En vaixell per l’estret d’Ormuz en guerra: "Senyor, no pateixi, veurà molts dofins"

Enviat especial a Khasab (Oman)El futur del món s’està decidint aquests dies a les aigües blau petroli d’Ormuz. El titular és contundent, però no espantava el capità Ibrahim. Els negocis van abans que la guerra de Trump. I el negoci està en crisi per culpa de la guerra de Trump. 

—Senyor, li faig preu especial per la guerra. No ha de patir per res.

—¿Però és segur navegar? L’estret està bloquejat i han bombardejat embarcacions.

—Senyor, no hi ha problema. Si no ens allunyem de la costa, no hi haurà cap problema. 

—¿Però tenen permís per sortir?

—Sí, clar. Si no superem el límit, no hi ha cap problema. Senyor, no pateixi, veurà molts dofins i es podrà banyar.

El capità Ibrahim s'imposava en la negociació, i el seu vaixell seria l’única embarcació turística que salparia divendres del port de Khasab, un poble pesquer d’Oman beneït i maleït per la geopolítica: situat just davant de l’estret més estratègic del món, ara epicentre de la tercera guerra del Golf, ara en moments decisius.

El context se'l sap de memòria tot el món. L’Iran, a l’altra banda de mar, ha bloquejat l'estret Ormuz com a resposta a l’ofensiva dels Estats Units i Israel, i el caos bèl·lic i econòmic ha implosionat: uns dos mil supervaixells estan varats i amenaçats de bomba si es mouen. Per l’estret hi passava el 25% del comerç mundial de petroli i el 20% de gas natural liquat. El trànsit ha caigut un 90%. Els mercats tremolen, l’economia global sent asfíxia i la pressió augmenta per a la Casa Blanca, que improvisa el futur d’una guerra cada cop més perillosa.

“¿Recordeu quan vaig donar a l’Iran deu dies perquè acceptessin un acord o obrissin l’estret d’Ormuz? El temps s’acaba. Queden 48 hores perquè l’infern s’apoderi d’ells”, bramava Trump ahir a X. Un infern sobre Teheran que amenaça amb un infern sobre les capitals del Golf, castigades amb míssils i drons d'aiatol·là des de fa un mes.

Però a l’espera de l’infern de dilluns, l’estret d’Ormuz semblava divendres el paradís.

El pesquer turístic del capità Ibrahim s’endinsava en un paisatge preciós, brutal, una versió àrida dels fiords noruecs. Les aigües blaves i turqueses conviuen amb muntanyes escarpades de pedra blanca, i platges solitàries de sorra també blanca. Un grup de dofins s’apropava a l’embarcació i ens escortava durant gairebé tot el trajecte. Els animals brillants saltaven, ballaven, sense perdre mai el ritme de la nostra velocitat. Potser venien de l’altra banda de la guerra. Potser a la nit dormirien sota l’aixopluc dels aiatol·làs. Preguntava als mariners si a la costa iraniana, a només 30 quilòmetres, l’estampa també té aquesta bellesa. Deien que sí, i que l’illa de Qeshm –que té forma de tauró i que Teheran ja ha convertit en una fortalesa– encara és més bonica. El capità Ibrahim posava música. Sonava una versió electrònica de Rivers of Babylon, una cançó alegre d’origen trist: està basada en el Salm 137 de la Bíblia, que parla del poble jueu exiliat a Babilònia després de la destrucció de Jerusalem. Destrucció en bucle.

A l’horitzó, es veien alguns dels vaixells comercials que esperen l’infern, la reobertura d’Ormuz, o totes dues coses. En dies clars, es veu la costa iraniana i, des de fa un mes, el fum negre dels bombardejos nord-americans i israelians. Es creu que més de 1.400 persones han mort a l’Iran des del 28 de febrer, la nit que va començar la guerra. No ho sabem del cert perquè el règim ha tallat les connexions i no deixa entrar periodistes. Una amiga iraniana de Barcelona m’escrivia al saber que estava a pocs quilòmetres del seu país. “Envia una abraçada a veure si, des d’on ets tu, arriba als meus pares”. Fa dues setmanes que no en rep cap notícia. 

“Aquell buc és militar; és de la marina d’Oman”, em deia un altre dels mariners, immigrant de Bangladesh, que no vol que escrigui el seu nom. El vaixell de guerra d’Oman era el límit.

—Què passaria si un vaixell sobrepassa el límit?

—Jo no ho faria. El mar està minat.

—Però això no està confirmat. És només la versió de Teheran. ¿Com saps que hi ha mines?

—Ho diuen els pescadors d’aquí. Ells coneixen el mar millor que ningú. 

Si tan bé es coneixen aquest mar, els pescadors de Khasab potser podrien ajudar Trump en el seu objectiu “prioritari” de reobrir Ormuz. 

El govern de Washington, acorralat pels mals càlculs inicials, estaria estudiant opcions directament oposades. Per una banda, Trump ha amenaçat amb donar la guerra per acabada i abandonar Ormuz, i ha recomanat als europeus que, si volen petroli, que el vagin a buscar, que ell no el necessita. Per l’altra, ha insinuat que està preparant una operació militar per desencallar l’estret. Els aliats europeus, que han negat el suport al Pentàgon, insisteixen que els dos camins són una bogeria i que cal apostar per la diplomàcia. Teheran, empoderat, no es deixarà comprar fàcilment: demana tota la sobirania del pas i l’opció d’un peatge de fins a dos milions de dòlars per petrolier.

