Ús social del català

Helena Borrell Carreras: "Els nostres avis potser deien més castellanismes, però parlaven millor el català"

Autora de 'Fem que soni bé'

5 min
Helena Borrell.

Barcelona"És que no sona bé", diuen alguns joves quan topen amb una pel·lícula doblada al català o, fins i tot, quan consumeixen entreteniment en català a les xarxes. Doncs Fem que soni bé (Angle), premi d'assaig Irla, és la resposta de la filòloga, traductora i professora Helena Borrell Carreras. En aquest assaig fa la diagnosi de com hem arribat fins aquí, entre la minorització i l'autoodi, fent un repàs de les conseqüències lingüístiques del pujolisme i fins al Procés. Però també ofereix propostes constructives: defensa la necessitat de reforçar el català col·loquial, buscant nous referents de prestigi i obrint-lo a tota la seva diversitat, més enllà del barceloní.

El català va acompanyat de molts complexos. Un és que no el parlem prou bé i l’altre és que el parlem massa postís. Com quedem?

— Per una banda, quan es fa servir la llengua col·loquial en àmbits controlats, com ara les sèries o pel·lícules doblades, s’intenta que sigui tan genuïna com sigui possible i es mantingui dins d’una normativa, cosa que fa que sigui molt neutra i que, per tant, pugui sonar artificial. Per altra banda, en l’entreteniment dels mitjans, que és quan trobem converses espontànies en català, passa el mateix que passa al carrer, que és una llengua castellanitzada, en més o menys grau. Per això ens trobem que hi ha gent que creu que el català col·loquial que tenim als mitjans no sona bé per encarcarat i inversemblant en els doblatges, o per castellanitzat i pobre en els espais més espontanis.

I què hem de fer?

— D'aquesta oposició entre el català pur i el permeable fa més de cent anys que en parlem, ja ve de l’època prefabriana, que si el català "que ara es parla" o el "català acadèmic". Amb la recuperació de la democràcia i els mitjans audiovisuals el debat sobre el català estàndard es dividia entre els del heavy i els del light. Això va rebrotant i és difícil que ho resolguem. Jo no tinc una vareta màgica. El que hem de fer és superar aquesta qüestió, no comptar castellanismes i buscar solucions.

Defenses que cal difondre un "col·loquial de primera". Com seria?

— Una llengua informal natural, que no sigui calcada d'una altra llengua, que sigui expressiva, que sigui rica i que vingui del lloc que ha de venir. De col·loquial no n'hi ha un, sinó diversos, perquè és on es manifesta el dialecte. Estem acostumats a sentir el central, però n’hi ha d’altres bandes del domini lingüístic que segurament estan menys interferits.

¿Tenim complexos amb el col·loquial que portem de casa?

— Sí, hi ha molts lingüistes que fa temps que en parlen: que tinguem confiança en el nostre col·loquial, que no ens deixem emportar per l’estàndard, que no ens autocorregim, que no corregim a les xarxes, que fa molt mal perquè crea inseguretat. Això és evident. Però a més a més, no amaguis el teu dialecte, parla tal com raja, perquè la intuïció hi és en qualsevol lloc del domini lingüístic.

El problema és que s’està perdent aquesta intuïció, perquè, a més de minoritzat, el català ja és minoritari en certs contextos.

— Per això defenso que el català col·loquial tingui més varietat i que es prioritzin referents de tot el domini lingüístic, que n’hi ha. No als telenotícies, que això ja passa i al capdavall és llengua estàndard, sinó en l’entreteniment, que és on aflora la llengua informal i és quan surt més el problema de la castellanització. Per això has de tenir models diversos, més representació i, sobretot, bons referents. Hi ha d’haver gent de prestigi que difongui bons models. Si convides un tertulià, ha de tenir un bon català.

Parles de la necessitat que hi hagi una "normalització digital".

