Les 4 trampes que ens colen els països petroliers en les cimeres climàtiques

La paraula 'unabated' i la solució enganyosa de la captura de carboni, entre els paranys on cauen les cimeres de l'ONU

5 min
El ministre dels Emirats Àrabs Units i president de la COP28, Sultan Ahmed al-Jaber.

BarcelonaA les negociacions de l'ONU sobre canvi climàtic les paraules són molt importants i les batalles per una coma o un verb poden durar hores. A la COP21, en què es va aprovar l'Acord de París, tot va estar a punt de saltar pels aires en l'últim moment per un "haurà" (shall) que havia de ser un "hauria" (should). Durant més de dues hores, Nicaragua va intentar fer un pols amb els Estats Units per no canviar la paraula, però va acabar cedint per poder tancar el text. L'Acord de París, doncs, no és pas vinculant (es va imposar el should), però confia en la pressió del grup (el que els anglesos diuen blame and shame, culpar i avergonyir) perquè tothom compleixi els compromisos. Una estratègia que ha funcionat només a mitges. Si bé estem lluny encara dels objectius de l'Acord, com alerten els científics, és cert que tothom fa l'esforç de presentar compromisos: cap país no vol veure's assenyalat com el dolent en la lluita climàtica. El negacionisme ja no té cabuda als fòrums internacionals i els productors de petroli i gas busquen altres formes de torpedinar la lluita climàtica per poder seguir emetent CO₂, sovint emmascarades com a solucions.

Inscriu-te a la newsletter de peus a Terra Una mirada al futur ecològic del planeta
Inscriu-t’hi

En les últimes hores s'ha fet públic que és justament l'Aràbia Saudita el país que està bloquejant l'acord final d'aquesta COP28, que hauria d'acabar demà a Dubai. Riad (segon productor mundial de petroli, només darrere dels Estats Units) rebutja que l'acord inclogui una crida a "l'eliminació progressiva dels combustibles fòssils". En aquest debat, qualsevol paraula o suposada solució alternativa, pot ser un cavall de Troia. Per això, mentre els negociadors esgoten les últimes hores de cimera, us expliquem algunes de les trampes que aquests estats petroliers han introduït en les negociacions climàtiques de l'ONU.

La paraula 'unabated'

Les paraules són claus, com dèiem, i n'hi ha una que ha aparegut de sobte a molts textos i amenaça de posar en perill la reducció d'emissions. És la paraula unabated que es podria traduir per "no reduït" i que s'ha convertit en acompanyant inseparable dels "combustibles fòssils" que volem "eliminar" o "reduir". És a dir, que només volem reduir o eliminar "els combustibles fòssils no reduïts", que són aquells que no incorporen tecnologia de captura de carboni en la seva producció. Des de la cimera de Glasgow del 2021, els Estats Units han fet d'aquesta paraula un terme clau de les negociacions.

Els Emirats Àrabs Units també s'han apuntat a aquest llenguatge, que ha arribat per quedar-se als textos climàtics malgrat les alertes de les organitzacions observadores. "Veiem un risc real que aquesta paraula pugui, en primer lloc, generar dubtes sobre l'escala i el ritme del declivi dels combustibles fòssils que cal per limitar l'escalfament global a 1,5 °C i, en segon lloc, sigui utilitzada per justificar noves expansions de les infraestructures fòssils", diu el Center for International Environmental Law.

El mateix secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, s'hi va referir clarament en el seu missatge inaugural de la COP28, quan va reclamar als governs reunits a Dubai que acordin "eliminar progressivament" els combustibles fòssils. "No reduir, eliminar", va recalcar ("not abate, phase out", va dir en anglès).

Captura de carboni

L'aposta per la paraula unabated als textos de l'ONU està donant embranzida a la captura de carboni com a l'eina miraculosa que resoldrà tots els problemes. És una tecnologia, anomenada captura i emmagatzemament de carboni (Carbon Capture and Storage o CCS), que encara està en un estadi primerenc: només el 10% dels projectes presentats al món s'han arribat a construir, segons Zero Carbon Analytics. Es tracta d'agafar el CO₂ que s'emet en produir energia, interceptar-lo abans que arribi a l'atmosfera i emmagatzemar-lo sota terra. Això s'està tot just començant a provar en algunes, molt poques, centrals elèctriques de carbó i altres fòssils. Però el sector dels fòssils ha elevat la inversió en CCS als 2.000 milions de dòlars anuals. El 2021 va ser l'any del boom: es van plantejar fins a 100 nous projectes de CCS, més del doble del que hi havia.