Però els Estats Units continuen desplegant tropes al Golf –és només un farol bèl·lic?, es pregunta el món–, i els vídeos de soldats acomiadant-se de familiars als aeroports s’acumulen a les xarxes socials dels Estats Units. Als comentaris, els usuaris denuncien que els uniformats estan sent enviats a morir en nom del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Analistes internacionals fa setmanes que teoritzen sobre com es podria dur a terme un assalt nord-americà sobre terra persa. Els experts coincideixen que la bellesa d’Ormuz no ajudaria als nord-americans: les platges muntanyoses afavoreixen les operacions de defensa i no d’atac. 

Fortaleses medievals encara visibles a Ormuz semblen aquests dies un recordatori incòmode de la naturalesa de l’espècie humana. El vaixell del mariner Ibrahim s'aturava davant l'illa del Telègraf, un illot històric, on el 1864 els britànics van instal·lar-hi una estació de telègraf per comunicar-se amb l'Índia britànica. Estan fent obres a l’illa del Telègraf. Són part d’un projecte de desenvolupament turístic i patrimonial per potenciar la zona com a destinació cultural i d’oci. La guerra dirà.

“Hi ha taurons a Ormuz?”, preguntava al mariner Ibrahim abans de llançar-me a l’aigua. “N’hi ha, però més endins. Aquí et pots banyar tranquil… només veuràs peixos de colors”.

On sí que hi ha taurons és al cel. Un dels models dels caces militars que els Estats Units estan utilitzant per fer la guerra a l'Iran són els A10 Warthog, coneguts perquè evoquen la forma d’un tauró i, al morro, hi tenen pintats els ulls i les dents del depredador marí.  Divendres, mentre navegàvem Ormuz, un A10 Warthog es va estavellar a l'estret. Aquests avions de combat es coneixen la zona: ja van ser utilitzats per l'exèrcit ianqui en les dues primeres guerres del Golf.

Les monarquies volen silenci

El grec Theodor Kallifatides va escriure que el millor de viatjar en vaixell és la possibilitat d’assimilar lentament el paisatge cap al qual et dirigeixes.

Divendres, de tornada a Khasab, el paisatge era fàcil d’assimilar. El port estava ple de vaixells aturats, símptoma d’una economia en declivi. Els grans pesquers continuen a l’espera: els falta mar per navegar. Els vaixells turístics, a l’espera: els clients de Dubai –a només dues hores de carretera– tenen por de venir a nedar amb dofins. Les llanxes de contrabandistes, que anaven i venien de les costes iranianes per traficar sobretot amb gasolina, també a l’espera: creuar cap a territori iranià és un suïcidi. 

La política internacional és com aquests vaixells, també espera. I els omanites també esperen -i els emiratians, i els saudites, i els qatarians...- però ho fan en silenci. ¿Cap a on va la guerra?

“Podem parlar del que vulguis, però no de política”, em deia un home vestit amb dishdasha blanca i turbant al port de Khasab. La resposta, formulada d’altres maneres, es repetia entre els habitants de Musandam. Els que s’atrevien a respondre ho feien per evocar un mantra: “La guerra serà el que Déu vulgui que sigui”. El que el Déu de Washington –o de Tel-Aviv– vulgui.

El silenci és imposat. Les monarquies del Golf adverteixen la població perquè no parli públicament de la guerra. Oman, que va mediar fins al final per evitar les bombes, prohibeix difondre a internet informació relacionada amb l’escalada militar i, a la frontera, obliga els visitants a signar documentació al respecte. Als Emirats Àrabs Units, veïns del sud i el país de la regió més castigat pels aiatol·làs, desenes de persones han estat detingudes per publicar a Instagram intercepcions de míssils i drons iranians.

La gran por dels governs és que l’impacte dels míssils destrossi la seva reputació d’oasis de seguretat, que els havia convertit, a ulls de suculentes inversions estrangeres, en garants d’estabilitat i prosperitat econòmica. Ara els fonaments daurats del desert tremolen.

Entre tants silencis i tremolors, l'única resposta segura la trobava al cotxe de tornada, camí d'Oman, a la frontera amb els Emirats Àrabs Units, un viatge al futur: dels camells, les mesquites i els pobles ocres de Musandam, als Ferrari, la festa i els gratacels de vidre de Dubai. El conductor, un indi que feia anys que vivia a la monarquia omanita, parlava gràcies a la intimitat del vehicle.

—La gent està preocupada per com evolucioni guerra?

—El que passi no està a les nostres mans. A més, quin sentit té preocupar-nos? Som humans: algun dia tots morirem.

Els dofins d'Ormuz, animals intel·ligents, poden sentir el mateix. Ells també estan en risc. Al mar Negre, les bombes d'una altra guerra, la de Rússia contra Ucraïna, n'han matat fins a 50.000.