Deu anys de voltar per la Xina

Amb vint-i-un anys, just havent acabat la carrera de periodisme, vaig agafar un vol en direcció a Pequín. Era l'hivern del 2015. No coneixia quasi res de la Xina i només sabia dir un parell de paraules en mandarí. Marxava cap allà per treballar en una agència de notícies. Tant el meu futur com la Xina eren dos grans interrogants.

En pocs dies, ja estava recorrent els vells carrerons de Pequín amb una bicicleta de l’època maoista. Tot el que em rodejava em generava curiositat. Entrar en un supermercat era tota una nova experiència; menjar en un restaurant, un oceà de possibilitats, i fer un passeig, una classe de sociologia, economia i història. Amb cada porta que se m’obria, amb cada experiència i conversa que tenia, amb cada llibre que llegia, la meva imatge sobre la Xina s’anava derruint, reconstruint, fent cada cop més complexa. En pocs mesos, em vaig adonar que tots aquells que deien que et podien fer entendre la Xina en un tuit, un article o un llibre, eren només venedors de fum.

Deu anys després d’arribar per primer cop a la Xina, han canviat moltes coses. Durant aquest temps, he viatjat per la majoria de les províncies del país i ja puc tenir una conversa fluida en mandarí. He llegit desenes d’intel·lectuals i escriptors xinesos i he parlat amb centenars de persones del país. Durant aquests anys ha après moltíssim i puc afirmar coses amb molta més solidesa que abans. Però encara tinc més preguntes que respostes. La Xina és com un gran cercle infinit: amb cada passa confiada que dones, el cercle s’amplia deu vegades més, en direccions complexes i apassionants. Entendre aquest país és una aventura inacabable.

Igual i diferent

La Xina del 2015 i la d’avui són la mateixa i alhora diferents. La Xina actual confia molt més en ser una gran potència tecnològica; alhora, ha desaparegut entre els xinesos aquella perspectiva optimista de fa deu anys, de creixement econòmic imparable. Vaig arribar a la Xina quan encara governava Obama. Qui no ha canviat –i sembla que això anirà per llarg– és Xi Jinping. Recordo haver de sortir amb la mascareta posada per la contaminació que inundava els carrers de Pequín; ara, el cel de la capital és blau, i el soroll més habitual és el zumzeig dels cotxes elèctrics. Els xinesos continuen igual: curiosos, trempats i acollidors, amb una mescla d’hedonisme mediterrani i hiperactivitat i informalitat americana. Els joves són completament addictes a les xarxes socials, però et poden recitar en qualsevol moment poemes de fa un mil·lenni. El Partit Comunista Xinès continua sent més marxista que confucià. La Xina continua tenint províncies amb el PIB per càpita de Botswana i estacions de tren que semblen aeroports galàctics. I la millor gastronomia del món.

D’ençà que vaig agafar aquell vol, la meva vida ha quedat lligada a la Xina. Ara mateix, afortunadament, tinc una feina on puc fer recerca sobre el país. Però durant molts anys no va ser així. Durant aquest temps, vaig continuar viatjant, estudiant i aprenent sobre la Xina com qui cuida i fa créixer un jardí. Si hagués volgut resultats immediats, utilitaris i pràctics, hauria abandonat fa temps. Però un país que va tan de pressa només el pots entendre si no tens cap mena de pressa.