Només unes hores abans de l’atac israelià contra l’Iran, el periodista Barak Ravid, que sempre treballa amb fonts molt segures, escrivia que els Estats Units havien informat Israel que no participarien en l’operació militar contra la República Islàmica. Com a mesura de precaució, els americans van limitar-se a evacuar alguns dels seus ciutadans de diversos països de la regió, però no van prendre cap altra decisió visible.
El moment actual és ben diferent del de 2017, quan Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord d’Obama sobre el programa nuclear iranià. Llavors es va parlar d’un possible gran atac israelià contra l’Iran que mai va arribar. Potser el primer ministre Benjamin Netanyahu no tenia llavors la capacitat militar per fer el que ha fet aquest divendres. I és que des del 2017 les administracions Biden i Trump han satisfet totes les entregues d’armament que ha demanat Netanyahu, també durant els vint mesos d'atacs indiscriminats contra Gaza.
El president Trump ha reiterat en més d’una ocasió que no volia que Israel ataqués l’Iran, però Netanyahu ha demostrat que els seus interessos, i pot dir-se que estem parlant d’interessos personals, estan per sobre de la voluntat de Trump. L’atac confirma que Netanyahu té l’última paraula. Com a colofó, Trump ha dit aquest divendres, després de l’atac, que defensarà Israel de qualsevol represàlia.
Netanyahu ha mostrat qui mana al Pròxim Orient… i també a la Casa Blanca. Quan els interessos d’Israel i els Estats Units estan en conflicte, és Netanyahu qui té l’última paraula. Això es pot veure en més d’un front, i no només amb l’Iran. En la mateixa línia, l’administració Trump ha demanat a Netanyahu, en més d’una ocasió i sense cap resultat, que acabi amb la terrible guerra contra la Franja de Gaza.
L’atac contra l’Iran d’aquesta magnitud confirma coses com que Israel disposa d’una potència militar molt superior a la de qualsevol altre país de la regió. És probable que les reaccions de Teheran siguin un punt aparatoses pel que fa a les seves declaracions, però seran limitades en qüestions materials, donat que la República Islàmica no té una capacitat militar similar a la d’Israel i, per tant, serà necessàriament la part perdedora.
En aquest context, l’atac segurament indica que Israel ha acabat d’emancipar-se de la vigilància de Washington gràcies a l’equipament militar que li proporciona precisament Washington. Això tindrà conseqüències a curt, mitjà i llarg termini a tota la regió, principalment perquè reforçarà la posició dominant d’Israel davant de tots els països del Pròxim Orient.
També confirma a Israel com a líder únic de la regió, una circumstància que permetrà a Netanyahu determinar la política dominant al Pròxim Orient en cada moment, en funció dels interessos de Tel-Aviv. Veiem que la promesa que fa mesos que fa en el sentit que canviarà la regió completament s’està concretant davant dels ulls de tots els israelians.
En les seves al·locucions, una vegada darrere l’altra, promet que la primera conseqüència del 7 d’octubre de 2023 serà un canvi total de la regió. Això està passant al Líban, a Síria, a la Franja de Gaza i a Cisjordània. En el discurs de Netanyahu posterior a l’atac, es pot entreveure que el primer ministre també està pensant en l’Iran, encara que sembla difícil que aconsegueixi aquest canvi d’un dia per l’altre.
