ÀFRICA

Mali, la peça clau que trontolla

Una onada de protestes, animades per un imam conservador, amenaça amb desestabilitzar el país

FRANCESC MILLAN / MARTA RODRÍGUEZ CARRERA

Mal presagi el fracàs, aquest cap de setmana, de la missió mediadora que la CEDAO, la comunitat econòmica de l’Àfrica occidental, va enviar dies enrere a Bamako per intentar que el govern i la gran coalició opositora arribessin a un acord. Han sigut aquests últims dies jornades de certa calma a la capital de Mali, que contrasten amb l’escabetxina que va deixar una vintena de manifestants morts i més d’un centenar de ferits des de principis de juliol, en les protestes més multitudinàries que es recorden. Però les causes del descontentament que ha fet mobilitzar tanta gent continuen: la meitat de la població sobreviu amb menys de dos dòlars diaris i del que aporti l’ajuda internacional, l’atur continua disparat i no hi ha inversions en els serveis bàsics.

En el punt de mira dels que protesten hi ha el president Ibrahim Boubacar Keïta –conegut per les sigles IBK–, a qui atribueixen tant la pèssima economia com no haver aconseguit acabar amb els grupuscles de terroristes i rebels tuaregs que controlen per les armes i la violència l’àrid nord.

Mali no coneix l’estabilitat des del 2012, quan una successió de rebel·lions dels tuaregs reclamant el seu propi estat, Azawad, i de grupuscles islamistes va desembocar en un exitós cop d’estat contra el president Touré. La convivència pacífica entre tribus s’esmicolava i a França li va faltar temps per anar al rescat militar de la seva antiga colònia, sobretot per preservar els interessos de les seves empreses.

En diverses missions militars s'han arribat a desplegar uns 5.000 soldats francesos i una quantitat similar a través de la Minusma, la missió de l’ONU al país. Ara bé, la resposta militar lluny d’acabar amb el conflicte l'ha enquistat, i ara això genera un fort malestar entre una part important de la població local, que la titlla d’ineficaç i contraproduent. En el conflicte han mort 17.000 persones, la majoria civils del nord perquè Bamako, una capital blindada per la presència d’organismes internacionals, ha quedat al marge dels atacs, tret d’alguns contra interessos estrangers. “En aquestes manifestacions també, i sobretot, hi ha un fort sentiment antifrancès”, recorda Oriol Puig, investigador del Cidob i expert en el Sahel.

La guspira d’aquesta onada de protestes es va encendre a l’abril, quan l’oposició a Keïta va denunciar frau als resultats de les legislatives i el govern va respondre amb una forta repressió. Els manifestants, agrupats en l’heterogènia plataforma del 5 de Juny, clamen per la dimissió del president i la dels nous membres nomenats per al Tribunal Constitucional, així com la dissolució del Parlament per tornar a convocar comicis. Keïta només ha accedit a fer marxa enrere en el nomenament dels jutges. Massa poc per als que omplen Bamako. “A Keïta no li perdonen haver negociat amb els jihadistes, que desestabilitzen el país i causen moltes víctimes al nord”, assenyala Amin Lejarza Essalhi, analista expert en la regió.

La indignació popular dels residents a la capital la recull i la dirigeix el conservador imam Mahmud Dicko, un antic aliat del president que ara és un dels seus màxims opositors. La seva és una figura controvertida que navega entre l’autoritat religiosa, per haver sigut membre de l’Alt Consell Islàmic, i la de líder de les revoltes en aquest vessant polític, subratlla Amin Lejarza. En el passat s’ha oposat a l’educació sexual a les escoles, al·legant que introduiria l’alumnat en l’homosexualitat, i a l’equiparació de gèneres, però en intervencions recents ha apostat clarament per un sistema més democràtic per a Mali.

El polvorí del Sahel s’escampa sense control

Amb una oposició d’arrels diferents –també inclou la d'un Mali laic–, la contestació a la ingerència francesa és un dels punts que l'han unit i alhora distanciat d'un Keïta lleial a París (malgrat que el diàleg amb els terroristes ha sigut iniciativa només seva). “Dicko porta anys clamant contra la intervenció estrangera que, segons el seu discurs, s’allarga sense aconseguir gaires resultats. Considera que la presència de França a la zona respon a interessos neocolonials i, per aquest motiu, hem vist com en les protestes s’ha apel·lat a un nacionalisme malià”, afirma Oriol Puig.

Malgrat això, Mali continua sent peça clau en el tauler regional. I això també dona pistes del recorregut que poden arribar a tenir mobilitzacions com les de Bamako. “La voluntat o la necessitat de la comunitat internacional és força clara perquè la situació a Mali no es degradi”, assegura Oriol Puig. Els actors implicats –especialment les Nacions Unides, la Unió Europea i la mateixa Unió Africana– tenen grans interessos per conservar certa estabilitat al país i, com a conseqüència, al Sahel i més cap al sud, com demostra la cada cop més feble estabilitat de Burkina Faso i Togo, on els milicians busquen refugi i noves vies per escampar-se i continuar el negoci. “Creuen que mantenir un estat fort és bàsic per contenir l’expansió dels grups jihadistes, però també per contenir la immigració o per continuar explotant recursos del país, com les mines d'or”, indica l’investigador del Cidob. 

Adeu a l’última moneda colonial