Guerra en ‘standby’ al Golf: “Veus aquell vaixell? És una missió secreta dels americans”

Enviat especial a Fujariah (Emirats Àrabs Units)Les guerres posen a prova les lògiques publicitàries, i l'eslògan del gran hotel Al Bahar no comptava amb la tercera guerra del Golf: "Gaudeixi d'una combinació perfecta de luxe i serenor".

Els míssils, Donald Trump i els capricis de la geoestratègia han deixat el ressort de cinc estrelles en una posició delicada: a primeríssima línia de platja de Fujayrah, una de les ciutats dels Emirats Àrabs Units més castigades pel foc aiatol·là. Els propietaris han hagut d'optar per un altre eslògan, menys poètic. “Gran oferta. 25% de descompte en totes les habitacions”.

Des de la piscina de l'hotel, ara hi ha vistes immediates a la guerra. Un home amb informació privilegiada m'ajuda a interpretar el paisatge.

A l’horitzó, es veuen desenes d’embarcacions fondejant les aigües del golf d’Oman. A l’altra banda, hi ha l’Iran. També a l’altra banda, una mica més a l’Orient, el Pakistan, on Washington i Teheran intenten posar-se d’acord. Un helicòpter militar sobrevola la zona. Els corbs –el símbol dels Emirats és el falcó, però els corbs del desert abunden– bramen per contestar el rugit mecànic.

—L’helicòpter és iranià?

—No, és nostre, dels Emirats. Escaneja el mar i el cel per controlar moviments dels enemics.

—Però ara hi ha treva, no?

—Sí, però cal estar preparats… ens van atacar igualment hores després que es confirmés l’acord.

—I totes aquestes embarcacions?

—Moltes són petroliers. Alguns venen al nostre port. Altres esperen la reobertura d’Ormuz. Mira, veus aquell vaixell? És una missió secreta americana. Són soldats dels EUA.

L'embarcació sembla civil, però és un vaixell de radar militar. Detecta amenaces i envia informació per abatre-les. L’home també sembla civil, però demana l’anonimat. L’home ha treballat aquests dies amb els marines nord-americans, part del desplegament especial que el Pentàgon ha enviat a l’Orient Mitjà.

La guerra està en standby, però la guerra continua desplegada, preparada.

Trump ha decidit mantenir les tropes tot i l’alto el foc temporal. Vaixells de guerra com aquests estan escampats per la regió. “Estem recarregant els nostres vaixells de la millor munició per si les converses fracassen i la guerra continua”, deia Trump divendres. Però si les converses funcionen i la guerra acaba, potser viatjaran cap a altres mars. “Ara estan preparant-se i descansant, a l’espera de la seva pròxima conquesta”. Aquesta última frase també és de Trump. Tornen a ser temps de sobresalts per als soldats de Washington.

La treva temporal que van acordar els Estats Units i l’Iran la nit de dimarts va néixer tremolant, però sobreviu. Tot i les amenaces creuades, els dits al gallet, la semiparàlisi d’Ormuz i el setge de Netanyahu sobre el Líban, americans i iranians s'han vist les cares a Islamabad. La trobada començava dissabte amb optimisme i acabava diumenge amb pessimisme: els homes de la Casa Blanca es retiraven de la negociació per falta d'acord.

Un pare de família assegut en el passeig marítim de Fujayrah en fa una lectura més pràctica: “Aprofita. Avui torna a haver pau, demà no ho sabem”. Els seus fills juguen a pilota. La porteria és un banc amb forma d'ostra. Tampoc sabem què diu la gent de l’altra banda del mar. S’han complert mil dies des que el règim dels aiatol·làs va desconnectar els iranians del món amb un tall d’internet ferotge. Es calcula que les bombes americanes i israelianes han matat almenys 3.000 persones a l’Iran.

—Què penses dels iranians?

—Jo fa anys que visc aquí, però soc de Síria. Què he de pensar? Per molt que pensis, el món de vegades és massa complicat per entendre’l.

—Què no entens?

—Aquesta guerra. Per què ens han atacat a nosaltres? Per què Trump va atacar l’Iran?

—L’alto el foc aguantarà?

—No té cap importància ni cap efecte el que jo pensi.

Queden deu dies de marge per trobar una solució definitiva a la guerra. El que passi fins a superar el termini és camí desconegut fins i tot per al Pentàgon. La pregunta és la de totes les guerres: ¿Quan acabarà la guerra?

Lluitar fins a recular

La ciutat de Fujayra és estratègica i la guerra l’ha fet cotitzar a l’alça.

