Trump remou els fantasmes del nazisme
“En quin moment del diari d'Anne Frank ens trobem?”. Les paraules de Pedro Rodríguez, professor de relacions internacionals de la Complutense, tenen un ressò de sentència. Una càrrega de profunditat que ens aboca a emmirallar les amenaces de Trump amb els crims de Hitler. El professor responia així als comentaris d’un debat televisiu en què els tertulians evitaven atribuir a Donald Trump qualificatius massa densos. Que si un empresari capriciós que s’ha embutxacat 3.000 milions de dòlars durant el 2025. O potser un narcisista decantat cap a posicions ultres. Res d’identificar-lo com a feixista o directament com a nazi.
I Pedro Rodríguez, obrint el diari d’Anne Frank, desemmascarava de cop les reticències a parlar clar. Reticències que als Estats Units comparteixen personatges, diguem-ne, equidistants, com ara el periodista Robert D. Kaplan, però que de cap manera accepten el Nobel d’economia Paul Krugman ni l’historiador Robert Paxton, per als quals Trump és un feixista que recorda Hitler.
El mateix que pensava fa uns anys el seu actual vicepresident D. J. Vance, que va arribar a dir “Trump copia Hitler”, i que ara l’admira i l’obeeix. Qui no ha canviat d’opinió és John Kelly, cap de gabinet de Trump en el primer mandat, que continua exposant els seus temors del Trump feixista.
La ventada d’analogies no s’atura. De Minneapolis n’emergeix una gens esperada. Grups de la policia migratòria, l'ICE, transiten emmascarats el paisatge urbà amb un posat i unes maneres de fer i d’amenaçar que ciutadans i alguns mitjans associen amb les SS i la Gestapo, tenint en compte la feina de detenció, deportació i humiliació que tenen assignada. Molt semblant als tètrics seguicis cap a la tortura i la mort que es van escampar per Europa els anys 30 i 40. En quin moment del diari d’Anne Frank som? En quina seqüència de la destrucció de la democràcia als EUA, tot i que les enquestes assenyalen com minva el suport social a Trump, ara a tocar del 36%?
A Vladímir Putin ja li sembla bé l’annexió de Groenlàndia en mans de Donald Trump perquè sap que aquest episodi l’ajuda a mantenir-se més o menys ferm a Ucraïna després de quatre anys de guerra. Tornen a estar encantats d’haver-se conegut i poder fer negocis plegats. Com els que van fer Stalin i Hitler l’agost del 1939 fins al juny del 1941. Tots dos compartint un ideari de coacció econòmica, tecnològica i militar fins que Hitler va dir prou.
Les eleccions de mig mandat, en perill
Més escenaris semblants als de fa vuitanta-cinc anys: Trump guarneix l'estat titella i fallit de Veneçuela amb unes bones relacions inventades i sense fer el pas d’ocupar-lo. Una maniobra que té el petroli com a fons de la qüestió. El petroli que va empènyer Hitler a ocupar Noruega posant-hi al capdavant un col·laboracionista de manual com Vidkun Quisling.
El mateix col·laboracionisme imposat per Trump a Delcy Rodríguez que de moment la veneçolana aguanta. Però si l’exèrcit chavista es dividís i anés a trompades –fet gens inversemblant–, la Casa Blanca hauria d’enviar tropes per salvaguardar el petroli. I aleshores tornarien a arribar als aeroports dels EUA avions carregats de taüts coberts amb banderes. La gent de MAGA s’enfadaria de debò. Tant potser com la Chevron i els seus socis, contraris a escalades militars que farien baixar –i de quina manera– el suport social a Trump.
¿I què podria passar amb les eleccions de mig mandat de novembre? Més que mai estarien en perill de ser cancel·lades, o bé espatllades amb mecanismes d’alteració de resultats. Cal no perdre de vista el que ha deixat anar Trump a Davos, com aquell qui res: “De vegades es necessita un dictador”.