Llengua
Llengua 17/04/2022

La llengua dels immigrants: com sumar-los al català

Evitar la segregació, millorar l'ensenyament i no parlar-los en castellà, les claus per a la cohesió social

7 min
Universitat UAB
Dossier La llengua dels immigrants: com sumar-los al català Desplega
1.
La llengua dels immigrants: com sumar-los al català
2.
"Hi ha professors que no han fet mai classe en català"
3.
"Ja n'estic tipa de demanar que em parlin en català, ho trobo denigrant"
4.
Les onades migratòries i l’afebliment del català: què ha passat?
5.
Català sí, igualtat també
6.
L’exclusió i el rebuig condemnen el català

BarcelonaLa Cristy va arribar d'Hondures per reunir-se amb la seva mare, que ja feia anys que vivia aquí, el març del 2020. Tot i la pandèmia, que va retallar la mobilitat de forma radical, aquell any el saldo migratori va ser de 47.553 persones –el 2019, un any normal, era de 114.000–. En les dues últimes dècades, Catalunya ha canviat la seva fesomia sobretot a causa d'una onada migratòria inèdita en magnitud (1,1 milions de persones), velocitat i diversitat. El cens ha assolit un rècord històric: ja som 7,74 milions, segons les estimacions de l'Idescat.

Inscriu-te a la newsletter Llengua En català i sense complexos
Inscriu-t’hi

Per això, sovint s'ha atribuït a la immigració la caiguda de parlants i de l'ús social del català, que el 2018 –l'última enquesta de població activa (EULP)– ja només era llengua prioritària habitual per al 36% de la població quan el 2003 ho era per al 46%. Efectivament, el català està en crisi, ¿però quina relació té la recessió de la llengua amb la immigració? ¿Ha deixat de ser una llengua útil i necessària per als nouvinguts? El català tenia un potencial integrador, d'ascens social i de prestigi que va fer que els immigrants espanyols del tardofranquisme fossin els impulsors d'eines clau com la immersió lingüística a les escoles fa 40 anys. Què ha passat pel camí?

Llengua habitual per lloc de naixement
Percentatge sobre el total. Dades del 2018
Evolució de la llengua habitual
Percentatge sobre el total

Una onada que se superposa a l'anterior

Tot i que s'han assolit cotes altes de coneixement de català, menys del 50% dels ciutadans el fan servir en el seu dia a dia i el 20% no el saben parlar, segons l'EULP del 2018. A mesura que creix la població forana, el pes relatiu dels catalanoparlants es redueix, i això dificulta viure en català i, de retruc, la incorporació de nous parlants: "Si arribes a un territori on els catalanoparlants han deixat de ser majoritaris, és més difícil que detectis que aquesta llengua és útil per integrar-se i, per tant, que tinguis motivació i facilitat per aprendre-la i practicar-la", diu Avel·lí Flors-Mas, sociolingüista i investigador del CUSC-UB.

La immigració està fet de capes que se superposen. Aquests 1,1 milions de nous habitants se sumen als 1,5 milions que van arribar entre el 1950 i el 1975 d'Espanya. Molts d'aquells immigrants arribats durant la dictadura "no es van incorporar al català com a parlants actius", recorda Maite Puigdevall, sociolingüista de la UOC, però sí les següents generacions. "El català té més capacitat d'atracció que altres llengües minoritzades en contextos europeus, però això no és suficient", afirma Marina Massaguer, sociolingüista i investigadora del CUSC-UB i la UOC.

Coneixement del català
En percentatge de la població

Un context poc propici i mancat de polítiques

"En qualsevol societat, la immigració no necessàriament ha de ser una amenaça per a la societat d'acollida perquè el que fan els immigrants és aprendre la llengua que necessiten per desenvolupar-se", diu Flors-Mas. De fet, hi ha ben poques actituds anticatalanes militants entre els nouvinguts. El problema és la manca d'eines potents per a la incorporació d'aquests col·lectius al català. En l'última enquesta del CEO, un 76% de ciutadans estaven d'acord amb el model d'immersió lingüística i pujava al 88% entre els que no tenen el català o el castellà com a llengua materna.

Però el context no és propici per molts motius: un procés de minorització històric per part de l'estat espanyol; la lectura restrictiva de la legislació per part del Tribunal Constitucional –que, per exemple, estableix que no es pot exigir un coneixement generalitzat del català en paral·lel al castellà; és el que els experts en diuen "oficialitat regressiva"–; una persecució judicial d'arrel ideològica –amb sentències com la del 25% de castellà a l'escola –; un sistema econòmic que descansa en la mà d'obra barata i que, a sobre, està en crisi; una transformació audiovisual que disgrega audiències; la digitalització que afavoreix les llengües majoritàries; un sistema educatiu que ha mostrat esquerdes i deixadesa; etcètera.

La dificultat de fer polítiques lingüístiques és que s'han de disparar en totes direccions, perquè depenen del model de país: "Si fem un país de qualitat, la llengua del país serà atractiva i la gent voldrà formar part d'aquest projecte", diu el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, l'impulsor del Pacte Nacional per la Llengua.

