AMÈRICA LLATINA

La revolució dels vestits indígenes a Bolívia

L’arribada d’Evo Morales a la presidència va impulsar la comunitat indígena, però no n'hi ha hagut prou

Els carrers de La Paz són pujades i baixades constants, cotxes fent sonar el clàxon i petites botigues de carrer on venen des de xiclets fins a empanades, fruita o sucs. Sota el tendal d’una d’aquestes botigues, a l’avinguda Arce, hi ha la Juana. “Abans el meu marit em pegava; en canvi, ara...”, diu sense voler fer llàstima, sinó reivindicant una victòria: la de les indígenes bolivianes. “Abans que arribés Evo al govern, ningú es preocupava de nosaltres, els érem igual, no érem res per als que manaven. Ara, en canvi, hi ha una justícia que ens mira i ens respecta”. La dona explica que va denunciar el seu marit i que des de llavors ja no li ha tornat a fer res. La Juana és una de les moltes, moltíssimes dones indígenes que treballen a Bolívia -que demà celebra eleccions presidencials- venent al carrer. Algunes ho fan sota el sostre de plàstic d’un d’aquests quioscos, mentre que altres simplement tenen un carro amb fruites o altres productes d’elaboració casolana.

Mentre que per a la Juana la victòria d’Evo el 2005 va ser un canvi, per a la Margarita no ho ha sigut tant. “Sí, hi ha diputades que van amb pollera [el vestit que solen portar les indígenes bolivianes], però jo segueixo aquí, venent al carrer com fa 50 anys”, diu mentre ofereix xirimoies. Totes dues, a més de vendre al carrer, tenen en comú que són d’origen aimara, igual que el president de Bolívia, Evo Morales, el primer indígena cap d’estat de l’Amèrica Llatina. L’aimara és tan sols una de les 36 ètnies que hi ha al país, però, juntament amb la quítxua, és majoritària. Totes aquestes cultures i les seves llengües van ser oficialitzades per la Constitució del 2009, que va donar el cognom de plurinacional a Bolívia. Una plurinacionalitat que no es basa en territoris sinó en les diferents identitats que conformen el país.

Precisament en aimara s’acomiada la Margarita d’una altra companya: “ Q’arürkama ”. Les llengües indígenes han viscut també una renaixença amb dues mesures polítiques. D’una banda, la implantació d’una educació que s’encamina cap al trilingüisme, amb el castellà, l’anglès i una llengua originària segons la zona del país. De l’altra, l’obligació de conèixer una d’aquestes llengües originàries per poder treballar a l’administració pública. “S’han multiplicat els alumnes”, diu la Marinela, professora a l’Escola de Gestió Pública Plurinacional, l’òrgan encarregat de formar adequadament en idiomes originaris.

Combatre la discriminació

Però no és l’ús del quítxua o l’aimara el que més identifica una dona indígena. És la seva roba la que marca la diferència: barret de copa petit -encara que de vegades se substitueix per un gorro de llana-, mitges de llana, brusa, una manta i, per descomptat, la pollera, que fa de faldilla.

Aquesta vestimenta l’ha feta cada vegada més seva Glenda Yáñez, que ha arribat a fer els seus propis dissenys i vendre’ls per encàrrec. “Vull recuperar l’herència de la meva àvia”. Assegura que quan les dones indígenes arriben a la ciutat des del camp deixen de vestir les seves filles amb la roba clàssica. “Troben que no està ben vist, i és veritat: fins fa uns anys hi havia llocs on no volien atendre persones que portessin pollera ”. Aquesta discriminació, diu, va ser tractada per la llei 045 contra el racisme i la discriminació el 2010. Però ella ja havia començat a vestir pollera abans. “Hi va haver un moment en què el moviment indígena va començar a posar-se de moda. El món ens mirava i vaig decidir que havia de guanyar encara més visibilitat perquè no fossin només paraules i bones intencions”. De portar pollera va passar a dissenyar-ne. “Vaig descobrir que la moda era una manera de rebre atenció i que la gent jove s’interessés pel moviment indígena”. Per aquest motiu va començar a afegir detalls o textures més modernes a la pollera. I les joves van respondre.

La Glenda no és l’única dissenyadora que fa servir els vestits tradicionals indígenes per fer les seves creacions. El cas més paradigmàtic és el d’Eliana Paco Paredes, una jove de La Paz que va aconseguir el 2016 portar a la Setmana de la Moda de Nova York les tendències quítxua i aimara. “Ningú s’hauria imaginat mai que aquests dissenys formarien part de la passarel·la. Hi està havent un canvi, i això és molt important”, va dir en una entrevista a National Geographic.

Un president indígena, diputades, moda i fins i tot un professor que ensenya paraules en aimara en programes d’entreteniment a la televisió. I la realitat és que encara queda molt per fer. Expressions discriminatòries com “ colla ” -en referència als indígenes andins- continuen en el vocabulari del carrer. Una part de la població denuncia que l’aventura indígena ha sigut una estratègia del govern de Morales per dividir la societat. La Glenda, en canvi, parla del seu dia a dia per mostrar que la passarel·la de Nova York no va ser suficient: “Encara hi ha gent que no em parla perquè he anat a festes de l’escola dels meus fills vestida amb pollera. Hi ha una herència d’odi i por d’una part de la població”. Mentrestant, portar pollera serà revolucionari.