Tot per triomfar al millor equip del món

Barcelona / Vic / Lleida / Manresa / Sant PolA finals dels anys setanta, el Barça va adonar-se que necessitava un bon planter on formar les futures estrelles del futbol. El 1979 el club va inaugurar La Masia, situada a tocar del Camp Nou a la vella casa pairal de Can Planes, de les poques que quedaven a Barcelona. Els primers a arribar-hi van ser futbolistes, i uns anys després van entrar els jugadors de bàsquet i d’altres esports. Al principi la gran majoria eren joves catalans, sobretot d’entre 13 i 18 anys, però a mesura que el club va millorar la captació també va atreure adolescents de tot l’estat espanyol. En total, per l’antic edifici hi van passar prop de 500 joves. Més d’un 40%, catalans.

Durant la dècada dels vuitanta i principis dels noranta La Masia estava ocupada per una trentena de residents que dormien en grups d’entre set i deu persones per habitació, en cambres amb lliteres situades al primer pis. Als baixos, un menjador amb taules extenses, una cuina i una sala de la televisió acollien els jugadors quan no entrenaven ni eren a classe. 

Molts d’ells no havien sortit dels seus pobles natals ni havien dormit més d’una setmana fora de casa quan entraven a La Masia. De cop i volta, havien deixat lluny els pares i els amics per fer realitat el seu somni més gran: jugar al Barça. La tristesa i l’enyorança eren habituals entre els residents durant els primers mesos. Alguns no van resistir-ho. "Al cap d'una setmana vaig tornar a casa, a Ferrol, perquè tenia 15 anys i no m’adaptava. Una setmana més tard hi vaig tornar i vaig estar-m'hi quatre temporades", recorda Javier Tomé. A d'altres els va ajudar a socialitzar: "Quan vaig arribar allà només parlava català i mirava TV3, tenia un cercle molt tancat. Conèixer espanyols d’arreu de l’Estat em va portar visions molt diferents de tot. Em va fer créixer", explica Sergi Barjuan. Marc Bernaus venia d'Andorra: "No havia vist mai un tren. Passar per La Masia va ser com fer la mili", assenyala.

El contacte amb les famílies era limitat; el més habitual era parlar-hi per telèfon fix, o bé amb el de dins de La Masia o el d’una cabina situada a l’exterior. “Vaig estar mig any plorant per enyorança. Tenia 12 anys”, recorda Lluís Carreras. Els residents s’havien d’adaptar a un entorn completament nou, establir vincles amb els companys, estudiar i rendir esportivament. Tot plegat creava un ambient complicat, sobretot per als que els costava més adaptar-se, però que estava normalitzat en aquella època. “Tens 13 anys i de sobte el teu entorn, la teva família, són alhora els teus principals competidors. La situació psicològica és molt bèstia, un polvorí”, explica un dels residents que prefereix mantenir l’anonimat. No obstant això, alguns nois consideren que viure aquestes experiències tan joves allunyats de casa els van fer "madurar abans", ja que van "veure coses" que la gent de la seva edat "no veu fins molt més tard", explica Raúl Luque, que va estar a La Masia entre el 1992 i el 1995.

Assimilar l’estrès i l’exigència

Tots sabien que estaven jugant en un dels millors equips d’Europa i que molt pocs aconseguirien arribar al primer equip. Ismael López, exresident de La Masia i doctor en psicologia de l’esport, ho explica així: “Saps que el Barça ha fet una inversió en tu i que només una petita part de tots els jugadors arribarà al primer equip. Això pot provocar dues reaccions. La positiva, que et fa madurar i et fa una persona altament competitiva, com jo soc avui dia. Has de desenvolupar la capacitat d’assumir i assimilar l’estrès i l’exigència. Però per l’altre costat hi ha l’adolescent incapaç de tenir tot això. Aquesta persona es quedarà pel camí i ho patirà”. López assenyala que aquest alt grau de competitivitat requereix un acompanyament psicològic que en aquella època era inexistent: “Fa 30 anys no hi havia eines per gestionar-ho. Ara sabem que és molt important que hi siguin”.

La competitivitat i l’èxit estaven estretament lligats amb l’acceptació dins del grup. Quan un triomfava, la resta l’acollia com un líder, però quan algú fallava o queia el rendiment, es convertia en el centre de les bromes. De la nit al dia, l’estatus podia canviar radicalment. I això passava durant l’adolescència, una etapa de descoberta i reafirmació d’un mateix en què es necessiten referents clars i espais segurs. "El primer any em va costar. Quan no anava convocat pensava: «Què estic fent aquí?» Però això em va fer més fort", recorda Aureli Altimira.

En aquell entorn se’ls exigia un grau de responsabilitat i de compromís molt elevat, i la debilitat no estava permesa. “Em vaig construir capes de protecció davant de qualsevol debilitat. Vas afrontant situacions dures pensant que no et pot afectar. No podies estar trist, no podies plorar. Això crea una escorça que després costa molt de trencar”, recorda Jofre Mateu, que amb el temps ha sigut conscient que els cinc anys a La Masia van generar-li hàbits emocionals "perillosos" que ha hagut de gestionar de gran i han afectat les seves relacions personals. "Amb la perspectiva d'adult, ara no deixaria un nen de 15 anys en aquell context", resumeix David Araújo.