La nostra és una llengua de primer nivell. Milions de persones vivim plenament en català, fent-lo servir a la feina, amb amics i família i en bona part del nostre oci i consum cultural. No té un estat que el defensi –de fet, els seus poders sovint hi reaccionen oscil·lant entre l’hostilitat i, amb sort, la passivitat– però està ben viu, sobretot per la tossuderia dels que el parlem. I, malgrat algunes visions derrotistes, té futur. Però el destí no està escrit enlloc i el de la llengua depèn del que fem, no només per mantenir-la viva, sinó també per fer-la créixer.
El debat sobre el futur de la llengua està obert a tots els nivells. A l’ensenyament –on les ingerències judicials empenyen cap a un centralisme retrògrad– i a l’oci –enmig de la transformació accelerada del sector audiovisual– això és evident, però també cal abordar-lo pel que fa a l’ús social. El català és ara l’idioma prioritari de poc més d’un terç de la població de Catalunya, mentre que fa 19 anys era el de gairebé la meitat. En les últimes dues dècades han arribat 1,1 milions de persones, però culpar-les del retrocés del català és maniqueu, simplista i, per dir-ho pla, un error.
Dirigint-nos en castellà a algú en funció del color de la pell o de la roba l’excloem i li fem més difícil aprendre català
La immigració és i ha estat necessària per a la nostra economia, és una constant en la història de la humanitat i parteix del dret que té tothom a buscar-se una vida millor. A més, és inevitable, per moltes filferrades que s’instal·lin; i la majoria dels que han vingut ho han fet per quedar-se. És innegable que necessitem polítiques d’acollida més potents i eficaces per incorporar els nouvinguts a l’ús de la llengua superant el procés de minorització històric de l’Estat, i que això és clau; però també cal una presa de consciència dels que vivim en català i ho volem continuar fent. L’administració no és l’única responsable de l’acollida, la societat d’arribada també ho és.
Dirigint-nos en castellà a algú en funció del color de la pell o de la roba –sigui per microracisme o per l’actitud interioritzada de pertànyer a una comunitat subalterna– l’excloem, l’apartem de nosaltres i li fem més difícil aprendre català. I l’exclusió i el rebuig són la millor manera de condemnar el futur de la llengua. Segons l’última enquesta del CEO, un 76% dels ciutadans estan d’acord amb el model d’immersió lingüística. I aquest percentatge s’enfila al 88% entre els que no tenen el català ni el castellà com a llengua mare. La majoria dels nouvinguts volen aprendre català: fem-los-ho més fàcil, no més difícil. Amb una actitud oberta, pedagògica i basada en la voluntat de compartir ens en podem sortir millor que enrocats en una trinxera.
![Un immigrant en una parada d'autobús al barri de La Salut de Badalona, en una imatge d'arxiu](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