La segregació també afecta la llengua

I, sumat a tota aquesta tempesta prefecta, un problema de base: la segregació dels nouvinguts. "La situació de la llengua no és culpa de les persones que venen a guanyar-se la vida, per descomptat, és culpa de les condicions que els hi posem. I el primer que necessiten és tenir les condicions materials de vida resoltes: habitatge, residència, ingressos, feina, menjar...", diu Massaguer. La segregació urbanística, econòmica, social i escolar que hi ha entre autòctons i immigrants, habitual en qualsevol país, a Catalunya té uns efectes sociolingüístics obvis: els nouvinguts viuen en entorns castellanitzats. Alguns d'ells ni saben que existeix el català, cosa que no poden desmentir per experiència perquè "no hi ha espais compartits", diu Puigdevall. "La classe mitjana fuig de la sanitat pública i de les escoles que es complexitzen –diu, posant d'exemple el seu lloc d'estudi actual, el centre de Figueres–. Així, com els pots incorporar a la llengua?"

A més, com que les polítiques migratòries i de nacionalització són exclusives de l'Estat (a diferència del que passa en llocs com el Quebec o Flandes), aquesta és la llengua que senten primer, que perceben com a única oficial i que els és imprescindible. "Cal trencar la identificació de la població nouvinguda com a castellanoparlant, perquè la meitat dels immigrants parlen altres llengües. Que hagin de passar pel castellà per aprendre el català no es basa en cap realitat empírica", diu Flors-Mas.

Canviar d'idioma: el perill dels prejudicis

Per què els catalanoparlants s'adrecen als nouvinguts en castellà en funció del color de pell o de la roba? Alguns autors ho defineixen com a microracisme. Maite Puigdevall ho veu com una senyal d'actitud de "comunitat subalterna, minoritzada": "No ens sentim amb l'autoritat de parlar la nostra llengua i fem servir la més usada". Mala solució, segons els experts: es fa amb bona fe, però genera exclusió. La realitat és que "si canviem d'idioma els posem dificultats per aprendre el català i els marquem una frontera que els diu que no pertanyen al nostre col·lectiu", diu Flors-Mas.

Això genera una bombolla en què el català no és present i, per tant, es cau en un "cercle viciós", diu Massaguer: "Com que no tens entorns de socialització en català, en tens poc coneixement, en fas poc ús, no la perceps com a llengua útil i, per tant, no et cal aprendre-la". Segons Puigdevall, "parlar català està esdevenint una marca de grup per als nadius, que només la parlen en entorns que saben que els entendran, quan hauria de ser una eina de relació social". Caldria mantenir la massa de mantenidors del català (el 10% que el parlen sempre) però sobretot ampliar-la: si aquí no hi entren nous parlants, s'anirà fent residual.

Multilingüisme de debò

Una altra de les idees que canviaran és la de l'exclusivitat del català. Avui, més d'un terç dels habitants de Catalunya ja han nascut fora del país i, dels que han nascut a Catalunya, el 70% ho han fet en llars marcades per les migracions. No es pot esperar que només facin servir el català, ni tampoc que se'n mantingui la puresa. "Com a comunitat minoritària temem que la llengua es deteriori, però les llengües vives es transformen. El pacte no escrit ha de ser que tu no la deixis de parlar, però a qui et truqui a la porta, dona-li camp per córrer", defensa Puigdevall.

Origen de la població segons lloc de naixement
Percentage sobre el total
Origen de la població segons lloc de naixement dels progenitors
Dades del 2018

Les xifres indiquen que hi ha catalanoparlants que s'han passat a usos bilingües, probablement moguts per la pèrdua d'entorns catalanoparlants. Però la transmissió intergeneracional del català mai s'ha trencat: el 2018 un 35,4% dels ciutadans feien servir el català per parlar amb els fills mentre que només un 28% el feien servir per parlar amb els avis. "Ens hem d'acostumar a una societat multilingüe, que és el que hi ha a les economies avançades d'arreu del món –opina la sociòloga de la UAB Marta Rovira–. Des del punt de vista de tenir un estat en contra i certs grups ideològics, cal protecció per al català, però no per protegir-nos de la gent, que fa els usos lingüístics que vol".

Millorar el nivell per poder parlar

Els experts coincideixen que és essencial millorar l'accés a l'aprenentatge del català. Un dels elements clau a reformular és el model lingüístic de l'escola –caldrà veure com es materialitza la nova llei de política lingüística –. Però si parlem de nouvinguts, és bàsic aconseguir que millorin el seu coneixement de català en un context que no és immersiu, perquè "no entren en contacte directe i sostingut amb la comunitat catalana", diu Puigdevall.

On ha après el català
Segons lloc de naixement. Dades en percentatge

La majoria d'immigrants no van més enllà de les 45 o 90 hores de català que han de cursar per tenir els certificats d'arrelament i residència. El 94% dels alumnes estrangers fan cursos bàsics als centres de normalització lingüística que només habiliten per a la comprensió. "¿Ens pensem que una llengua pots aprendre-la i no parlar-la? Doncs no. No parlar-la és una falta de competència", diu Rovira. Francesc Xavier Vila creu que també calen nous discursos públics. "Ha d'aparèixer la consciència que la integració passa per uns drets i uns deures, i qui s'estableix a Catalunya ha de fer el pas d'aprendre la llengua al cap d'un temps".

