16/04/2022

Català sí, igualtat també

3 min
Un immigrant en una parada d'autobús al barri de La Salut de Badalona, en una imatge d'arxiu
Dossier Català sí, igualtat també

Poc ens imaginàvem, les persones que vam emigrar a Catalunya, que aquí hi hauria dues llengües oficials –una és la pròpia–. I abans de digerir el descobriment, ja ens trobàvem al punt de mira com a presumptes responsables de la degradació de l’ús social del català. Podríem entendre darrere aquesta acusació la voluntat de convertir-nos en catalanoparlants, i per tant en iguals, partint de la tesi “català, garant de la cohesió social”, i això és bo. Però els processos de la defensa i de l’adopció del català sovint van per camins diferents.

La tria i el manteniment del català com a llengua vehicular no depèn només de la voluntat de la persona d’origen migrant sinó també de molts condicionants de diferents tipus. D’entrada, triar la llengua més útil per a la supervivència és l’opció de qualsevol migrant, sigui del país que sigui i vagi on vagi. A Catalunya, la llengua d’ús majoritari al mercat laboral, als centres hospitalaris i comercials o als carrers és el castellà i qui va decidir que així sigui no són les persones migrants. Malgrat tot, hi ha un percentatge que sí que escull el català, el parla i el defensa, però sovint topa amb dificultats, resistències i discursos que acaben influint en la seva opció.

D’una banda, topem amb la manca de recursos (escassetat d’ofertes de cursos de català), la seva poca adaptació en horaris, espais i metodologia, i amb els pocs espais de conversa i socialització en català que hi ha. De l’altra, amb la negativa (per un motiu o altre) a parlar-nos en català. Que no mantingueu el català no ens funciona gaire, a les persones d’origen migrant. Sigui per bonisme, supremacisme o racisme ras i curt, se’ns nega sovint l’ús del català. Tant si és per no creure en la capacitat de l’altre per parlar català (en canvi, castellà sí) com si és per negar-li el dret a fer-ho, el missatge que es rep és un missatge d’exclusió, “no et volem català” cosa que contradiu la voluntat inicial o oficial.

Reconèixer la diversitat

Però és que la cohesió social i la igualtat no passen només per parlar el català. Les persones migrants no som només éssers parlants. És més, quan parlem, transmetem allò que som i necessitem. Però el discurs oficial de la integració remet a una catalanitat estretament vinculada a l’origen i bastant cega encara a la diversitat. Amb el temps, qui n’és exclòs (per racisme polític i epistèmic), acaba rebutjant la llengua que la vehicula. El poc reconeixement a la diversitat lingüística i cultural del país i la poca inclusió d’aquesta diversitat fan que els costums i llengües d’origen visquin a la perifèria i només aflorin en ocasions especials.

El racisme no és una anècdota. Mata, humilia, denigra i relega als marges. La població d’origen migrant –pel fet de ser-ho– té vulnerats molts dels drets que la població autòctona –pel fet de ser-ho– té reconeguts. La lluita per tenir un sostre, una feina, dret a la sanitat, va per davant de la lluita per la llengua pròpia del país. Més enllà de la igualtat en l’ús d’una llengua, hi ha la igualtat de drets i oportunitats, que també garanteix la cohesió social. Si no es reconeix aquesta lluita i no s'hi dona suport, s’acaba associant el català amb la població privilegiada i indiferent a la població oprimida.

L’ús del castellà per part de la població d’origen migrant no és doncs una opció escollida d’un dia per l’altre, sinó el resultat de molts factors que han donat lloc amb el temps a un castellanisme militant i de germanor (desvinculat de la idea d’Espanya), un castellanisme indignat amb el racisme institucional i social i amb la priorització de la llengua al dret al sostre o al menjar.

Ser presents en el debat

Enfront de l’imperialisme lingüístic espanyol, cal defensar el català. Però també és molt important revisar els fonaments del discurs hegemònic defensor del català, elaborat en absència de les persones d’origen migrant. I ja que ens impliquen en la davallada del català i se’ns demana responsabilitat, és necessari que tinguem veu i discurs propi al respecte i que siguem part d’aquest debat, però de manera activa.

El català segueix estant amenaçat per un sistema opressor i uniformista que no afluixa i per corrents que ens volen fer creure que és una amenaça per a un castellà àmpliament sòlid, difós i defensat. Però també ho està per un posicionament que no és capaç de veure que la defensa de la llengua també implica defensar drets, reconèixer altres llengües i cultures, compartir recursos i descolonitzar la mirada cap a l’altre. La immigració, més que amenaça per al català, n’és la gran oportunitat.

Escriptora i activista
Dossier Català sí, igualtat també
Vés a l’ÍNDEX
stats