Quatre punts clau per entendre les eleccions parlamentàries a Ucraïna
Amb la líder opositora Iúlia Timoixenko a la presó, els ucraïnesos hauran de decidir aquest diumenge a les urnes si volen fer un gir cap a Europa o si prefereixen seguir amb el pinyó fix cap a Rússia
BarcelonaRússia, amor i odi
Aquest estiu s’ha aprovat a Ucraïna una llei que permet establir el rus com a llengua cooficial a les regions on la població russa és majoritària. Això ha portat moltes protestes al país perquè alguns sectors veuen aquesta mesura com una amenaça. A més del rus, al país també es parlen altres llengües com el tàrtar, l’hongarès i el romanès. Tot i això aquestes llengües no estan tan difoses com el rus i no són considerades una amenaça per a l'ucraïnès.
La nova llei signada pel president divideix encara més el país. Ucraïna ha tingut des de la seva independència dos bàndols: els pro russos, que es concentren al sud i a l'est del país, i els més nacionalistes i pro europeus, del nord i l'oest. La majoria de russòfils viuen en un territori conegut amb el nom de Nova Rússia, parlen majoritàriament el rus, tenen el suport de Moscou i són les bases polítiques del Partit de les Regions, la formació del president del país. De fet, Víktor Ianukóvitx va arrasar literalment a les parlamentàries del 2006 en aquesta regió.
Des de la seva independència Ucraïna ha jugat a l’estira-i-arronsa entre Europa i Rússia. Abans amb líders més europeistes, i ara amb governants que intenten copiar l’estil de Vladímir Putin. Brussel·les i Moscou, però, no acceptaran eternament aquest anar i venir, i a Kíev se li acaba el temps; ha de decidir.
Canvis substancials a l'hora de votar
Des que Ianukóvitx va arribar al poder el 2010, la preocupació vers Ucraïna és la regressió democràtica que ha patit el país sota el president. Quan va arribar al càrrec va capgirar una reforma constitucional introduïda pel Parlament el 2004 que donava a la Rada un paper central en l'elecció de l'executiu. Com a resultat, Ucraïna va recuperar el règim presidencial del qual s'havia desempallegat amb la Revolució Taronja.
Ianukóvitx, conscient també del mal que li podien fer els partits polítics de l'oposició units en blocs, va decidir prohibir fa dos anys que es presentessin d'aquesta manera, per blocs, a les parlamentàries. I per posar-s’ho encara més fàcil ha decidit que per obtenir diputats els partits hauran de treure un mínim del 5% en tot el territori. De manera que si un partit treu un 100% en una zona concreta del país però cap altre vot no podrà ocupar cap seient al Parlament.
Els candidats
En aquestes parlamentàries es presenten 22 partits polítics, però n'hi ha tres que són especialment clau per a la societat ucraïnesa.
El Partit de les Regions és el que ha tingut majoria des del 2007 a les eleccions parlamentàries. Va ser creat per representar els ucraïnesos de parla russa al sud i a l'est del país, i el seu candidat és l'actual president, Víktor Ianukóvitx. Actualment, i malgrat el descontentament dels ciutadans, el Partit de les Regions es presenta com la força política més important del país, és aliat dels oligarques i compta amb el suport de la classe treballadora.
El partit Unió Panucraïnesa Pàtria uneix les dues figures de l'oposició més importants: Iúlia Timoixenko i Arseniy Iatseniuk. Formaven part de partits polítics diferents, però Iatseniuk va decidir unir-se al partit que liderava el bloc de Timoixenko per tal de construir una oposició forta i tenir opcions per desbancar el Partit de les Regions. Pàtria té una tendència proeuropea. Ha tingut un creixement lleuger però constant i té opcions de consolidar-se en aquestes eleccions.
Per últim, qui també pot donar la sorpresa és l'Aliança Ucraïnesa per la Reforma (UDAR, per les seves sigles en anglès), liderada per Vitaliy Klitsxko. Comparada amb els seus competidors, la UDAR ha rebut una important atenció preelectoral i ha aconseguit molts simpatitzants. Dóna suport a la plataforma proeuropeista i d'anticorrupció. Els experts creuen que aconseguiran un important nombre d'escons però també li han posat el sobrenom de "cavall negre" perquè no està gens clar si s'uniria amb el partit del govern o bé amb l'oposició.
Cap a on va el país?
Ianukóvitx i el seu equip han après molt de la derrota que van patir el 2004 amb la Revolució Taronja i també de les autocràcies dels seus veïns, Rússia i Bielorússia. A més, el control polític de grans empreses i negocis debilita l’oposició i aquest domini s'estén també als mitjans de comunicació, dirigits pel poder. D’altra banda, la coerció existent contra els manifestants ajuda a dissuadir les protestes. El fet de mantenir líders de l’oposició a la presó fa que aquesta sigui més dèbil i desmoralitza els que donen suport a altres polítics que no siguin els del partit del president. En definitiva, des que el Partit de les Regions va pujar al poder sembla que tot el que es va aconseguir a partir de la Revolució Taronja s’hagi desfet i el fet que tot Ucraïna passi a ser la Nova Rússia sigui qüestió de temps.
