El món mira a Islamabad: les converses entre els EUA i l'Iran pengen d'un fil

LondresEl món mira a Islamabad i conté la respiració. En un conflicte marcat per la desconfiança generalitzada, el Pakistan ha aconseguit situar-se en un lloc singular i privilegiat: el d'interlocutor acceptat per tothom i peça clau per evitar el pitjor escenari. La prova més visible de la cimera imminent entre Washington i Teheran, prevista per a aquest dissabte llevat que descarrili abans de començar, és doble. D'una banda, el fràgil alto el foc en vigor des de dimecres a la matinada. De l'altra, la fortificació sense precedents de la capital del país, Islamabad, i Rawalpindi, ciutat annexa, que funcionen de facto com un únic entramat urbà.

Des de dijous al vespre, segons informen els mitjans locals, la base aèria de Nur Khan –a entre 10 i 15 quilòmetres de l’Hotel Serena, epicentre de les converses de pau– registra un intens moviment. Diversos avions de transport pesant de les forces aèries dels EUA hi han anat aterrant de manera continuada. I fa només uns minuts, el vicepresident estatunidenc, J.D. Vance, s'ha enlairat des de Washington cap a Islamabad. Poc abans de pujar a l'avió, Vance ha dit: "Tenim ganes de negociacions". I ha afegit que els EUA estan disposats a "allargar la mà" si els iranians actuen “de bona fe”. No obstant això, ha advertit que si els "intenten enganyar", els Estats Units no seran receptius.

El Pakistan ha intensificat els esforços diplomàtics en múltiples bandes –la Xina, Egipte, Turquia i l'Aràbia Saudita– per fer seure a la mateixa taula els Estats Units i l'Iran. El president Donald Trump, però, ha afegit un grau d'incertesa a la celebració mateixa de la cimera, abans que es fes públic el viatge de Vance. En un dels seus últims missatges havia acusat Teheran de fer una "feina molt pobra" al no permetre el trànsit marítim per l’estret d’Ormuz. I en el més recent, de fa menys d'una hora, ha comentat: "Els iranians no semblen adonar-se que no tenen massa marge de maniobra, més enllà d'una extorsió a curt termini del món mitjançant l'ús de les vies navegables internacionals. L’única raó per la qual avui continuen vius és per negociar!"

Al seu torn, el president del Parlament iranià, Mohammad Bagher Ghalibaf, va publicar dijous a X que el Líban "forma una part inseparable de l'alto el foc". En altres paraules, o Israel atura l'agressió, que dimecres va arribar a extrems insuportables, amb més de 300 morts en un sol dia, o potser no té sentit l'escenificació del Pakistan. Israel, per la seva banda, assegura que hi continua la seva operació militar per perseguir la milícia iraniana xiïta de Hezbollah, que amenaça la seva seguretat. Ghalibaf no s'ha quedat enrere i aquest divendres al matí ha insistit amb un altre missatge més curt i contundent: "El temps s'acaba" perquè Israel aturi la seva agressió. A més, des de Teheran s'informa, sense una confirmació oficial explícita, que una altra de les condicions per iniciar la cimera és l'alliberament dels actius retinguts de l'Iran.

En tot cas, en principi, la part americana estarà sota la batuta de Vance, l'home de l'administració Trump menys inclinat a donar llum verda a l'atac de la mà del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Informacions d'Al-Jazeera i del diari pakistanès Dawn apunten que amb tota probabilitat l'acompanyaran Jared Kushner, gendre de Trump, i l'enviat especial i amic del president, Steve Witkoff, així com el general Brad Cooper, que supervisa les operacions militars dels Estats Units a la regió.

Per la banda iraniana, la delegació inclourà, segons les mateixes fonts, el també esmentat president del Parlament, Mohammad Bagher Ghalibaf, i el ministre d'Afers Exteriors, Abbas Araghchi, que ja ha participat en converses nuclears anteriors amb els nord-americans. És probable que s'hi uneixi el secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional i el viceministre d'Afers Exteriors.

I entremig, fent mans i mànigues, el primer ministre pakistanès, Shehbaz Sharif, en serà l'amfitrió, acompanyat pel cap de l'exèrcit, el mariscal Asim Munir, amic de Trump, i considerat el veritable home fort del país. I el ministre d'Afers Exteriors, Ishaq Dar.

Com ha arribat el Pakistan fins aquí?

La posició d'Islamabad "no és fruit de la casualitat, sinó d'un equilibri geopolític molt específic", afirma a l'ARA Irene Martínez, professora de l'Institute of Business Administration, de Karachi. Islamabad manté canals directes amb Washington, però al mateix temps conserva una "relació funcional amb Teheran", alimentada tant per la proximitat geogràfica com pels contactes sostinguts entre les respectives estructures de seguretat. "No hi ha cap altre país amb aquesta doble entrada operativa", apunta Martínez.

A les converses d'Islamabad està en joc, sobretot, la contenció immediata del conflicte i la possibilitat d'obrir una via negociadora més àmplia. Molt difícilment d'aquest cap de setmana en sortirà res concret. En el millor dels casos, es continuarà comprant temps. Només cal recordar que l'acord entre l’Iran i el grup P5+1, signat el 14 de juliol del 2015 a Viena, i que limitava el programa nuclear iranià a canvi de l’aixecament de sancions, es va establir després de més de vint mesos de negociació. Després, durant el seu primer mandat, Donald Trump se'n desentendria. I d’aquella pols ve aquest fang.

En conversa amb l'ARA des de Karachi, Irene Martínez assegura que el Pakistan ha optat per un enfocament “pragmàtic i acotat”, centrat en la seguretat de l'estret d'Ormuz, amb l'objectiu d'aconseguir resultats tangibles en un àmbit on "els interessos globals són més coincidents". Aquesta estratègia respon a la "finestra d’oportunitat" oberta pel cansament de les parts per la guerra. Però no deixa d'admetre "la fragilitat extrema" del procés, on tot pot caure en qualsevol moment.

Des del punt de vista pakistanès, el que està en joc és encara més existencial. Martínez subratlla que mediar és "no només una opció diplomàtica, sinó una necessitat estratègica". El país vol evitar ser arrossegat a una guerra que podria activar compromisos militars amb l'Aràbia Saudita, desestabilitzar el seu front intern –amb una important comunitat xiïta– i comprometre la seva seguretat. La crisi energètica per l'escanyament d'Ormuz també és un altre factor clau.

Per la seva banda, i en declaracions a Al-Jazeera, el contraalmirall retirat Syed Faisal Ali Shah reforça aquesta idea des d’una perspectiva més explícita: el Pakistan "no és part d’aquest conflicte, però hi té interessos directes", recorda. "El que passa afecta el Pakistan i el que en quedi després d’aquesta guerra també tindrà conseqüències per al país", afirma. El conflicte impacta directament en la seva seguretat, i també en l'economia.

Alhora, el Pakistan s'hi juga el seu paper de potència regional en l'àmbit internacional que, en aquesta ocasió, ha passat la mà per la cara al seu rival històric, l'Índia. L’Iran busca garanties que "la guerra no els serà imposada de nou d’aquí uns mesos", però difícilment cedirà en la seva capacitat de míssils balístics, que considera essencial. Això delimita el marge real de les negociacions: avenços parcials i graduals, més que no pas un acord estructural immediat. En síntesi, a Islamabad es decideix si el conflicte pot ser contingut i reconduït, i el Pakistan s'hi juga tant la seva estabilitat interna i regional com la seva projecció com a actor diplomàtic imprescindible, tant a l'Àsia del sud com al Pròxim Orient.