I un dels principals inversors en aquesta tecnologia és, de fet, la petroliera estatal dels Emirats Àrabs Units (Adnoc), dirigida pel president de la COP28, Sultan Al Jaber. Però segons una investigació del canal suec TV4, el CCS d'Adnoc només captura el 36% del CO₂ que emeten les plantes on s'han instal·lat i -alerta!- allò que es captura "s'injecta als pous de petroli per elevar la producció de petroli" de la mateixa Adnoc. Una "solució climàtica" que s'utilitza per produir més petroli.

"En aquesta COP28, el Global Capture and Storage Institute, una organització en la qual estan ficades totes les empreses de combustibles fòssils, tindrà un pavelló propi a la cimera. Serà una altra porta d'entrada de la indústria en les negociacions climàtiques", alerta Clàudia Custodio, investigadora de l'Observatori del Deute de la Globalització (ODG), que participa en la COP28.

Un tipus de CCS que sí que serà necessari, però en el futur, és el CDR (carbon dioxide removal), el que absorbeix el CO₂ directament de l'atmosfera per emmagatzemar-lo a terra. Però aquest està encara més a les beceroles, perquè és molt més difícil de capturar el CO₂ dispers en l'aire. "Hi ha cert nivell d'emissions que és impossible d'eliminar, com les de l'agricultura necessària per a l'alimentació mundial. Una part es pot compensar reforestant, però no tot. Tots els escenaris de l'IPCC que limiten l'escalfament a 1,5 °C inclouen emissions negatives", explica Olga Alcaraz, veterana de les COP en nom de la UPC. Però adverteix que aquesta tecnologia encara "és molt ineficient i molt cara". Caldria que estigués llesta després del 2050.

"Zero net el 2050"

Gairebé tots els governs del món, i també moltes empreses, han presentat ja promeses per arribar al "zero net d'emissions l'any 2050". És un compromís positiu, necessari i, de fet, la seva inclusió com a objectiu clau a l'Acord de París va ser una victòria. Però l'expressió s'està convertint en una forma d'esquivar els compromisos a més curt termini, com denuncien moltes ONG. És a dir, aquesta expressió no la van colar els petroliers, però l'estan aprofitant en el seu favor. El terme "net" no vol dir que no s'arribarà a les zero emissions absolutes, sinó que una part irremeiablement s'haurà de compensar amb captura de carboni, ja sigui a través dels arbres i els oceans, o amb tecnologia, com deia Alcaraz.

"Hem arribat a la dolorosa constatació que la idea del "zero net" ha autoritzat un enfocament imprudent de "cremar ara, pagar després" que ha vist com les emissions de carboni continuen augmentant", denunciaven un grup de científics climàtics ja l'any 2021.

Mercats de carboni

Un punt que encara està en negociació és l'article 6 de l'Acord de París, el que parla dels mercats de carboni voluntaris. Encara costa posar d'acord els que volen acabar o limitar al màxim aquest mecanisme i els que el volen aprofitar al màxim per seguir emetent. Aquests mercats, que permeten les empreses i altres organismes emetre CO₂ si el "compensen" amb projectes de reforestació o restauració d'ecosistemes per captar carboni en un altre lloc del món, s'ha convertit en "un gran negoci", com apunta també Alcaraz.

Un negoci que en diverses ocasions, a més, ha estat més perjudicial que beneficiós per al medi ambient i per als països on s'instal·len. Alguns projectes han reforestat en espais on mai no hi havia hagut arbres, sense generar un ecosistema adequat al lloc, o que han servit per expulsar comunitats locals i indígenes. "Una anàlisi recent, de fet, va concloure que totes les promeses de reforestació que els estats han fet en els seus NDCs (plans nacionals de lluita climàtica presentats a l'ONU) per compensar emissions sumarien una giga hectàrea de terreny, com Europa, Turquia, Sud-àfrica i l'Índia juntes –diu Alcaraz–, és a dir, són compromisos impossibles de complir".

stats