Caçar dofins per sobreviure en una illa que s'inunda

BarcelonaA l'illa de Fanalei, a la llum de la lluna, sis caçadors de dofins es dirigeixen a l’església del poble. El sacerdot resa una pregària en veu baixa, una veu inaudible pel soroll de les onades. Ja estan preparats per sortir al mar. A quilòmetres de la costa i després d’hores escanejant l’horitzó, Lesley Fugui, un dels caçadors, veu com emergeix una aleta i alerta els altres amb un pal de bambú de tres metres amb un tros de tela. Truca a la seva dona: ha trobat dofins, la cacera comença.

A Fanalei, caçar dofins és el negoci per excel·lència, i la venda de les seves dents s'ha convertit en la forma de subsistir en una diminuta illa que cada cop s'enfonsa més per la pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic. Diverses investigacions governamentals suggereixen que el territori podria quedar submergit abans de finals de segle.

Les dents de dofí s’utilitzen com a moneda local, i cada una es ven per 3 dòlars de les Illes Salomó (uns 0,36 dòlars americans), un preu fixat pels caps de Fanalei. En una sola cacera es poden arribar a caçar 200 dofins, un negoci que pot generar desenes de milers de dòlars, per sobre de qualsevol altra activitat econòmica de l’illa.

"Nosaltres també ens sentim malament per matar els dofins, però realment no tenim alternativa", diu Fugui, un dels caçadors. Ell estaria disposat a abandonar aquesta pràctica si trobés una altra manera de garantir el futur de la seva família.

La caça com a negoci i acte cultural

El govern ha promogut el cultiu d’algues marines com a font d’ingressos, i grups de conservació internacionals han ofert diners per posar fi a les caceres, que malgrat tot segueixen sent el negoci més rendible. A l'illa tampoc s'hi poden cultivar plantes comestibles perquè l’aigua salada del mar ha corromput les terres fèrtils.

Les dents de dofí permeten comprar terres altes, fugir a illes veïnes i construir infraestructures. Gràcies a les dents de dofí s'ha pogut pagar una nova església i un mur de contenció, a més d'ampliar l’escola primària. Però no només són una eina per aconseguir ingressos. També s’utilitzen per a activitats culturals. Quan hi ha un casament, les famílies dels nuvis les compren a centenars per regalar-les a la dona com a dot.

A més, la caça en si és un acte comunitari per als aproximadament 130 habitants de Fanalei. Quan el caçador Fugui va aixecar el bastó de bambú aquell matí, va desencadenar una cacofonia d'alegria al poble. Els nens es van enfilar als arbres per veure els caçadors i van cridar “kirio”, dofí en la llengua local, el lau, perquè cada habitant sabés que la caça havia començat. Llavors, els homes que esperaven en canoes, a prop de la costa, van llançar-se cap a la zona dels altres caçadors per ajudar-los en la cacera.

El sistema per distribuir les dents

Durant la temporada de caça, que va de gener a abril, a Fanalei es poden matar fins a mil dofins, però els caçadors diuen que el temps és cada vegada més imprevisible i fa cada vegada més difícil la tasca de localitzar i capturar un grup d'aquests animals. Els caçadors de dofins també comercialitzen la carn de dofí per a consum humà amb illes veïnes.

Les dents, un cop recollides, es distribueixen entre totes les famílies segons un estricte sistema de nivells: els caçadors reben la porció més gran, coneguda com el primer premi; els homes casats que no participen en la caça reben la següent porció més gran, i les restants es divideixen entre les vídues, orfes i llars sense cap representant masculí.

Els líders del poble també reserven una part de les dents en una "cistella comunitària" per fer projectes més grans, com la seva reubicació a l'illa de Malaita Sud, més gran que Fanalei.

La distribució de les dents representa una xarxa de seguretat important per a habitants com Eddie Sua i la seva família. Sua era pescador i caçador de dofins, però va quedar paralitzat de coll en avall fa dos anys. Des de llavors ha estat postrat al llit i, des del llit, veu com casa seva s'inunda quan hi ha marea alta.

"Hem de tenir por d’aquestes inundacions, perquè és el que ens farà actuar per salvar les nostres vides", diu Sua, mentre l’aigua salada tocava els costats del seu llit. "Si no tinguéssim les dents de dofí, no tindríem cap altra opció que menjar pedres", afegeix la seva dona, Florence Bobo. Tots dos esperen aconseguir prou diners per anar-se'n de l'illa.

En els darrers anys, la majoria dels habitants de l'illa han fugit cap a illes veïnes, però han continuat caçant dofins. Diuen que necessiten comprar més terres per allotjar els que s'han quedat enrere a Fanalei i donar suport a una població creixent.

Veure dofins no és sinònim de tenir una caça exitosa. Aquell dia, després de veure els dofins, els caçadors van començar a llançar pedres sota l’aigua per conduir els animals cap a la costa, però un vaixell pesquer va passar darrere seu. El motor va ofegar els cops de les pedres i els dofins es van dispersar. Els homes van tornar a la costa amb les mans buides.

Aquesta temporada de caça només hi ha hagut una caça exitosa a les illes Salomó, i ha estat per a un poble a prop de Fanalei que va matar més de 300 dofins.

Copyright The New York Times