Llengua
Cultura 16/04/2022

Najat El Hachmi: "Ja n'estic tipa de demanar que em parlin en català, ho trobo denigrant"

Aliou Diallo
6 min
Aliou Diallo entrevista l'escriptora Najat El Hachmi al barri de Gràcia de Barcelona
Dossier La llengua dels immigrants: com sumar-los al català Desplega
1.
La llengua dels immigrants: com sumar-los al català
2.
"Hi ha professors que no han fet mai classe en català"
3.
"Ja n'estic tipa de demanar que em parlin en català, ho trobo denigrant"
4.
Les onades migratòries i l’afebliment del català: què ha passat?
5.
Català sí, igualtat també
6.
L’exclusió i el rebuig condemnen el català

BarcelonaNajat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979) va arribar a Vic amb 8 anys. És llicenciada en filologia àrab i escriptora, autora de cinc novel·les que han rebut premis com el Ramon Llull i el Prix Ulysse, l'última de les quals és Dilluns ens estimaran (Edicions 62). Aliou Diallo (Conakry, República de Guinea, 1996) va arribar a Salt amb 13 anys. És graduat en dret i ciències polítiques i activista, treballa a la Fundació IReS i col·labora amb l'ARA. Per això ell és qui guia aquesta conversa sobre l'experiència de tots dos com a nouvinguts i catalanoparlants.

Recórrer un trajecte migratori implica haver de canviar de context social, cultural i polític, entre d’altres. Abans d’arribar a Catalunya, quina era la teva realitat lingüística?

— Parlava l’amazic, el meu idioma matern. Vaig créixer en un entorn rural i no tenia gaire contacte amb l’àrab. És curiós, perquè amb els immigrants la gent es permet molt fer-nos la pregunta de quants idiomes parlem, i sempre celebren que haguem triat aprendre tants idiomes, i en realitat no és una elecció conscient. El context ens ve donat i, depenent d’on vagis a parar, tens un itinerari lingüístic o un altre. Ja ni contesto a la pregunta de quants idiomes parlo perquè em sona a “demostra’m el que saps”.

La llengua no sol ser la gran variable per decidir on marxar, i això és encara més patent en el cas dels nostres pares i mares. Jo recordo, de fet, que abans d’arribar a Catalunya, no coneixia l’existència del català. Un cop a l’aeroport vaig notar que en els rètols, a part de l’anglès, hi havia dos idiomes que s’assemblaven molt, sabia que un d’ells era el castellà, i va ser el meu pare qui em va aclarir que l’altre era el català. Quin va ser el teu primer contacte amb el català?

— Jo tampoc sabia que el català existia abans d’arribar a Vic. Explicar la situació lingüística del lloc on vas a parar no era la prioritat dels immigrants. Per tant, el primer contacte amb el català va ser amb els veïns que el meu pare ens va presentar a l'arribar, i a l’escola. Tant els meus germans com jo ens vam escolaritzar en català, vam descobrir que bona part dels nostres companys de classe i veïns parlaven en castellà i vam incorporar també aquest idioma, i entre nosaltres el parlem.

Aquí anava justament, a casa en quins idiomes us comuniqueu?

— Doncs jo parlo amazic amb la meva mare, castellà amb els meus germans i català amb els meus fills i el meu marit. I amb els amics parlo, amb segons qui, en català o en castellà. Igual que amb les lectores quan ens trobem, i mira que viuen aquí, i bona part hi han nascut. Si et soc sincera no és un assumpte que em preocupi gaire; m’obliguen a pensar-hi més del que m’agradaria, cada cop que em trobo una persona que em parla en castellà amb un clar accent català pel meu aspecte lligat al meu origen. Ja me n’he cansat i ni canvio l’idioma, li responc en castellà, i a vegades es creen situacions absurdes quan aquesta persona em sent parlar amb la meva filla en català. Ja n'estic tipa de demanar que em parlin en català perquè porto aquí més de 30 anys, ho trobo denigrant. La immersió lingüística ha propiciat que més de dues generacions d’immigrants parlin un català perfecte, però sembla que aquesta idea no qualla en el cap de molts catalans.

Es podria pensar que la immersió lingüística ha funcionat entre la població immigrant, però no s’ha fet cap esforç perquè la gent autòctona ens reconegui la condició de catalanoparlants.

— Exacte! El problema ve d’una realitat que jo anomeno la síndrome de la foto fixa: domina una percepció estàtica de la immigració, encapsulada en el moment de l’arribada; qualsevol que sembli immigrant o fill d’immigrant acaba d’aterrar, i no es considera tota l’evolució de les persones i de les seves vides, no veuen que els immigrants també vivim i ens desenvolupem aquí.

