La guerra de l’Iran es complica per a Trump en el front militar i econòmic

Beirut / WashingtonLa guerra contra l'Iran ha entrat en una nova fase, més incòmoda per als Estats Units i amb efectes que ja no es limiten al terreny militar. El conflicte ha escalat amb conseqüències que es noten en mercats energètics, logística global i aliances diplomàtiques. Un dels punts d'inflexió ha estat l'atac al camp de gas de South Pars, el més gran del món, d'on prové al voltant del 70-75% de la producció de gas de l'Iran. L'atac va obligar a aturar dues grans refineries de la zona. L'efecte va ser immediat: els preus del gas natural i del petroli Brent van pujar amb força, amb greus pertorbacions als mercats energètics internacionals.

Simultàniament, les forces iranianes han intensificat les seves operacions contra infraestructures estratègiques al Golf i en països veïns, i han atacat instal·lacions energètiques a Qatar, l'Aràbia Saudita i altres estats costaners. En alguns casos, com la planta de gas Ras Laffan a Qatar, la destrucció de parts de les instal·lacions ha reduït prop del 20% de la capacitat d'exportació de gas liquat, que també ha contribuït a la volatilitat dels mercats i a l'augment dels preus globals. Aquests moviments mostren que el conflicte ha deixat de ser un simple xoc militar entre exèrcits: és un enfrontament que afecta directament l'economia global i la seguretat energètica.

En aquest tauler ampliat, l'Iraq s'ha consolidat com a front silenciós però constant. Milícies proiranianes han intensificat els atacs amb drons i coets contra bases nord-americanes, cosa que ha obligat Washington a reforçar defenses i moure tropes a la regió. Tot i que no ha escalat a un enfrontament convencional, cada atac suma pressió operacional i política sobre la presència dels Estats Units.

La Casa Blanca afronta un dilema estratègic. Donald Trump ha reiterat que no hi ha plans immediats per enviar tropes terrestres a l'Iran, tot i que manté totes les opcions sobre la taula. Tot i això, el Pentàgon ha desplegat a l'Orient Mitjà la 31a unitat expedicionària de marines, una força de reacció ràpida d'uns 2.200 soldats, per reforçar la seguretat en punts estratègics com l'estret d'Ormuz i respondre ràpidament a qualsevol escalada. Alhora, s'han desplegat més avions d'atac i helicòpters de combat per actuar davant de qualsevol amenaça.

Aquest divendres s'ha sabut que Washington envia 2.500 marines més a la regió, amb el desplegament de tres vaixells de guerra. El moviment es produeix després que ahir Trump assegurés que no enviaria més tropes a la regió. I després que Netanyahu demanés una invasió: "No es pot fer una revolució només des de l'aire, cal una operació terrestre, també", va dir el primer ministre israelià en un discurs enregistrat.

Tot i que es descarta una invasió terrestre massiva per l'alt cost polític i militar, el Pentàgon segueix amb totes les opcions obertes. En paral·lel, s'exploren mesures alternatives com bloquejar o fins i tot ocupar l'illa de Kharg, que concentra prop del 90% de les exportacions de cru de l'Iran. El bloqueig potencial de Kharg marcaria una escalada significativa, ja que exigiria presència sostinguda de tropes i unitats navals, amb possibles repercussions immediates en els preus del cru i en l'economia interna de l'Iran. S'estima que podria reduir temporalment el PIB iranià entre un 10 i un 15% i augmentar la inflació.

"Un tigre de paper"

En aquest context de tensions creixents, Trump també ha llançat crítiques directes als seus aliats. El president dels Estats Units ha qualificat els membres de l'OTAN de “covards” per negar-se a sumar-se als seus esforços militars en el conflicte amb l'Iran, i ha advertit que sense els Estats Units l'aliança es converteix en un “tigre de paper”. Trump ha demanat suport per reobrir l'estret d'Ormuz, clau per al trànsit de petroli, i la falta de resposta ha fet créixer la tensió entre Washington i els seus socis europeus, molts dels quals han reiterat que no participaran directament en un conflicte fora del mandat defensiu de l'OTAN. Hores més tard, abans de marxar cap a Florida, Trump ha apujat el to i assegurava que veu justificada la retirada de les bases militars estatunidenques a Espanya i altres països de l'Aliança que no col·laborin.

Abbas Araghchi, ministre d'Exteriors iranià, ha advertit a la seva contrapart britànica que permetre l'ús de bases del Regne Unit per part dels Estats Units seria considerat “participació en l'agressió”, senyal que Teheran està disposat a ampliar el conflicte si percep implicació directa d'aliats occidentals. Hores després Londres ha autoritzat l'ús de les bases.

Els efectes econòmics se senten fora de l'Orient Mitjà. Europa, el Japó i els països del Sud-est Asiàtic registren pressió inflacionària per l'alça del preu de l'energia, mentre que les primes d'assegurança marítima s'han duplicat i algunes navilieres han cancel·lat o desviat rutes per evitar el Golf. Els governs han fet una crida a frenar els atacs a infraestructures energètiques, advertint que una prolongació del conflicte podria frenar el creixement econòmic global si els preus de l'energia romanen volàtils.

Als Estats Units el preu del petroli també segueix enfilant-se. Més enllà del pla d'intentar contenir els danys escortant petroliers per Ormuz, el departament del Tresor estatunidenc ja ha aixecat sancions al petroli rus i, fins i tot, es planteja aixecar-ne algunes per al petroli iranià. Ho ha dit en declaracions a la Fox el secretari del Tresor, Scott Bessent. Si s'aplica, seria una mesura controvertida: Washington estaria comprant petroli al seu enemic en plena guerra.

Mentrestant, el conflicte s'expandeix. Al Líban, la intensificació dels atacs israelians ha obert un segon front que obliga l'Iran a recalibrar les seves estratègies d'influència indirecta, i la incertesa sobre la seguretat de l'estret d'Ormuz manté armadors i països consumidors en constant alerta.

La guerra contra l'Iran ja no es defineix només per quants objectius es destrueixen o quants morts hi ha en un front. Es mesura també pel seu impacte a l'economia mundial, als mercats energètics, a la política interna dels Estats Units i a les tensions entre aliats i adversaris. En aquesta nova fase, cada atac té repercussions més àmplies i difícils de contenir, i cap actor no sembla tenir el control total d'un conflicte que, per avui, continua obert, imprevisible i molt incòmode per a Washington.