Solidaritat, condicions i amenaces
“La Unió Europea no estava preparada per a la crisi. No estàvem prou integrats, ni prou units, ni érem prou solidaris”, admetia dijous a Brussel·les la comissària grega Maria Damanaki. El daltabaix econòmic va esquerdar la idea de solidaritat que durant dècades havia garantit una Unió que redistribuïa els beneficis entre les regions més riques i més pobres per compartir prosperitat i estabilitat. La solidaritat sempre ha estat part de l’ADN europeu, encara que personatges com Edmund Stoiber, líder dels conservadors bavaresos -la línia dura de la democràcia cristiana alemanya-, assegurés a finals dels 90, quan es posava en marxa l’euro, que era tan probable que hi hagués transferències econòmiques entre els països de l’eurozona com que la fam arribés a la rica Baviera.
L’any passat 35.000 possibles deixebles de les pors d’Edmund Stoiber van denunciar el Banc Central Europeu davant el Tribunal Constitucional alemany per haver promès que, si calia, compraria de manera il·limitada deute dels països de l’euro en risc de fallida. L’acusaven d’extralimitar-se en les seves competències (tot i que aquesta mesura no s’ha aplicat mai i que només d’anunciar-la ja va rebaixar de cop l’especulació desaforada contra els deutes espanyol i italià). La novetat és que, per primera vegada en la seva història, el totpoderós tribunal de Karlsruhe (erigit en l’última paraula que beneeix o tomba cada mesura presa a la UE per atacar la crisi) va admetre, a principis de febrer, que no té competències per jutjar el BCE i que és el Tribunal de Justícia de Luxemburg qui ho hauria de fer.
La UE sempre ha parlat de solidaritat, però mai ha arribat a definir-la. I ara que la crisi ha eixamplat la divisió entre els països del nord i del sud -com ja admet obertament la Comissió-, aquesta idea s’ha acabat transvestint en tantes accepcions com papers s’han jugat a l’auca dels rescats. “El 80% dels europeus diuen que la UE és solidaritat”, assegurava dijous la vicepresidenta de la Comissió, Viviane Reding, en la cloenda dels diàlegs ciutadans que durant més d’un any l’han portada arreu de la Unió. Però, quina solidaritat? El primer ministre finlandès, Jyrki Katainen -un dels noms de la llista de possibles candidats a substituir el president del Consell, Herman van Rompuy-, fa temps que demana una “solidaritat més justa” en què els estats que han fet una política econòmica responsable no hagin de pagar pels que no van complir.
El comissari de finances, Olli Rehn, diu que la “solidaritat ha de venir a canvi de responsabilitat”, a canvi d’un programa polític i econòmic de compliment obligat. És la solidaritat condicionada que reclama Alemanya. “No hem de confondre solidaritat amb filantropia -apuntava la seva col·lega Damanaki-, però vull recordar que ningú ha regalat res a Grècia. No hi ha hagut diner gratis, sinó crèdits”, puntualitzava.
Quina és la responsabilitat d’una solidaritat que t’hipoteca fins a les pròximes generacions? Fins al punt que el president de la Comissió, Durão Barroso, admetia que no sap si el seu nét “tindrà una vida millor que la nostra”.
La crisi ha capgirat el significat de solidaritat i l’ha barrejat amb la idea del “risc moral” que comporta -sobretot per als països del nord- continuar sent generosos amb aquells que no compleixen les normes i que, sense pressió, no se sentiran obligats a fer-ho.