Totalment d’acord. Les polítiques d’acollida o del moment zero són, malgrat tot, molt més resolutives que totes les altres polítiques que afecten les persones estrangeres en el seu dia a dia. Podríem pensar que això està fet perquè un cop superat el moment de l’arribada, la persona immigrant deixi d’estar sotmesa a un tracte diferenciat i assimili els seus drets als de les persones autòctones, però això justament és el que no passa, i quedem sempre en aquests llimbs de la foto fixa de l’arribada.

— No, no passa, i sempre hem de donar explicacions per tot. A mi, de tot això, m’ha salvat l’escriptura, que és el lloc en el qual m’expresso lliurement i on en el moment del contacte amb els lectors, poques vegades em demanen justificacions.

Això és una sort!

— Molt! Que ens demanin explicacions a nosaltres, mira, es pot entendre segons com, però que ho demanin als nostres fills que han nascut aquí és desesperant.

Aquí les administracions públiques hi tenen molt a fer. Què creus que funciona per a l’aprenentatge de l’idioma per a una persona nouvinguda?

— Jo crec que amb les polítiques lingüístiques falta continuïtat. Ara estem en un moment en el qual se’n parla molt, però venim d’una dècada en la qual la llengua no ha estat a l’agenda política. Jo recordo el moment en el qual les classes de català per a dones nouvingudes van passar a ser de pagament, que tot i ser un pagament simbòlic, per a moltes dones immigrants amb fills i uns ingressos que no els arriben per a gaire més no era assumible. Crec també que no podem parlar de polítiques lingüístiques sense parlar de polítiques socials. No pot ser que preocupi més el domini que tenen les persones immigrants del català que les seves condicions de vida. Ningú ve amb ganes de viure en un lloc sense aprendre’n l’idioma, però cal que la gent visqui en unes condicions que garanteixin la cobertura de les necessitats bàsiques.

Molt d’acord. No costaria tant l’aprenentatge del català per part de les persones immigrants en molts pobles i ciutats d’aquest país si no fos per la segregació escolar i la guetització urbanística que patim com a col·lectiu. Si, per una banda, la comunitat immigrant sempre acaba reclosa en entorns urbanístics guetitzats i, per una altra, algunes famílies que la formen provenen de països hispanoparlants és evident que l’idioma vehicular d’aquests entorns acabarà sent el castellà perquè fins i tot els que no el parlaven abans d’arribar aquí el perceben com a més útil pel fet de ser l’idioma dominant en el seu entorn més pròxim de convivència. Les condicions socials en les quals viu la gent immigrant acaben determinant com es relacionen i en quin idioma ho fan.

— I tant! I això hauria de preocupar als poders públics. No han sabut veure aquesta realitat. Sort de moltes persones que acompanyen les persones immigrants en el seu dia a dia, les xarxes veïnals i les estructures culturals de barri com les biblioteques: fan una feina molt útil, que no els pertoca, a favor de la cohesió social i l’aprenentatge dels idiomes vehiculars. Els que hem arribat aquí de petits acabem aconseguint, en molts casos, abstreure’ns d’aquesta realitat, però la gent adulta que ha vingut aquí a buscar-se la vida poques vegades reuneixen les condicions per fer aquest pas. Per a aquesta gent, tot i que és important que aprenguin català, sobretot per la relació amb els seus fills, no sé fins a quin punt és ètic pressionar-los perquè ho facin.

Molt cert.

— Aquesta complexitat i diversitat de situacions s’ha de tenir en compte, perquè el que mai funcionarà és convertir l’idioma en un instrument que calgui imposar a persones que estan en una situació d’exclusió o de vulnerabilitat, quan els estrangers amb més estatus socioeconòmic en prescindeixen sense més.

¿Estaríem d’acord, doncs, en afirmar que les polítiques lingüístiques dirigides a la comunitat immigrant no tenen cap sentit sense polítiques socials garantistes de les necessitats bàsiques?

— I polítiques culturals.

Respecte a la relació que tenim amb l’idioma i amb el país, quines diferències veus entre els fills d'immigrants que han nascut aquí i els que vam arribar de petits?

— Un altre cop, depèn del context. Jo he conegut nens i nenes que han nascut aquí i que no s’identifiquen mai com a catalans, ser català els sona molt exòtic perquè no ho viuen. És que per sentir-se català cal que les persones autòctones ens percebin com a tals.

Dossier La llengua dels immigrants: com sumar-los al català
Vés a l’ÍNDEX
stats