Internacional 03/01/2022

A les trinxeres de la guerra entre Ucraïna i els rebels prorussos

A Marinka, al Donbass sota control ucraïnès, els trets continuen mentre la tensió entre els governs creix

Alfons Cabrera
5 min
Un soldat recorre les trinxeres de la guerra que enfronta Ucraïna i Rússia.

Marinka (Ucraïna)Al porxo hi ha enciams, sacs de patates, garrafes d’oli, llaunes de sardines i porc cuit, bolets, mongetes, blat de moro, paté de gall dindi i llet condensada. Els primers trets se senten quan els soldats tot just han descarregat el menjar. Ningú no s’immuta. No estan disparant a la nostra posició, però tampoc gaire enllà. Entre les diferents ràfegues, de tant en tant se sent un esclat més fort, quan disparen morter o coets. Mentrestant, uns duen el menjar al rebost, d'altres són dins fent el sopar, uns altres miren el mòbil. Més enllà de la quotidianitat, hi ha d’haver un càlcul, inconscient o conscient: si al front hi ha desenes de milers de soldats i cada setmana només en maten un o dos o cap, no cal fer escarafalls . Són poquíssimes baixes, tenint en compte que cada dia hi ha foc i que uns i altres saben on són les posicions enemigues. La conclusió immediata és que sovint no disparen a matar.

Els trets continuen de fons. Som a l’est de Marinka, al Donbass sota control ucraïnès, en una casa abandonada que dona aixopluc als soldats a primera línia. Hi ha parapets a les finestres, marques de metralla pertot i alguna part esfondrada. Però també hi ha bany i cuina i safareig i dormitoris. Tot és molt rudimentari, però, ateses les circumstàncies, no està malament. Tothora m’acompanyen dos oficials de premsa, l'Eugen i el Sergiy; l'Eugen agafa el kalàixnikov i ens posem armilla i casc antibales per anar a una posició de tir. És en aquesta regió on, des de fa anys, Rússia i Ucraïna s'ensenyen les dents: des de fa gairebé vuit anys, l'exèrcit ucraïnès s'enfronta als exèrcits de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i de Lugansk, en una guerra ara de baixa intensitat, en la qual el suport rus als rebels té un paper determinant. Ara el desplegament de més de 100.000 soldats russos al voltant dels límits amb terres ucraïneses ha tornat a fer créixer la tensió.

Ens allunyem uns metres de la casa i ens endinsem a les trinxeres: un laberint de rases serpentejants, perfectes, ara reforçades amb fustes sota terra. Avancem en un pla seqüència i retrocedim 105 anys. Com va passar durant part de la Primera Guerra Mundial, la del Donbass ha esdevingut una guerra de trinxeres. Les posicions són permanents i, en absència de grans ofensives, l’objectiu fonamental és mantenir el control del territori (si més no, de moment). Senyals amb calaveres blanques sobre fons vermell recomanen no anar forapistes per la presència de mines antipersona i de franctiradors. Quan tot just hem avançat uns metres, s’acaben els trets. Han sigut deu minuts.

A l'arribar a la posició de tir, a menys de 100 metres dels (diguem-ne) rebels pro-russos, hi ha tres mixets arraulits, aixoplugats, i la Sofia, una soldat de 24 anys que en porta quatre al front (amb descansos, com tothom, quan la seva unitat és reemplaçada uns mesos cada any). És de Donetsk ciutat, allà a tocar si no fos perquè està a l’altra banda de la terra de ningú. Quan li demano per què va entrar a l’exèrcit diu que “per acabar la guerra”. L’èpica és al missatge, perquè el to és suau com un nadó de vellut. Vol ser metge.

Quan tornem a la casa, el sopar és a taula. El Sergiy era fotògraf professional a Odessa i va entrar a l’exèrcit fa només tres mesos. Té poc més de 40 anys, i fins en fa deu havia fet de guitarra a Propala Gramota, un grup que feia una barreja de rock i música tradicional ucraïnesa. “Abans de la guerra vam fer tres concerts a Rússia: dos a Moscou i un a Kazan”. L'Eugen va ser cantant de The Mavials (punk) i guitarra a Red Warhead (metal), té 29 anys, porta vuit mesos seguits al front i és nadiu del Donbass: “Jo lluito per la meva terra, per casa meva, perquè sigui un lloc millor, i perquè Europa sigui un lloc millor. Triar el teu camí és la definició de llibertat, fins i tot quan la tria no porta a res bo”. 

Les nits al Donbass, com en totes les guerres, acostumen a ser més tranquil·les, i ens traiem les botes per dormir (“Això no és l'Afganistan”, diuen). Però la roba no, perquè per més que això no sigui l'Afganistan les coses poden canviar en un segon. La nit transcorre de manera anodina. L’endemà, a Kurakhove (20 km a l’oest del front i de Marinka, i última parada dels autobusos), una dona gran ven fruita al carrer: cinc nespres per 13 cèntims d’euro donen la mesura exacta de la situació econòmica del país.

La polsera d’un festival també era blava i groga

Ucraïna té el PIB per capita més baix d’Europa i una distribució de la riquesa molt desigual. Això és palpable, i d’exemples n’hi ha molts: mentre a les zones rurals i a la perifèria de les ciutats hi ha un Lada a cada cantonada (un vestigi soviètic, i una icona), al centre de Kíev (en mig minut, un migdia concret) baixen per l’avinguda Khreschatyk un Porsche Panamera, un BMW X1, un Lexus NX i dos Mercedes G55.

Kíev és una gran capital europea amb empremta soviètica; imperial, decadent i vibrant. A 600 quilòmetres del front, com no podia ser d’una altra manera, la vida transcorre en la més absoluta normalitat. Amb tot, hi ha coses que recorden que el país està en guerra, per més que sigui sense la cruesa d’anys enrere: hi ha una vintena de botigues militars, on venen de tot menys armes de foc: armilles i cascs antibales, carregadors de rifles, matxets, escopetes d’airsoft, roba tàctica, estris d’acampada, farmacioles i simbologia nacionalista.

Més coses: al centre de Kyiv, a tocar del monestir de Sant Miquel, hi ha un mural de 90 metres de llarg que homenatja els milers de combatents caiguts a la guerra del Donbass (del seu bàndol, esclar). Els últims que hi surten són del 21 de juliol del 2020; encara l’han d’actualitzar amb les desenes de morts dels últims disset mesos (aquest any ja en porten un). I després hi ha l’omnipresència dels colors de la bandera ucraïnesa. No és que n’hi hagi gaires onejant, sinó que els colors de la bandera són utilitzats, junts blau i groc, per a tot: als parcs infantils, al metro i al bus, a les bastides de les obres, en baranes i jardineres. A tot arreu. Tanmateix, en una sublimació excelsa de nacionalisme banal, això pot passar desapercebut si un no té els ulls ben oberts.

Khreschatyk avall, passat el Maidan (on cal buscar el precedent del precedent de la guerra del Donbass), hi ha l’Arc de l’Amistat dels Pobles, un semicercle de titani de 50 metres de diàmetre que és un dels punts emblemàtics de la ciutat. Es va inaugurar el 1982, i els pobles als quals es refereix són l’ucraïnès i el rus; però de moment les lleis de descomunització del 2015 no s’han atrevit amb aital monument. El 2018 uns activistes hi van posar un adhesiu gros que imita una esquerda, i des d’aleshores sembla com si l’arc estigués trencat de debò. Ni la regidoria de Patrimoni Cultural ni els serveis de neteja no s’hi han escarrassat per desfer aquesta metàfora.

stats