El blindatge de Marchena a l’objectivitat
La sentència del Suprem qüestiona l’intent de les defenses de “demonitzar” el tribunal pensant en els recursos a Europa i es defensa de les acusacions de falta d’imparcialitat
BarcelonaLa sala que va jutjar el Procés dedica gairebé tantes pàgines a defensar-se contra les acusacions de falta d’objectivitat com a la descripció dels fets per provar la sedició i la malversació. Més de vint pàgines de la sentència giren entorn d’aquesta qüestió -el relat de fets provats n’ocupa una trentena-. El tribunal qüestiona l’intent de les defenses de “demonitzar” els magistrats, presentant-los com una eina al servei de l’Estat per “venjar-se” de l’independentisme.
A l’hora de defensar-se, la sala fa servir tres arguments: en primer lloc, recrimina a les defenses que hagin recusat els magistrats per tenir un argument més de cara als recursos a Europa per vulneracions de drets fonamentals. En segon lloc, la sala acusa els processats de pensar que tots els jutges són parcials i recorda que el mateix model judicial que es dissenyava per a una Catalunya independent plantejava que el Govern designés el president del Tribunal Suprem. Per acabar, els magistrats es defensen amb xifres. Diuen que han resolt 2.500 procediments relacionats amb Catalunya sense que mai fins ara els hagin recusat.
Els executors de la venjança de l'Estat
La sentència recrimina a algun dels acusats que s’hagi presentat com una “víctima d’un procés polític” i fa una referència implícita a Carme Forcadell, que en el seu al·legat final va assegurar que se l’estava jutjant “per qui era i no per les seves accions”. Segons el tribunal, tot plegat forma part d’una estratègia de defensa per “demonitzar” el tribunal i presentar-los com “un grup de set disciplinats funcionaris disposats a exercir la venjança de l’Estat contra el procés independentista”.
La sala entén que l’objectiu de les defenses era que la causa es jutgés a Catalunya (i no al Suprem) i també és crítica en aquest punt: assegura que els acusats parteixen de la base que el resultat hauria sigut diferent si els haguessin jutjat uns magistrats catalans, cosa que segons el tribunal “llança també una més que injustificada ombra de parcialitat sobre els jutges i magistrats que exerceixen la seva funció al territori de Catalunya”.
El camí cap a Estrasburg
El tribunal assegura que és legítim que les defenses recusin un magistrat si consideren que pot estar contaminat per afrontar un judici. En aquest cas, però, asseguren que es tracta d’una estratègia més de les defenses per “laminar la credibilitat pública del Tribunal Suprem”, pensant en els eventuals recursos que es presentaran per vulneracions de drets al Tribunal Constitucional (TC) i, sobretot, al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.
La sala recrimina a les defenses que hagin plantejat el judici com un “avorrit i prescindible tràmit” per arribar a Europa i que fins i tot hagin menystingut i qüestionat la capacitat del Constitucional per “atorgar empara davant de les vulneracions de drets” que denuncien.
Les xifres amb què es justifica el Suprem
Per defensar la seva imparcialitat, la sala recorre també a les xifres. Recorda que entre el 2014 i el 2018 els mateixos magistrats de qui ara es qüestiona l’objectivitat van participar en la resolució de 2.503 recursos de casos sentenciats a Catalunya. “En cap d’aquests procediments es va promoure la recusació d’algun dels magistrats que integren aquesta sala”, subratlla el tribunal.
A l’hora de fer servir l’argument de les xifres, el Suprem també recorda que els advocats que havien plantejat aquests recursos sense qüestionar l’objectivitat de la sala són alguns dels que han portat la defensa dels acusats en el judici del Procés. Al tribunal el sorprèn que aleshores no els recusessin i ara sí.
Acusació d'ingerència a la Generalitat
L’últim dels arguments del Suprem per prescindir de les recusacions dels magistrats i defensar la seva imparcialitat és la mateixa llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República Catalana, un dels instruments aprovats pel Parlament per construir una Catalunya independent, que va suspendre el Tribunal Constitucional.
La sentència acusa el Govern de dissenyar un model de justícia pròpia per a Catalunya en què la Generalitat decidia qui era el president del Tribunal Suprem català a partir de les propostes que li fes una comissió integrada també per membres de l’executiu, com ara el conseller de Justícia. “La preocupació dels processats per la imparcialitat no sembla fruit d’una escrupulosa actitud de respecte pel significat constitucional de la funció jurisdiccional”, diu la sentència, que assegura que aquest model de sistema judicial “presentava algunes preocupants esquerdes per les quals es podia esfumar tota aspiració d’imparcialitat”.
