OBSERVATORI DE L’EST

L’ombra ultra de l’Alemanya de l’Est

L’Alemanya que va ser soviètica s’entrega a la ultradreta. Aquesta frase i altres de semblants van circular per Europa l’endemà de les eleccions de l’1 de setembre als lands de Brandenburg i de Saxònia, on Alternativa per a Alemanya va quedar com a segona força amb el 23% i el 27% dels vots, darrere de l’SPD i la CDU, respectivament. El titular ha agafat força les últimes setmanes tenint en compte que el 27 d’octubre podrien emergir uns resultats semblants a l’estat federat de Turíngia, que també va formar part de la República Democràtica Alemanya (RDA). A Turíngia ja hi governa un dic de contenció contra els ultres format pels socialdemòcrates, Die Linke (L’Esquerra) i els Verds. Moltes de les preguntes que ressonen a les redaccions dels mitjans i als carrers alemanys coincideixen: ¿tardarà gaire Alternativa per a Alemanya a convertir-se en primera força? ¿S’està buidant el territori de la RDA de valors democràtics just quan s’està a punt de commemorar els trenta anys de la caiguda del Mur de Berlín? ¿Ha fracassat la reunificació engegada el 1990? Als mitjans de comunicació de Brandenburg s’han publicat afirmacions colpidores de ciutadans, com ara: “Som ciutadans de segona”; “Ens movem entre l’èxode i la desertificació”; “Estem a punt de morir com a societat i ningú ens escolta”. Rere l’expressió “morir com a societat” es mouen xifres gens fredes. Dades calentes d’estudis i estadístiques que asseguren que la renda per càpita al territori de l’antiga Alemanya comunista és 533 euros inferior a la dels estats de l’antiga Alemanya occidental. I mentre la desocupació a l’oest no passa del 5%, a l’est supera el 6%. Una sensació, doncs, de ciutadans de segona, acompanyada de ràbia, desesperació i d’una melanconia present en aquella ostalgie -nostàlgia envers la vida a la vella RDA- que sempre ha estat latent des de la reunificació. Psicòlegs socials com ara Thomas Kliche no dubten a afirmar que “la destrucció econòmica i social de la RDA ha conduït molta gent cap a l’anòmia”. És a dir, a un procés on es combinen la desestructuració col·lectiva i l’aïllament individual. I recorda una xifra que fa feredat: des del 1989 la producció industrial a l’Alemanya de l’Est ha caigut un 73%.

El record de Prússia

Potser no seria rigorós parlar de reunificació fallida, però sí de reunificació inacabada. I aquest és un dels arguments de més pes en la retòrica dels ultres. Alternativa per a Alemanya ara és capaç de mobilitzar tota mena d’abstencionistes, indiferents, ressentits i nostàlgics que, a més, han assistit horroritzats a l’arribada de centenars de milers d’immigrants i refugiats, acollits per la cancellera Angela Merkel amb el suport de la resta de partits. Una mena d’“ells i nosaltres” s’ha instal·lat en amplis sectors socials de l’antiga RDA que mai van conèixer la democràcia: van passar del nazisme a l’estalinisme. Un fenomen que encara transita per territoris que havien format part de Prússia, nucli dur i eix de la unitat imperial germànica. De Prússia no se n’ha parlat durant dècades perquè va quedar esborrada el 1945 per les quatre potències ocupants. Però ara no falta qui voldria ressuscitar-la unificant d’entrada les regions de Berlín i Brandenburg. El referèndum pel restabliment de Prússia del 1996 es va perdre i el previst per al 2009 no es va arribar a convocar. Però no es descarta que es torni a intentar. I Alternativa per a Alemanya ho observa tot plegat i en pren nota.

Més continguts de