ara.cat

A punt d’entrar a la trentena, Acheleke Leke és un huracà de vitalitat i optimisme pel futur de l’Àfrica. És coordinador de Local Youth Corner, una ONG camerunesa que treballa en la construcció de la pau i en la recuperació d’adolescents i joves que han fugit de la violència en un país amb diversos punts candents: la violència estructural de la societat, la presència del jihadisme de Boko Haram i les lluites ètniques entre comunitats francòfones i anglòfones. Leke ha guanyat nombrosos premis internacionals, l’últim dels quals és el Mundo Negro a la Fraternitat, que cada any concedeix la revista del mateix nom dels missioners combonians. La violència no és un fet aliè per a vostè, que va estar en una banda. Quan era adolescent la violència era un estil de vida: baralles al carrer, per rivalitzar amb nois d’altres barris... Fins i tot els nostres pares resolien els seus problemes lluitant. Era una estructura de la qual només podies despenjar-te si deixaves el teu barri, la teva ciutat. Ara a la meva zona molts dels violents de llavors s’han involucrat en les lluites separatistes perquè la violència és un procés i d’una lluita passes a una altra i una altra fins que un dia arribes a ser terrorista. És molt difícil deixar la violència.Com va trobar la sortida?Crec que em vaig adonar que hi havia una alternativa quan vaig començar a fer teatre a l’escola. Al barri els més populars eren els nois que formaven part de la banda i quan vaig arribar a l’institut em vaig adonar que hi havia altres maneres de ser reconegut, per les actuacions a les obres que fèiem, per exemple. Fins i tot vaig guanyar un premi al millor actor. El 2007 els de Local Youth Corner, l’organització per a la qual treballo, ens van demanar que féssim una obra per sensibilitzar la gent sobre els riscos de la violència.Hem perdut un actor.Però en una de les representacions em va veure una funcionària de l’ambaixada nord-americana, que em va parlar de fer servir la meva passió i la meva energia per la interpretació per a l’activisme. Els meus pares també veien que créixer a la comunitat era un perill, i em van enviar a un internat. La primera setmana em van robar el moneder i sorprenentment me’l van tornar amb els diners! Allà vaig trobar altres experiències, amor, i gent que pensava de manera diferent. A poc a poc vaig anar deixant el teatre per fer conferències i m’adonava que podia arribar a la gent. La seva història pot ser una inspiració per a molts joves. Sí, crec que la meva història pot evitar que els joves emigrin. El meu germà gran va marxar fa 17 anys i, gràcies a les seves remeses, jo vaig poder estudiar, però, en canvi, jo tenia la idea de quedar-me al meu país, i no ho he fet per sou ni per diners. Vaig estudiar un any i mig al Regne Unit però crec sincerament que és possible construir una vida a l’Àfrica. Aquests dies a Madrid he parlat amb refugiats africans i els he dit que són necessaris allà. Si puc convèncer una sola persona, així és com podem canviar la visió. No dic que la immigració sigui un fet dolent per se però, si tots fugim, qui arreglarà l’Àfrica? I per això el missatge per als meus companys que han immigrat és “d’acord, sou a l’estranger, però no oblideu el vostre continent, perquè a casa estem treballant de valent per assegurar-nos un futur”. L’atur entre la joventut és el gran desafiament. És el gran problema, però també haig de dir que hi ha una nova generació de joves emprenedors i empresaris que contracten molta gent. Per això cal invertir molt bé. Nosaltres mateixos tenim un pressupost de 50.000 dòlars a l’any, que no és res comparat amb la inversió militar, però hem passat de fer les reunions a casa meva a tenir 18 persones en nòmina. A les meves conferències sempre dic que jo no vinc d’una família aristocràtica. El meu pare no va creure en mi però jo sí, així que soc un símbol per a l’esperança. Amb l’organització entreu a les presons cameruneses. Què hi feu? Desenvolupem programes per donar un ofici als presos, reforçar la seva personalitat i donar-los habilitats de lideratge. A dins de la presó la rehabilitació no està garantida i per això els hem de facilitar la reinserció a les famílies i tornar-los a connectar amb la comunitat. Fa poc vam muntar la primera barberia externa amb presos i puc dir que tots tornen a la presó, malgrat la por que tenia la direcció que fugissin. La temptació ha de ser gran. Sempre els diem que si no tornen serà pitjor per a ells, perquè si tornen guanyen uns diners que seran útils per quan siguin lliures. Puc dir que donem suport a alguns expresos i això vol dir que el model funciona, i obtenim molt amb poc. La pena és que els emprenedors com vostè hagin de buscar fons a Europa i els Estats Units. Sí, els africans som vistos sovint com a pidolaires i segurament tothom ha de canviar la manera de percebre’ns i passar a veure’ns com a socis iguals. La inversió a l’Àfrica té un impacte directe a Europa perquè, amb més desenvolupament, hi haurà menys immigració. Donar suport a programes com el nostre projecte és una oportunitat que ens beneficia mútuament.

ara.cat

ara.cat

“El món ha de deixar de veure els africans com a pidolaires”

Brad Binder fa història en un Gran Premi esbojarrat a Brno

La Fiscalia investiga Aragonès, Pontón i Rodríguez per injúries a la Corona

Saab, Talbot, Lancia i Mitsubishi: la curiosa maledicció dels campions

Laia Ferrer: “Sempre diem que hauríem de fer un Club de la Comèdia“

Sincronitzar natura i vida amb literatura