Per a Abu Dhabi, és l’únic emirat situat a la costa del golf d’Oman i no al Pèrsic. Traducció geopolítica: li permet una sortida directa a l’oceà Índic sense haver de passar per l’estret d’Ormuz. Des del seu port, un dels més importants del Golf, el govern dels Emirats pot exportar petroli i gas evitant el sensible Ormuz, ara sota domini de Teheran. En les últimes setmanes, els aiatol·làs han colpejat amb ràbia estratègica aquestes instal·lacions.

Per la carretera cap al port, el GPS del cotxe es desorienta. A banda i banda de l'autopista, dipòsits de gas i de petroli s’apoderen del paisatge. Els lapsus en les aplicacions de navegació són habituals en zones de guerra. Els exèrcits utilitzen sistemes d’inhibició per confondre drons i míssils enemics.

El cursor blau del mapa es torna a perdre i l’aplicació em situa virtualment a la porta d’un negoci bestial: Fujariah Bull Fighting. Clico. És una granja turística on exhibeixen lluites entre bous. La lluita és tradicional: els dos animals es posen cara a cara i xoquen caps i banyes, l’un intentant fer retrocedir l’altre. Com a les guerres, guanya el que fa recular més l’oponent. Les bull fighting són política internacional avui.

Setanta-dues hores abans, drons iranians havien impactat contra dipòsits d’aquesta àrea. L'atac arribava amb la treva ja començada. L'escena ara a l’entrada del port és de normalitat: camions entrant i sortint, treballadors entrant i sortint, gossos de carrer esquiven autobusos que transporten més treballadors. Tots els treballadors són immigrants: vinguts sobretot de l’Índia, el Pakistan, Bangladesh, les Filipines, Etiòpia. Cobren uns 500 euros al mes.

“Aquí hi ha hagut atacs cada dia. L’últim dia van atacar tres cops darrere d’aquestes muntanyes”. Parla el treballador d’una gasolinera. Ve del Nepal.

—I treballàveu igual?

— Ens tocava venir.

—I no us feia por?

—Clar. Però havíem de venir. Si no, ens podien fer fora.

—Tens vídeos dels bombardejos?

—No. I si tornen a haver-hi atacs, no en faci. El podrien detenir, senyor.

La monarquia emiratiana no vol vídeos, però sí banderes. Aquests dies ha demanat a la població que exhibeixi els colors del país. La sorprenent efectivitat del sistema de defensa antiaèria –amb un índex d’intercepcions que ha superat la famosa Cúpula de Ferro israeliana– és motiu d’orgull global.

La monarquia emiratiana també ha enviat un missatge global: “Amb la confiança de qui ha vençut una agressió traïdora, llegirem amb precisió sobre les nostres relacions regionals i internacionals i determinarem en qui es pot confiar”. Els Emirats han estat el país més atacat per Teheran.

Restaurant Teheran

Al Golf s’estan produint canvis de mentalitat irreversibles. L’Orient Mitjà, com el món, està en remodelació. Trump n’és l’accelerador.

“Els míssils iranians han colpejat els tres pilars fonamentals en què es basava el model polític i econòmic de la regió: energia, logística i connectivitat global”, sentencia l’analista iranià Mehran Haghirian, expert en el golf Pèrsic i director de la Bourse & Bazaar Foundation. L’expert fa un diagnòstic en tres actes.

El primer: “El model de seguretat ha quedat obsolet. Durant anys, la regió va confiar en una combinació de dissuasió, protecció dels EUA i tensió gestionada amb l’Iran. Tot això ha saltat pels aires”. El segon: “Hi haurà una crisi de fiabilitat amb els EUA. Però la dependència és massa gran i Washington és un aliat insubstituïble. Caldrà sondejar altres aliances i invertir en mesures de resiliència”. El tercer:“El model de coexistència per necessitat amb l’Iran ha explotat. Caldrà esperar per veure l’impacte de la detonació, perquè, al final, sempre seran el veïns de l’altra banda de mar”.

Pregunto aa Mehran si els restaurants també són termòmetres geopolítics. La pregunta el desconcerta, però em recomana un iranià de Dubai.

L’exquisida gastronomia persa abunda a la ciutat futurista, que tampoc comptava amb veure drons iranians sobrevolant el Burj Khalifa. En les cinc males setmanes de guerra, els Emirats han restringit l’entrada al país d’iranians, han congelat actius a empreses vinculades a Teheran i han retirat llicències a escoles perses.

Però divendres, a la capital del luxe, encara es podia sopar en restaurants de l’altra banda del mar.

El Berenjak estava prou buit, però no semblava cap reacció política: els turistes encara tenen por de tornar a la ciutat i la ciutat respira trista. El cambrer portava la carta. L’eslògan que hi havia imprès tampoc havia previst la tercera guerra del Golf:

“Et traslladem als carrers de Teheran”.