"El Somni Americà és un mite"

BarcelonaEls blancs pobres sense estudis van votar massivament per Trump fa quatre anys i això fa que "per primer cop en molt de temps s'estigui parant atenció a les classes socials en aquest país", diu Nancy Isenberg, catedràtica d'història de la Louisiana State University. Ella mateixa explica els orígens d’aquest grup social nord-americà en el seu llibre White trash (publicat originalment el 2016 i tot just ara aparegut en castellà a Capitán Swing), que es podria traduir com a Escòria blanca.

¿D’on ve el concepte escòria blanca

El terme com a tal no apareix fins al 1890, però el primer cop que es descriu així aquesta classe social és ja al segle XVI per part dels colonitzadors anglesos, que parlen d'escòria humana (wasted people) i de desfer-se de la càrrega dels aturats. El Nou Món no era una terra promesa, sinó que va ser un contenidor d’escombraries. Amèrica del Nord es veia com un abocador, per enviar-hi els indesitjables, i això és el que s'ha perdut en la nostra història, perquè ja no recordem que som igual que Austràlia, on van enviar els convictes i els pobres. També van agafar nens pobres dels carrers [del Regne Unit] per portar-los a Jamestown.

Què defineix aquest grup? Perquè no és només ser blanc i pobre.

Responen a tres categories. La primera és productivitat, sempre se'ls ha vist com a improductius, i per això també se'ls anomenava lazy lovers (amants de fer el gandul); la segona és el pedigrí, i aquí se solapen classe i raça, perquè sempre han sigut vistos com un grup diferenciat, recordem que els que van liderar l'eugenèsia no van ser els nazis sinó els britànics, que els anomenaven mala sang. I la tercera és propietat: no tenen terres, o quan van arribar al Nou Món els hi van donar les pitjors de totes. El mateix Tomhas Jefferson feia servir el terme d'escòria humana o residus, per donar la idea de gent que no val la pena ni salvar. Donar la idea d’un grup de gent que no importa si viu o mor.

¿Hi ha determinisme a les classes socials nord-americanes?

El Somni Americà és un mite. No hi ha mobilitat social vertical, sinó horitzontal i geogràfica: traslladar els pobres cap a una altra banda. I això mateix és el que molts republicans també demanaven l'any 2016: que els pobres agafessin les seves coses i marxessin, com es va dir a les persones dels Apalatxes i dels estats exindustrials que havien perdut les seves feines. Perquè un altre mite americà és el de creure que si treballes dur pots tenir èxit, això no és veritat.

¿No hi ha ascensor social als EUA?

Una estadística del mateix 2016 deia que l'element més important a l'hora de predir si podràs pujar en l'escala social, el que determina la teva habilitat de tenir èxit en aquest país, és la riquesa dels teus pares i la classe social dels teus ancestres, més que cap altra cosa. I la raó és que els EUA no proveeixen del tipus de serveis socials que tenen per exemple els països nòrdics, que els permet més mobilitat social. El 40% dels nord-americans cobren menys de 20.000 dòlars l’any, que es considera pobresa, i només un terç dels nord-americans tenen un títol universitari. La meritocràcia també és un mite, perquè diem que nomes els que s'ho valguin podran anar a la universitat. I no és cert. La ironia de tot això és que durant la revolució americana vam clamar que ens alliberàvem de l’elitisme de la societat anglesa, però en realitat hem reproduït la seva aristocràcia amb una altre tipus d'aristocràcia.

¿La classe mitjana també és un mite?

Només hem tingut una classe mitjana estable després de la Segona Guerra Mundial, i va ser perquè el govern ho va propiciar amb els seus préstecs per l'habitatge i amb els ajuts als veterans. La mobilitat cap a baix a l'escala social és molt més freqüent que la mobilitat cap amunt. I, tot i que vulguem centrar-nos en el mite de Bill Gates o dels famosos que s'han fet rics, el cert és que la majoria de la classe mitjana baixa acabarà baixant de graó durant la seva vida.

Trump va guanyar aquests vots el 2016, per què?

Va utilitzar la retòrica de l'home abandonat i la de retornar la grandesa a Amèrica, però després no ha fet res d'això. Però a aquests votants els agrada Trump perquè veuen els demòcrates com una amenaça, i perquè hi ha també cert racisme quan pensen que els afroamericans els trauran la feina i que si donen més drets als negres ells en perdran, cosa que no és certa. I també els agrada Trump per la manera com parla, aquesta manera bruta i divisiva. Molts ho veuen com autenticitat i estan farts dels polítics professionals, en qui no confien.

Però per què veuen els demòcrates com amenaces si són els que tenen polítiques que més els afavoririen?

El problema dels demòcrates és que acostumaven a ser el partit dels treballadors i els sindicats, però ara se'ls veu com professionals de la política. Per això Biden intenta posar en valor els seus orígens humils, i això l'afavoreix. Però, a més, en els estats del sud Trump agrada perquè allà, per triomfar en política, has de ser un entertainer.

¿La imatge d’home dur atrau aquest vot?

Això té a veure amb la identitat masculina i el masclisme. Als EUA sembla que la identitat masculina està lligada a la duresa i la fortalesa, per això s'emporta el vot masculí blanc. Però les dones votaran massivament per Biden perquè empatitzen més amb ell i els seus drames personals. Amb Hillary Clinton hi va haver discriminació sexual: la gent que va votar Bill Clinton perdonant-li aquests lligams de classe no va fer el mateix amb ella. La majoria de la gent als EUA és molt conservadora i fins i tot les dones et diran tot sovint que prefereixen un home president.