Aquesta setmana ha arrencat l’estrena de La 2 Cat, el canal en català de RTVE que encara funciona a mig gas i anirà incorporant programes progressivament. Caldrà veure, en el procés, la seva capacitat per fer la guitza a TV3, sobretot tenint en compte les dues línies editorials clarament confrontades. Mentre que el 3Cat viu obcecat en un entreteniment que capti audiència jove, amb uns resultats erràtics, a La 2 Cat semblen apostar per un servei públic basat en la divulgació, en continguts absolutament convencionals i de tan baix pressupost que les possibilitats creatives són molt limitades. Les deficiències en il·luminació i sonorització, a més, fan encara més precari el resultat global.
De totes les noves emissions, però, la més destacada de moment –també perquè s’ha fet notar en les xifres d’audiència– és L’any que vas néixer, un programa que viatja al passat amb la companyia de dos convidats il·lustres. El presenta el periodista Xavier Bundó, que davant de la càmera té la virtut de transmetre humilitat comunicativa. No necessita ni impostar l’actitud ni aixecar el to de veu per captar l’atenció de l’espectador, i s’agraeix enmig d’una tendència general a l’excessiva afectació televisiva i a la teatralitat.
Gemma Nierga i José Corbacho van ser els primers convidats, per recordar el 1965, tot i que, al capdavall, l’any és només l’excusa per recuperar d’una manera més transversal les imatges del No-Do. Ja és irònic que siguin els arxius del noticiari del règim els que semblin reactivar la nova cadena en català. Minoria Absoluta està traient un partit extraordinari dels arxius fílmics de la dictadura, que també han remenat recentment per a Los archivos secretos del No-Do. El ministre Gabriel Arias-Salgado i la vicesecretaria d'Educación Popular del govern de Franco estarien contents de veure el partit que es treu del seu llegat. Potser estaria bé ser una mica més originals en la selecció dels grans esdeveniments, perquè la visita dels Beatles a Espanya ja la tenim una mica massa vista.
L’any que vas néixer és un format que explota la nostàlgia, una de les estratègies mediàtiques més tòpiques però més eficaces. Juga també amb una certa museïtzació del passat. La retrotelevisió, o aquesta exploració de la televisió patrimonial que aprofundeix en la memòria col·lectiva, acostuma a funcionar perquè enganxa l’espectador des d’una perspectiva emocional. Bundó li dona un to entranyable i pausat, i Nierga i Corbacho van remar a favor del format. Tot i que el resultat final és una mica estàtic i gens innovador, el programa és entretingut i, sobretot, ens fa plantejar des del primer capítol si aquesta televisió més adulta, que para atenció al relat i als detalls, que reforça l’observació i que busca el vincle afectiu entre una banda i l’altra de la pantalla, és la que troba a faltar l’audiència, que cada vegada se sent més expulsada del mitjà.
