenen Londres i Washington.

Anys abans, el novembre del 2003, George W. Bush i Tony Blair es deixaven fotografiar en la visita a un pub del poblet de Sedgefield, on van menjar sopa de porros i fish and chips per celebrar la relació especial i, potser, la victòria contra Sadam Hussein. Que Bush sigui abstemi i no tastés la cervesa del local tant és. O potser és a l’origen que aquell àpat, més que una celebració, fos el preàmbul del desastre absolut del Trio de les Açores, que inclou també José María Aznar: centenars de milers de morts a l’Iraq, el sorgiment de l’Estat Islàmic, el drama sirià i un llarg etcètera de catàstrofes humanitàries que encara cuegen. Servituds de l’especial relació.

I encara a principis dels anys 80 podem trobar una altra imatge icònica de l’especial relació, protagonitzada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, quan es van reunir amb els seus dos governs a la Casa Blanca. Tallats pel mateix patró ideològic, Ronnie i Maggie va forjar una aliança, basada també en l’amistat personal, que va perfilar el final del segle XX - la caiguda del Mur de Berlín i l’enfonsament soviètic- i de la qual Francis Fukuyama va gosar dir que havia significat el “final de la història”. Però la història ha continuat. I Donald Trump es troba amb Theresa May. I malgrat els entrebancs inicials causats per Nigel Farage, Trump ha dit de la premier : “És la meva Maggie”. I Maggie, May, ha entès i ha afirmat -ho va fer dijous al vespre, a Filadèlfia-: “Tenim l’oportunitat, fins i tot la responsabilitat, de renovar la relació especial per a aquesta nova era; tenim l’oportunitat de ser líders junts de nou, perquè el món està travessant un període de canvis, i en resposta a aquests canvis podem tenir una actitud passiva i no fer res o aprofitar l’oportunitat de ser líders altra vegada, i fer-ho plegats”.

Acord comercial i de seguretat

Acceptarà Trump el prec? En el terreny comercial, i després del seu lema, “Amèrica primer”, el repte per a Londres serà tancar un acord comercial ràpidament una vegada el Regne Unit hagi sortit de la Unió Europea. En el terreny de la seguretat, l’aïllacionista Trump no pot bandejar l’OTAN fàcilment. La Rússia de Putin té massa tentacles, molt a prop d’una Europa que trontolla.

És cert que el món viu una “nova era”, però s’assembla molt al passat: es pot encaminar cap a una guerra freda més una suma de guerres comercials. Els britànics, fidels a la premissa de Lord Palmerston, “No tenim amics, només interessos”, ja han corregut a demanar un tracte especial. És la història del rei despullat. Hi van amb una mà al davant i l’altra al darrere perquè ja no són cap poder global. De moment, ningú no els hi diu, ni tan sols Trump, que no sol callar res. El Brexit serveix per atiar la ficció del renaixement global, a l’ombra de Washington. I la premsa britànica continua esbombant la relació especial. Però les hamburgueses se les cuina cadascú i Trump se les vol menjar sol. I les vol americanes.