— La normalització lingüística [dels anys 80] va recaure en l’escola i els mitjans tradicionals, ara cal incidir en els nous canals, en la normalització digital. El problema és que tenim una llengua molt connotada i fer-la servir ja produeix significats, ja vol dir que és una opció política. Per això és difícil que el col·loquial genuí, el col·loquial català-català, pugui representar certes capes de la societat, perquè no s'identifiquen amb aquest català. I això és el que fa que a vegades es vegi el català com a no vàlid per a aquest registre. Per exemple, que no hi pugui haver a la ficció un criminal que parli un català genuí, perquè sembla que no n’hi hagi. Però és simplement perquè no hi estem acostumats, perquè només sentim a tot arreu aquesta versió castellanitzada. Mentre tinguem aquest trencaclosques lingüístic sense resoldre, s'ha de mirar de desvincular la llengua d'una opció política perquè el català esdevingui una llengua menys marcada.

¿Hi ha un problema identificant llengua i catalanitat? ¿No hauríem de poder dir amb normalitat que el català és un dels signes de la catalanitat?

— Sí. Però hi ha gent que no ho veu així, que consideren el castellà la llengua que representa tothom i no produeix cap significat. Això ja va passar quan Convergència i Unió va fer que la cultura feta en català s'associés amb l'establishment i amb el seu projecte polític. Llavors van sorgir certes reticències entre gent de la contracultura, cosmopolita, de la perifèria, cap al consum de la cultura en català perquè s'associava amb allò –una persona de comarques, més aviat gran, d’etnicitat catalana, de barretina–. Hi havia gent que no escoltava rock català perquè era en català. Això avui encara passa amb els continguts en català: fer servir el català produeix significats.

Però això és un marc mental induït que es pot rebatre, no?

— Esborrar l’estigmatització és molt difícil. Tant de bo no t'haguessis de justificar per fer coses en català, però el Procés no ha fet més que exagerar-ho. Ara bé, igual que s'ha vinculat la llengua amb una opció política –malgrat que per a les forces independentistes no era prioritat parlar de llengua i el discurs era que hi hauria dues llengües cooficials–, també és cert que el post-Procés ha propiciat un despertar molt clar de la consciència lingüística, des de dalt i des de baix.

Doncs què proposaries per millorar la quantitat i qualitat de català?

— Més producció. S’ha de crear més contingut en català. Competir amb el castellà. Primer és l’ús, primer és que es desvinculi de ser una opció militant i es vegi com una opció legítima. Que no veiem un creador de contingut en català sinó un creador de contingut de moda, de futbol, del que sigui.

I que això ho facin amb un "català espontani i correcte". Difícil. ¿Acceptaries els castellanismes i anglicismes per fer la llengua més viva?

— Sé que els puristes se’m tiraran a sobre, però jo no ho veig com un problema si es fa en el context adequat per a un públic determinat. Els castellanismes lèxics no fan tant de mal com que totes les estructures de la llengua es calquin d’una altra llengua. Mira, els meus avis i els teus segurament deien molts més castellanismes lèxics que nosaltres, però parlaven millor el català. Perquè no tenien totes aquestes estructures calcades del castellà o de l'anglès com "no n’hi ha una altra" per dir que no hi ha més remei; o "no tenim opció" que ve de "we have no choice". Això va calant en l'imaginari i gent que sempre havia dit les coses d'una manera, com la meva mare, per imitació de certs models acaba transformant el seu català. No tenim bons models, no sentim bons models.

Cites, per exemple, la cuinera Maria Nicolau.

— M’encanta perquè demostra que es pot parlar d'una manera natural, pròpia, expressiva, rica i amb poca influència castellana. I a les xarxes escriu tal com raja. Encara n'hi ha, de models així! Potenciem-los. Si s'ha tingut clar que hi ha d'haver representativitat femenina als mitjans, o representativitat política, doncs també hi ha d'haver representativitat dels dialectes, d'un català decent, són coses importants per a la llengua.

stats