La ‘solució del Pacífic’: tancar els demandants d’asil en illes remotes

Un dibuixant de Damasc relata l’infern dels centres de detenció australians

El Mahmud es va acomiadar de la seva dona i del seu fill, encara un nadó, amb el cor encongit per la incertesa. En sortiria viu? Els tornaria a veure? Damunt d’ell planava l’ombra del dictador sirià Baixar al-Assad i sabia que la seva captura era només qüestió d’hores. Era l’any 2010 i el dibuixant palestí, que encara avui exigeix mantenir el seu cognom en secret, acabava de saber que les forces de seguretat sirianes havien detingut i torturat un company seu. “De seguida em vaig posar a pensar en la millor manera de sortir del país. Em van dir que el camí cap a Europa era difícil perquè a molts els enganxaven a Turquia, o a Grècia, i els obligaven a tornar”. Per això se li va acudir fugir a la remota Austràlia.

Gràcies a un amic que treballava al cos de seguretat de l’aeroport de Damasc, va aconseguir pujar a un avió sense bitllet que el va dur fins a Indonèsia. Allà es va posar en contacte amb els traficants de persones que l’havien de dur en vaixell fins a Austràlia. En veure el bot es va enfonsar: “Era ridícul. Era impossible que arribéssim a Austràlia amb allò. Alguns dels refugiats que venien amb mi van decidir no pujar-hi. Però per a mi només hi havia una opció. Ho havia de fer”.

Van ser quatre dies de travessia per creuar els 500 quilòmetres d’oceà Índic que separen la costa d’Indonèsia de l’illa australiana de Christmas. Quan hi va arribar, el Mahmud, com els milers de refugiats que han arribat a Austràlia en vaixell des del 2001, va ser tractat com un “il·legal” i tancat en un centre de detenció.

El dibuixant palestí no va recuperar la llibertat fins disset mesos després. Encara amb l’expressió greu a la cara, recorda el temps que va passar a l’illa: “Era com la presó, amb una tanca altíssima que no deixava sortir ningú. En altres llocs, en altres campaments de refugiats, pots entrar i sortir, però aquí no. A Austràlia tots els centres de detenció són com presons”, denuncia.

L’acollida més dura

El Mahmud va ser víctima del que a Austràlia s’anomena la solució del Pacífic, un sistema que converteix aquest país en el més dur a l’hora d’acollir els refugiats. Quan ell va arribar, l’empresonament era temporal. Però avui les lleis s’han endurit i Austràlia és l’únic lloc del món que tanca els refugiats de manera permanent fora del seu territori, a les illes remotes de Manus (Papua Nova Guinea), Nauru (un estat de Micronèsia) i Christmas (Austràlia).

Allotjats en recintes d’on no poden sortir, famílies senceres dormen amuntegades en tendes de campanya sense accés a drets tan essencials com la sanitat o l’educació per als més petits.

Vigent des del 2001, la solució del Pacífic ha transformat de manera radical la imatge dels refugiats en la societat australiana, que ha passat de l’acollida incondicional a l’hostilitat en molt pocs anys.

Del multiculturalisme a l’expulsió

De fet, als anys 70, Austràlia era un país abanderat del multiculturalisme que va decidir obrir les fronteres de bat a bat als centenars de milers de refugiats de la guerra del Vietnam. Entre el 1976 i el 1991, més de 120.000 refugiats vietnamites es van instal·lar a Austràlia gràcies a un dels programes d’acollida més generosos del món.

La Bich-Thuy Pham és una de les milers de persones que van fugir del Vietnam comunista en vaixell i van ser acollides a Austràlia. Després d’uns mesos en un camp de refugiats de les Nacions Unides a Indonèsia, les autoritats australianes van acceptar la sol·licitud d’asil de Pham, que va aterrar a la ciutat de Melbourne i va poder refer una vida escapçada per la guerra.

El sociòleg Andrew Jakubowicz creu que avui el problema és el lideratge polític: “Tot es torna més problemàtic quan els polítics fan servir les tensions socials per guanyar suport popular, que és el que està passant ara a Austràlia”.

La vehemència del govern del país contrasta amb la realitat de les xifres. Segons el departament d’Immigració, 203.768 persones van arribar a Austràlia entre el 2013 i el 2014 a través de diferents programes migratoris. D’aquests, un 3,1% (6.500) eren refugiats, una minoria dels quals van arribar en vaixell. Tot i que no hi ha xifres oficials, el centre d’investigació McCrindle estima que només l’1,5% de les persones que van arribar al país entre el 2004 i el 2015 ho van fer en vaixell.

Reunit de nou amb la seva dona i el seu fill, el Mahmud s’ha unit al nombre creixent d’australians que demanen un tractament digne per als refugiats. “Encara em sento un refugiat. Encara em sento fora de la frontera. Sento que m’han robat la vida sencera”, assegura.

Més continguts de