L’esquerra colombiana opta per Santos a les presidencials

BogotàEntre un futur president ultraconservador i un neoliberal, l’esquerra colombiana ha optat pel segon. L’aposta pel procés de pau encarnada per Juan Manuel Santos, així com la por de veure l’extrema dreta de nou al poder, de la mà d’Óscar Iván Zuluaga, han estat motius més que suficients perquè partits i personalitats hagin constituït el Front Ampli per la Pau en suport a la reelecció a la segona volta dels comicis del 15 de juny.

“El meu partit és Colòmbia i votaré per la pau que encapçala Santos”, va afirmar Clara López, la candidata de la coalició d’esquerres que a la primera volta del 25 de maig va obtenir el 15,23% dels vots. López forma part d’aquest Front Ampli per la Pau acompanyada de Gustavo Petro, exguerriller i alcalde de Bogotà; Aída Avella, líder de la Unió Patriòtica, i Piedad Córdoba, exsenadora i líder de la Marxa Patriòtica, entre altres polítics.

I és que a deu dies de la cita amb les urnes, l’esquerra li ha vist les orelles al llop. Zuluaga i Santos representen les dues potes del poder que han participat de la guerra: els terratinents i l’oligarquia, però aquesta última ha volgut posar fi al conflicte armat més llarg del continent, mentre que els primers prefereixen mantenir l’ statu quo abans que un acord de pau que els obligaria a entregar terres, moltes robades a camperols a punta de fusell.

És per això que Zuluaga, pupil de l’expresident Álvaro Uribe (2002-2010), proposa trencar amb els diàlegs de pau de l’Havana si les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) no accepten una sèrie de condicions gairebé inassumibles, com renegociar tots els punts d’un procés que ja encara la recta final o un alto el foc unilateral.

“Quan vaig anar a la guerra, no vaig convidar ningú. Quan vaig fer la pau, vaig convidar un poble. Ara, sense anar-hi ells, conviden un poble a la guerra”, va dir Petro, un exguerriller de l’M-19 que va deixar les armes a principis dels 90 i que va ser dels primers líders de l’esquerra a oferir el seu suport a Santos, malgrat l’enfrontament que han mantingut tots dos per les polítiques socials que ha impulsat com a alcalde.

Però no es tracta només d’arribar a un acord amb les FARC -i també amb l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), la segona guerrilla del país-. Per als militants de l’esquerra, l’uribisme representa el període més negre de la història recent de Colòmbia: van ser perseguits per les seves idees, alguns forçats a l’exili, i molts d’ells assassinats. Un període en què el paramilitarisme va penetrar les estructures de l’estat.

Aída Avella va fugir de Colòmbia el 1996 quan era presidenta de la Unió Patriòtica i va patir un atemptat amb llançamíssils a Bogotà del qual va sortir il·lesa. Després de 17 anys d’exili a Suïssa, la líder comunista va tornar per primer cop esperançada per una promesa de pau. “El nostre deure és impedir que la guerra torni al nostre país -va dir també en suport a Santos-. En l’únic que estem d’acord amb aquest candidat és en el punt de la pau”, va afegir en recordar que l’esquerra s’oblidarà fins al 15 de juny de les ferotges polítiques neoliberals que ha impulsat l’actual president.

Frec a frec a les enquestes

L’única enquesta que s’ha difós fins ara atorga la victòria a Santos amb un 38% dels vots, mentre que el seu rival, Zuluaga, n’obtindria un 37%. El cert, però, és que cap dels sondejos publicats abans de la primera volta va pronosticar el resultat final: la victòria del candidat de l’uribisme amb un 29,25%, al davant del president, amb el 25,69%. Gairebé mig milió de vots. Aquestes xifres encara no preveuen el suport de l’esquerra a Santos ni tampoc el de la candidata del Partit Conservador, Marta Lucía Ramírez, amb un 15,52% el 25 de maig, a Zuluaga en segona volta.

Malgrat el suport escenificat amb el Front Ampli per la Pau, l’esquerra ja ha avisat el president que a partir del 15 de juny farà una oposició implacable amb l’objectiu d’assolir el poder, per primer cop, d’aquí quatre anys. Segons ells, cap dels dos candidats representa els canvis que Colòmbia necessita ni els interessos de les grans majories empobrides del país. El que queda per saber és si aquest pronunciament de l’esquerra, estigmatitzada en aquest país per la violència exercida per les guerrilles, atreu vots per a Santos o més aviat els espanta.