De la unió a la claudicació
L’atac a Charlie Hebdo va ser l’inici d’una nova incertesa a França i a Europa. La por agafava cos i rostre. Els autors del tiroteig contra el setmanari satíric eren tres joves de nacionalitat francesa retornats de la guerra siriana. Tres joves educats en una França republicana, com també ho era Ahmed Merabet, el policia francès d’origen algerià i de fe musulmana que va morir executat per Chérif i Saïd Kouachi davant la seu de Charlie Hebdo.
Gairebé deu anys després de la revolta de les banlieues, els francesos descobrien que aquell sentiment d’alienació s’havia transmutat per l’efecte de la radicalització religiosa. Va ser la constatació que una petita part d’aquella població que s’havia sentit marginada havia renunciat definitivament a identificar-se amb la societat francesa.
Ara fa un any, França i la UE es van veure confrontades amb un nou dubte: què vol dir avui ser francès o europeu? Què ens identifica? Quins valors defineixen la identitat francesa o europea? El gener del 2015 les institucions comunitàries eren ben conscients que ni tan sols havien sigut capaces d’elaborar, fins aleshores, un discurs propi en aquest sentit que pogués contrarestar el relat dels combatents que s’escampava per la xarxa.
De la miopia a la por
L’Europa miop va donar pas a l’Europa espantada. Després d’aquell xoc inicial, els líders europeus van ser incapaços de construir altra resposta que no fos l’enduriment de la seguretat. França va viure una mena de reunificació pública al voltant dels valors -la llibertat d’expressió o els drets de l’home- però sense cap autocrítica. Sense plantejar-se si aquest imaginari nacional encara reflecteix la França multiètnica i del segle XXI. Per la seva banda, la UE ha seguit erosionant pilars fonamentals del projecte europeu com la solidaritat o la lliure circulació de persones. Amb la crisi migratòria del’estiu, les fractures internes es van fer encara més profundes.
El més desconcertant, però, és que després dels atemptats del 13 de novembre, uns atacs encadenats amb l’objectiu de castigar la tolerància i una determinada manera de viure, el debat sobre la identitat francesa o sobre la integració d’alguns dels seus autors ha sigut inexistent. L’objectiu de la massacre era espantar i la resposta va ser l’estat d’emergència. François Hollande, autoinvestit de l’autoritat d’un president que es declarava “en guerra”, ja no s’ha molestat a tornar a preguntar-se què significa ser francès sinó que, directament, ha sortit a plantejar qui té o no té dret a ser-ho. El nou projecte de llei antiterrorista del govern suposa un reforçament sense precedents del poder executiu. Aquesta mena de Patriot Act d’Hollande proposa retirar la nacionalitat francesa a les persones que hagin sigut condemnades per terrorisme o per “atemptar contra els interessos fonamentals de la nació”. Una mesura manllevada directament de l’extrema dreta i criticada per l’esquerra i pels moviments de defensa dels drets civils, que la veuen com un nou cop dur contra laintegració.
Els atemptats del gener van portar a una mena d’unió pública dels francesos. Els del novembre, a la claudicació de moltes de les seves llibertats.
