La recuperació a Portugal es fia a la inversió privada, el turisme i el sector immobiliari

Enviada Especial A LisboaLisboa resumeix en què ha consistit aquest miracle portuguès que han aplaudit la Unió Europea i els organismes econòmics mundials. Obres de rehabilitació o de nova construcció i avions volant a poca altura per aterrar a l’aeroport, gairebé incrustat a la capital. Portugal i sobretot Lisboa són avui un pol d’atracció per als inversors estrangers i una destinació de moda turística. La inversió pública encara està sota mínims, perquè, si bé el país va acabar de pagar els terminis del rescat de 78.000 milions d’euros el 2014, el govern del socialista António Costa ha preferit mantenir la despesa sota control per no disparar el dèficit. Són els límits d’una política antiausteritat que ha retornat alguns dels drets socials perduts en la crisi però que deixa insatisfets tant els ciutadans, que esperaven més de l’esquerra, com els socis de Costa.

L’anterior govern, del conservador Pedro Passos Coelho, s’havia aplicat a seguir les instruccions dels creditors i va tornar els diners abans que es complís el termini. “Eren més troiquistes que la mateixa troica ”, diu l’exeurodiputada socialista Ana Gómes. Fins i tot l’OCDE va advertir que s’havien passat de frenada i que havien retallat en sanitat el doble de l’exigit. Això va comportar el tancament de centres de salut i l’encariment del copagament sanitari. Per a l’economista João Cerejeira, de la Universitat del Minho, la salut és la gran perjudicada del període d’austeritat. I no s’ha recuperat.

A principis de la dècada, Portugal estava d’oferta i el govern va vendre empreses públiques per valor de mes de 8.000 milions d’euros, 3.000 més que els càlculs de la troica, que no comptava que Passos Coelho es desfaria del servei de correus. Avui, l’electricitat i la Caixa Geral de Depósitos estan en mans xineses, i els aeroports, en mans franceses. El 2015 van acabar les privatitzacions, però malgrat els intents del Bloc d’Esquerra i el Partit Comunista, que donen suport parlamentari al govern, no se n’ha revertit cap. El sector públic s’ha aprimat i només suposa el 4% del PIB. Com que tampoc s’ha obert l’aixeta de les inversions públiques, el dèficit ha passat en cinc anys del 7% al 0,4%. Costa prefereix no gastar, malgrat que la desinversió provoca “una enorme degradació dels serveis, que tenen menys qualitat que fa cinc anys”, assegura Cerejeira. Les finances de l’Estat presenten un “pressupost equilibrat”, cosa que ha possibilitat una baixada de la prima de risc, que era un dels “grans problemes”.

L’èxit de la recuperació macroeconòmica passa pel degoteig d’inversors estrangers, que s’exemplifica en l’obertura del centre tecnològic de Google a Lisboa, que ocuparà 1.300 persones. “Els inversors valoren l’estabilitat i la mà d’obra qualificada i a bon preu, però també la qualitat de vida”, diu Florbela Lima, sòcia de la consultora EY, que també apunta l’esforç de la indústria autòctona, com la surera, per “modernitzar-se i ser competitiva”.

L’atur s’ha reduït a la meitat, fins a situar-se en el 6,3%, el que es considera plena ocupació. Però Cerejeira alerta de la precarietat a l’alça, perquè la nova ocupació “ofereix contractes temporals i el sou mitjà és molt més baix que a Europa”, diu l’economista. El nou govern va aprovar una pujada esglaonada de 100 euros del salari mínim, que ara és de 600 euros. El salari mitjà superava el 2017 els 1.130 euros.

El perill de la desacceleració

El miracle macroeconòmic ha topat amb la realitat microeconòmica i les retallades i la desinversió pública afecten les classes socials més populars, a les quals han afectat de manera especial la reducció de salaris, l’augment de la pressió fiscal i la baixada de les pensions. Algunes de les retallades s’han corregit mitjançant la recuperació del sou i les pagues extres i de les pensions de jubilació.

Cerejeira apunta que s’han pogut revertir algunes de les mesures de la troica, però que amb un escenari econòmic advers com el que s’augura a nivell internacional, el creixement es refredarà i deixarà molts canvis per fer. L’Observatori sobre Crisis i Alternatives de la Universitat de Coimbra posa xifres a la precarietat: dues terceres parts dels contractes fets des del 2013 són a temps parcial o per obra i servei. Davant la precarietat hi ha l’eufòria immobiliària en què inversors i especuladors s’estan apoderant de la cartera de cases i pisos, de manera que els preus ja són prohibitius per a la població local. Això ha provocat el desallotjament de milers de famílies i l’èxode de les ciutats, malgrat les lleis antidesallotjament.

Turisme i indústria immobiliària conviuen i s’alimenten en un negoci que floreix per les facilitats fiscals. El govern de Costa ha mantingut els beneficis per atraure la inversió d’estrangers que va fer la dreta com una manera de fer caixa ràpida, fet que ha sigut letal per a la butxaca de la ciutadania perquè la inversió ha anat dirigida a la compra d’habitatges i ha encarit el parc immobiliari.

¿Es pot parlar de miracle portuguès? “No, perquè s’ha de parlar també de la microeconomia”, respon taxatiu Cerejeira. Avui serà el torn dels 10 milions de portuguesos que amb el seu vot diran si creuen en les habilitats del titular de Finances, Mário Centeno. A la UE ja el van premiar per la feina feta nomenant-lo president de l’Eurogrup, el cap dels ministres del ram.