Què és i què fa l'Autoritat Palestina?

BarcelonaDes dels atacs palestins del 7 d'octubre del 2023, la Unió Europea i els països àrabs busquen convertir l'Autoritat Palestina en una alternativa de govern a Gaza per substituir Hamàs. És el que hi ha darrere de la conferència sobre els dos estats que van patrocinar dilluns a Nova York França i l'Aràbia Saudita, en què diversos països aliats d'Israel van fer el pas de reconèixer formalment l'estat palestí. Un reflotament internacional de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), un cos totalment desacreditat entre els palestins, per la manca de garanties democràtiques, la corrupció i el nepotisme. Per això el president francès Emmanuel Macron impulsa una reforma de l'Autoritat dirigida per Mahmud Abbas. El que no queda gens clar, però, és que reflotar-la entri dins els plans del govern de Benjamin Netanyahu, que ja està preparant l'annexió de l'altre territori palestí, Cisjordània, on l'AP exerceix encara algunes funcions administratives mentre s'intensifica l'ocupació israeliana.

L’ANP, creada als anys noranta arran dels Acords d’Oslo, havia de ser un organisme transitori que guiés els palestins cap a l’estat propi. Amb el col·lapse del procés i la desaparició pràctica de la solució de dos estats, l’ANP va perdre la seva raó de ser i ha acabat convertida en una institució buida. Reduïda a la gestió dels serveis públics, les escoles i els hospitals i alhora cada cop més violenta contra els palestins que gosen enfrontar-s'hi. Alhora, els donants internacionals han anat retallant-ne el finançament: si el 2013 les ajudes exteriors representaven un terç del pressupost, el 2022 només suposaven un 3%. Israel, per la seva banda, reté els impostos recaptats als palestins i imposa restriccions que han debilitat encara més l'Autoritat. A més, amb Gaza sotmesa a una operació militar genocida i Cisjordània ofegada econòmicament, el paper de Ramal·lah és poc més que una sigla flotant a l'aire.

Abans dels atacs des de Gaza, el 80% de palestins ja consideraven l'ANP un cos corrupte. Fa anys que es veu com una mena de subcontractista de seguretat d’Israel, que reprimeix moviments opositors a Cisjordània i arresta centenars de palestins sota el pretext de combatre el terrorisme. Això ha minvat encara més la seva legitimitat, que va caure sota mínims l'hivern passat, quan les seves forces especials, en connivència amb les autoritats israelianes, van protagonitzar una forta repressió als camps de refugiats del nord de Cisjordània: assassinats, setges i detencions massives. L'Autoritat d'Abu Mazen presentava a Israel i els seus aliats internacionals les seves credencials per oferir-se a controlar Gaza, però la resistència als camps va continuar i va ser Israel qui va acabar la feina buidant Jenín i Tulkarem, que es van convertir en una reproducció a petita escala de la Franja de Gaza. L'ANP va intentar silenciar el malestar per aquelles operacions prohibint les emissions d'Al-Jazeera a Cisjordània.

Vint anys sense eleccions

Mahmud Abbas, president de l’ANP des del 2005 i de 88 anys, és una figura profundament impopular. El seu mandat va caducar l'any 2009 i des d'aleshores no s'han tornat a convocar eleccions a Palestina. Les últimes, les legislatives de 2006, les va guanyar Hamàs, un resultat que les grans potències i Israel no van acceptar. Des d'aleshores, els intents de reforma han fracassat. L’absència d’un relleu clar ha afavorit el deteriorament intern i la fragmentació del moviment Fatah, la formació que Abbas va heretar de l'icònic Yasser Arafat i que era el grup més important del moviment nacional palestí, amb un programa laic i democràtic. Les altres alternatives més a l'esquerra, com el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina o el Front Democràtic, han quedat anorreades per la repressió.

Diversos noms apareixen com a possibles successors d’Abbas, però no n'hi ha cap que tingui consens. Hussein al-Sheikh, secretari executiu de l’OAP, és el preferit a Washington per la seva experiència i els seus contactes amb Israel. Marwan Barghouti, empresonat des del 2002 per la seva implicació en la segona intifada, continua gaudint d’una gran popularitat i probablement derrotaria tant Abbas com Hamàs en unes eleccions. Per això Israel el manté entre reixes. Mohamad Dahlan, antic líder de Fatah a Gaza, té arrelament a la Franja, però està marcat pel seu vincle amb els Emirats Àrabs Units, aliats d’Israel. Altres figures, com Nasser al-Qudwa, nebot d’Arafat, han estat expulsades del partit per desafiar l’autoritat presidencial.

El resultat és una organització desacreditada, sense recursos, sense projecte i rebutjada per la seva pròpia població. L’augment de la violència a Cisjordània i les victòries de blocs afins a Hamàs en eleccions universitàries mostren fins a quin punt el descrèdit de l’ANP ha obert espais per a altres alternatives. El pla de París i Riad que es converteixi en l'alternativa de govern a Hamàs sembla que només existeix sobre el paper. I queda clar que no entra en el guió de Netanyahu.