Teheran, en alerta: el risc de quedar-se sense aigua és imminent

BarcelonaEls pantans que subministren aigua a Teheran, la capital de l'Iran, estan a punt d’assecar-se. El president iranià, Masoud Pezeshkian, va advertir al juliol que la capital podria quedar-se sense reserves entre el setembre i l'octubre si no es redueix dràsticament el consum d'aigua. La situació és crítica en una ciutat de més de 9 milions d’habitants, capital d’una província que en suma gairebé 14.

L’Iran pateix des de fa més de cinc anys una de les sequeres més greus de la seva història: 30 de les 31 províncies estan afectades i el 80% dels embassaments estan pràcticament buits. A això s’hi ha sumat aquest estiu una onada de calor excepcional, amb temperatures de fins a 50 graus, i una manca de pluja que ha reduït les precipitacions un 44% per sota de la mitjana anual. Les previsions no són millors: en dues dècades, el país podria perdre un 35% de les pluges actuals i patir un augment de 2,6 °C de la temperatura mitjana.

Els experts fa dècades que alerten del risc d’esgotar els recursos hídrics, però els avisos han estat ignorats. “Quan intentem veure les causes de la situació, hi ha una barreja de dues raons principals: el canvi climàtic i la mala gestió del govern, marcada per la corrupció i la concentració de projectes en mans d’uns quants”, assenyala a l'ARA Barah Mikaïl, professor de Relacions Internacionals a la Universitat Saint Louis de Madrid.

Pous il·legals i laxitud de les autoritats

En els últims 50 anys s’han buidat el 70% de les reserves subterrànies, sobretot per la laxitud de les autoritats. A Teheran, les violacions recurrents de la normativa i l’existència de milers de pous il·legals provoquen que el sòl de la capital s’enfonsi uns 25 centímetres l’any. A més, les indústries i un deficient sistema de gestió de les aigües residuals contribueixen a contaminar gran part dels cursos naturals, fet que agreuja encara més l’escassetat.

Però el principal problema és el sector agrícola, que acapara el 90% de l’aigua del país, cosa que ha comportat l’assecament gairebé total del llac Urmia, un dels més grans del Pròxim Orient, i la desaparició de molts cursos fluvials. Aquesta situació ha reduït la productivitat de cultius essencials com el blat i l’arròs i ha fet que l’Iran sigui més dependent de les importacions i, en conseqüència, més vulnerable a la inflació. Segons Mikaïl, el problema també és polític: “El govern ha intentat tranquil·litzar els pagesos garantint-los aigua per produir, encara que fos a costa de comprometre els recursos del futur”.

Segons el World Resources Institute, l’Iran és un dels països del món amb més estrès hídric: consumeix gairebé el 100% dels recursos renovables d’aigua disponibles. Es calcula que el 35% de la població viu concentrada en zones amb un nivell d'estrès hídric molt elevat. Les pèrdues econòmiques poden ser enormes: els experts alerten que l’impacte anual podria oscil·lar entre el 6% i el 14% del PIB en sectors com l’agricultura, l’energia, la salut i el transport.

Les desigualtats, al centre

Però el problema no afecta tothom de la mateixa manera. A Teheran, els barris rics del nord gairebé no pateixen talls d’aigua, mentre que al sud molts veïns depenen de camions cisterna i no disposen de sistemes d’emmagatzematge adequats. Aquesta desigualtat reflecteix la manca de redistribució dels recursos i accentua el malestar social. Segons Mikaïl, “si la població no té accés a una necessitat bàsica com l’aigua, s'afegirà pressió sobre el govern”.

I la desertificació avança: entre el 2002 i el 2017, més de 12.000 pobles van desaparèixer per manca d’aigua. Segons l’excap del departament de Medi Ambient del país, Issa Kalantari, fins a 50 milions de persones podrien veure’s obligades a emigrar en els pròxims anys si no es redueix el consum agrícola.

Ja hi ha un èxode rural massiu cap a Teheran, on el consum d’aigua per persona supera els 400 litres diaris, molt per sobre de la mitjana nacional de 250. Per a Mikaïl, “és evident que a l’Iran hi ha una situació d’èxode rural i que l’aigua hi té un paper central: parlem de quantitats molt importants de persones que han deixat les seves localitats d’origen”. Aquest moviment, però, podria tenir implicacions internacionals si els països veïns comencen a rebre refugiats iranians.

Amb una població que ja ha superat els 90 milions aquest 2025, la pressió sobre els recursos creix exponencialment. Davant la crisi, les autoritats han reduït la pressió de l’aigua a la capital i han iniciat talls de fins a 48 hores en diverses ciutats. També s’ha anunciat el projecte de transmissió d’aigua de Taleghan a Teheran i s’han començat negociacions per importar aigua del Turkmenistan, l’Afganistan, el Tadjikistan i l’Uzbekistan. A més, el govern va declarar festiu el dia 6 d’agost i va ordenar el tancament d’oficines públiques en 16 de les 31 províncies per reduir el consum d’electricitat.

Una societat poc preparada

Els experts assenyalen la reutilització d’aigües residuals i la inversió en dessalinització com a opcions viables. “L’Iran no s’ha quedat sense aigua, sinó sense aigua de qualitat”, subratlla Mikaïl. Per al professor, la clau són les reformes estructurals i una gestió més sostenible, tot i que “la societat iraniana no està preparada per a un canvi de mentalitat d’aquesta magnitud”. El règim, de fet, veu en la crisi una oportunitat per justificar la seva aposta per l’energia nuclear civil, amb l’argument que caldrà per fer funcionar les plantes dessalinitzadores quan el petroli s’esgoti.

La dependència de l’ajuda exterior també és limitada. “La mentalitat iraniana rebutja qualsevol risc que vingui de l’exterior, sobretot si implica dependència”, assenyala Mikaïl. Alhora, les sancions internacionals i la priorització de la defensa –amb una gran part del pressupost destinada a l’exèrcit i als aliats regionals– limiten encara més la capacitat d’inversió en reformes hídriques.

Així, més enllà de les mesures tècniques, el repte és polític i social. Mikaïl assenyala que "les polítiques estatals i els comunicats dels alts càrrecs iranians mostren la preocupació del règim" i que "el fet que hi hagi moviments populars que es queixen de la situació és indicador de la seva gravetat". Tot i això, la fe religiosa hi juga un paper. “Molts iranians confien que Déu trobarà una solució. És una mentalitat generalitzada”, diu el professor.