AMÈRICA LLATINA

Sense ‘topless’ a les platges del Brasil per por de la policia

Un Codi Penal de fa 80 anys prohibeix aquesta pràctica al país

Un estiu més no hi ha topless a les platges brasileres. El país tropical per excel·lència està ara en plena canícula austral. I al llarg d’un dels litorals més imponents del planeta, es perpetua una de les moltes contradiccions d’una societat masclista i de moral cristiana conservadora, tot i el llibertinatge projectat internacionalment amb el Carnaval. Hi ha el convenciment que la pràctica està prohibida. La realitat, però, és que existeix un buit legal, que ningú vol omplir, principalment els ajuntaments. El veto és una interpretació restrictiva del caduc, però encara vigent, Codi Penal del 1940, fet a l’època de Getúlio Vargas, vuit anys abans que la model i estilista alemanya Miriam Etz passegés el primer biquini per terres brasileres. A l’article 233 s’explicita que practicar un acte obscè en un lloc públic implicarà penes de fins a tres anys de presó.

El topless és, per tant, una qüestió d’ordre públic, o de turisme naturista, com ho entén l’Ajuntament de Rio, governat pel bisbe evangèlic Marcelo Crivella. No hi ha pressió social. La temàtica no ha format part, gairebé mai, de l’agenda del feminisme local, ara abocat a denunciar la regressió del govern ultra de Bolsonaro. A la mítica Ipanema o Copacabana, a Rio, a les platges de Trancoso (Bahia) -ara punt de trobada de milionaris-, o a les urbanes de Recife o Fortaleza, al nord-est, és visible el regnat dels fios dentals (tangues) que deixen totes les natges a l’aire. Es multipliquen els microbiquinis de triangulets, que tapen amb prou feines els mugrons, i els banyadors masculins arrapats que dibuixen el relleu de la masculinitat.

És un panorama d’aparent tolerància, com si el topless no fes ni falta. Moltes dones, sense ànima de militant, temen protagonitzar una situació tensa, que provocarà la presència d’agents metropolitans o els més truculents de la Policia Militar. I és que anar a la platja és una de les grans dèries nacionals, i un dels pocs llocs on suposadament es trenquen les barreres socials i s’exerceix la democratització (amb restriccions) de l’ocupació d’espais públics. El país és una superpotència mundial en la confecció i disseny de beachwear (moda de platja) en un sector, en expansió, aliè a la crisi, que factura anualment prop de 2.000 milions de dòlars (el 90% és de consum propi) amb 60 milions de peces produïdes, moltes d’elles en petites confeccions de subsistència familiar.

El litoral brasiler, molt sovint, acaba sent una passarel·la de vanitats, on desfilen cossos esculpits, a través de dues de les altres obsessions locals: els gimnasos i la cirurgia estètica. L’onada fitness es materialitza en una facturació a l’alça de 2.000 milions de dòlars anuals i 35.000 gimnasos oberts, alguns d’ells 24 hores al dia. És la segona concentració més important del planeta per darrere dels Estats Units, amb 9,6 milions de clients.

L’extensió natural de la febre dels personal trainers és als quiròfans. L’obsessió pel cos perfecte i jove ha banalitzat les intervencions estètiques, comercialitzades en pagaments fraccionats de fins a 36 mesos en la targeta de crèdit i presentades, per part de les clíniques o de revistes especialitzades que es troben en qualsevol quiosc, com a procediments ràpids i senzills.

El boom de la cirurgia estètica

Anualment es realitzen 1,7 milions operacions de cirurgia plàstica (més del 60% estètiques) i, seguint la mitjana mundial, més del 85% són per a dones. Les més populars són l’augment de mama (15,6%), les lipoaspiracions (14,6%), les operacions de parpelles (12,5%), les rinoplàsties (8,1%) i les abdominoplàsties (7,5%). El Brasil és líder mundial per càpita i, també, entre els adolescents (13 a 18 anys), amb un augment del 141% en l’última dècada amb 100.000 intervencions a l’any.

El sector té creixements del 35% anual. Un cop més, les ànsies de respondre als estereotips de bellesa són immunes a la crisi que està devastant el país en els últims sis anys.