Massaguer defensa que cal trobar polítiques més personalitzades per als diferents parlants i les seves necessitats, i incorporar la perspectiva dels nous parlants en les polítiques lingüístiques. "Segur que es prioritzarien les polítiques socials i els usos informals, que són el gran repte", apunta l'experta. "És delicat exigir a persones que tenen una gran precarietat laboral esforços per aprendre una llengua que no els proporciona gaires oportunitats", apunta Flors-Mas.

La pregunta clau: de què serveix?

Així doncs, vist que es pot viure a Catalunya sense el català, la pregunta clau és: per a què l'han d'aprendre? El català avançarà si és una llengua útil i necessària per guanyar-se la vida, per formar part d'una comunitat cohesionada, per progressar. Els especialistes no creuen que hagi perdut prestigi: continua tenint poder simbòlic i està vinculat a trajectòries d'èxit professional i escolar.

Un camí perquè sigui una necessitat és convertir-lo en un requisit laboral, vincular-lo a l'atenció de qualitat en botigues, empreses, metges, transports, etcètera. Que els treballadors siguin capaços d'atendre en català: és el que s'anomena la disponibilitat lingüística, que està reconeguda ja a l'Estatut d'Autonomia.

Usos lingüístics i àmbits d'ús
Percentatge sobre el total. Dades del 2018

Un altre camí és el del vincle. Si no es generen parlants de forma espontània perquè no hi ha espais compartits d'ús, es poden incentivar. "És imprescindible crear espais informals de relació no jerarquitzats entre no catalanoparlants i catalanoparlants en què el català sigui la llengua no marcada. Els estudis demostren que els que adopten el català són els que s'identifiquen amb uns parlants i uns entorns", explica Marina Massaguer. D'exemples de bones pràctiques n'hi ha: el Centre de Normalització Lingüística que té una coral, el projecte Estonetes d'Òmnium per acollir mares nouvingudes mentre els nens són a l'escola, els voluntaris de la Plataforma per la Llengua que troben aficions comunes... Així creen el "cercle virtuós": "Si tens accés a un entorn de socialització, coneixes millor la llengua, la pots utilitzar, t'hi identifiques i així s'esdevé un nou parlant", resumeix Massaguer.

"Hem de ser capaços d'incorporar gent a la nostra comunitat lingüística per assegurar la presència del català –diu Puigdevall–. ¿I per què no aspirar a fer-ne la llengua hegemònica? No serà l'única, ni l'exclusiva, perquè cadascú pot fer usos múltiples en funció de les necessitats, però hi ha d'haver llocs significatius on la llengua social sigui la catalana. I és legítim aspirar-hi".

Per què hem arribat fins aquí?

"El català no és una llengua amenaçada d'extinció imminent, però sí que mostra tendències preocupants i s'han de prendre mesures", afirmava el secretari general de Política Lingüística per explicar el Pacte Nacional per la Llengua. Però com s'ha arribat fins aquí? Els mecanismes d'integració lingüística que havien funcionat –amb alts i baixos, cal dir-ho– fins a l'última onada migratòria, han perdut capacitat d'integració. Això, esclar, sumat a la batalla judicial de certs sectors contra la llengua. També s'ha perdut "la consciència que hi havia als inicis de la Transició", remarca Puigdevall. Hi ha hagut "cofoisme", "maquillatge de dades", deixadesa, manca d'estratègia i de recursos, i no s'han establert elements de fiscalització, per exemple, de la llengua dels professors o del català a TV3. "Hi ha el fals concepte que qui s'ocupa de la llengua és política lingüística, quan no depèn de la Generalitat sinó de nosaltres", diu Puigdevall, que demana "consciència lingüística".

Les polítiques de fa vint anys –com les aules d'acollida, la potenciació de l'ensenyament per a adults, les activitats de la societat civil...– ja van néixer curtes, la crisi va tenir-hi el seu impacte i en la dècada següent es van paralitzar, reconeix el mateix secretari de Política Lingüística, que descarta que sigui fruit del Procés, perquè les xifres no demostren cap impacte significatiu. No hi estan d'acord altres sociolingüistes: "El Procés va fer que es tragués de l'agenda política la llengua perquè frenava arribar a majories més àmplies, perquè la majoria de la població no és catalanoparlant d'origen", diu Flors-Mas, un dels acadèmics que ha participat en la diagnosi de la llengua encarregada pel Govern. El debat sobre la llengua se centrava en si seria el català l'única llengua oficial o seria cooficial en un hipotètic estat.

Però no fer polítiques lingüístiques, com fan tots els estats, ha tingut conseqüències visibles. "El català no s'ha de vincular a cap espectre ideològic, és una llengua de tothom", defensa el professor. "És un símbol d'adscripció voluntària a la catalanitat", resumeix Massaguer. El català demana consens i complicitats.

Dossier La llengua dels immigrants: com sumar-los al català
Vés a l’ÍNDEX
stats