'Tunnel 29', o com soscavar el Mur de Berlín d'Oest a Est

LondresPassaven trenta minuts de la una de la matinada del 13 d’agost del 1961 quan fins a 12.000 soldats d’unitats armades de l’exèrcit de la República Democràtica d'Alemanya (RDA) van començar a suspendre tot el transport públic que unia l’Est amb l’Oest de Berlín, l’antiga capital del Tercer Reich, dividida en quatre sectors –americà, rus, francès i britànic–, des de la fi la Segona Guerra Mundial i l’ocupació aliada d’Alemanya. S’iniciava l’operació Rose.

A les sis del matí del mateix diumenge 13 d’agost, ahir va fer seixanta anys, els soldats havien aconseguit tancar 193 carrers, 68 passos fronterers d’una banda a l’altra i 12 estacions de tren. De la nit al dia es va executar amb precisió i sorpresa un pla metòdic que volia acabar amb la contínua hemorràgia de ciutadans de l’Est cap a l’Oest, que amenaçava a mitjà i llarg termini la mateixa supervivència de la RDA, potser el satèl·lit més ferotge de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

Cent cinquanta tones de filferro de pues, en bona part importat de la República Federal d'Alemanya (Oest) i fins i tot des del Regne Unit, van ser necessàries per encerclar completament els 43,4 quilòmetres de la frontera urbana interna i els 111 de l’externa. Berlín Oest esdevenia així una illa aparador de la llibertat occidental 161 quilòmetres a l’est de la línia divisòria entre les dues Alemanyes sorgides de l’horror del nazisme. 

El Mur de la Vergonya, un més en un món que seixanta anys després que s’aixequés el de Berlín encara en té de molt semblants en una seixantena llarga de països –el que divideix l’illa de Xipre, els que ofeguen els palestins a Israel o els que encara es tanquen de nit en una Belfast que intenta superar les ferides de trenta anys de guerra civil i guerra bruta encoberta–, va esdevenir el símbol més dolorós i èticament i estèticament insuportable de la Guerra Freda.

Contra el que creien els mateixos i incrèduls berlinesos, la perdurabilitat del que a la llarga va acabar esdevenint una mena de gran i tràgica atracció turística, i font d’inspiració per a novel·listes i cineastes, s’allargaria fins a l’octubre del 1989.

Pràcticament des del primer dia, molts berlinesos que van veure la seva ciutat i la seva vida trencada en dues meitats van fer el possible per saltar el Mur o per fugir en globus o per fer un túnel sota terra i també córrer. Almenys 140 hi van deixar la vida, tot i que algunes fonts històriques recents, que es poden consultar a la web del Memorial del Mur, apunten que van ser 250.

Coincidint amb l’esmentat seixantè aniversari, la periodista britànica de la BBC Helena Merriman publica una més de les moltes històries al voltant del Mur, que, en aquest cas, va tenir un final feliç, Tunnel 29 (Hodder & Stoughton).

El 14 i 15 de setembre del 1962, 29 persones van fugir de l’Est a través d’un túnel que van construir des de l’Oest un grup d’estudiants d’enginyeria, un dels quals, Joachim Rudolph, havia aconseguit fugir de la RDA poques setmanes després del 13 d’agost del 1961. A partir de la seva història, i de més de 200 hores de conversa enregistrada, Merriman va produir, escriure, dirigir i presentar la tardor del 2019 un podcast per a la cadena pública que ha tingut sis milions de descàrregues.

En un exemple del que és la interrelació d’una indústria tant cultural com d’oci, i de la potència de l’anglès com a lingua franca, abans que el 5 d’agost es posés a la venda el llibre els drets de traducció ja s’havien venut a deu llengües i els productors de la sèrie de la HBO Chernobyl i el seu director, Johan Renck, ja s’han posat al capdavant de l’adaptació de la peripècia.

Però, per què rescatar ara per al gran públic una història sobre la qual hi havia ja prou detalls, fins i tot un documental de l’època filmat mentre s’excavava el túnel per la cadena nord-americana NBC, que es pot veure a YouTube? Una cadena que, de fet, en una de les decisions més rellevants de la història de la televisió nord-americana fins a aquell moment, va finançar l’operació pagant als estudiants 10.000 dòlars per comprar material d’excavació.

En conversa amb l’ARA des de casa seva a Londres, Merriman ho justifica. “He treballat com a periodista en llocs com Gaza i Líbia. I una de les coses que he notat és el nombre de murs que hem aixecat per tot arreu que divideixen ciutats i països. Vaig descobrir a la web del Memorial del Mur de Berlín la història de Joachim Rudolph, un dels estudiants d’enginyeria que van arriscar la vida per fer el túnel, i vaig creure que seria fantàstic poder parlar-ne extensament i explicar a les noves generacions la seva experiència”.

A partir del seu testimoni, Merriman va arribar a contactar amb d’altres, fins al punt d’escriure gairebé un thriller. També perquè ha pogut consultar fins a 3.000 folis dels arxius de la Stasi en què es detalla la feina de la seguretat de la RDA i com van aconseguir infiltrar un talp en l’operació, Siegfried Uhse, de 22 anys, un perruquer homosexual del Berlín Oest que va denunciar una part de l’operació. La sort, o la mala sort, primer, de pluges intenses durant el juny del 1962 sobre Berlín i, després, el trencament d’una canonada van inundar el túnel original i van fer que els estudiants intentessin aprofitar-ne un altre, el que va acabar denunciant Uhse. L’original, amb llum i telèfon, d'entre 120 i 140 metres, un cop es va assecar, va ser finalment la via de fugida. “Com a periodista, és un somni veure com la Stasi ho documentava tot; com persuadien, com feien xantatge”, reflexiona Merriman. La Stasi va aconseguir una xarxa d'informadors enorme. Si a l’URSS, el KGB va arribar a tenir un agent per cada 5.830 persones, a la RDA la Stasi tenia un espia –de barri, de districte, de poble, etcètera– per cada 63 persones.

Però, a més d'una lectura apassionant, com una novel·la de John le Carré, potser el gran valor del llibre és dibuixar un món, el de la RDA, que té moltes reminiscències en el món actual. Una de molt evident, Hong Kong, fins fa uns deu anys una illa de llibertat –vigilada, però llibertat, al cap i a la fi– a la Xina i ara una més de les grans presons del món. “Els murs continuen separant mons i persones molt més enllà de la Guerra Freda. Molt poca gent ha après la lliçó del Mur de Berlín. Els murs són una solució política que rarament funciona”, rebla Merriman. De fet, de vegades no cal que n'hi hagi, de físics.