DÍGITS I ANDRÒMINES

Bateries: dissenyadors contra enginyers

L’ensopegada de Samsung torna a posar en primer pla el gran punt feble de la telefonia mòbil i de la indústria electrònica en general: la capacitat de les bateries

Ja fa més de 20 anys que Lee Kun-hee, el patriarca de la família propietària de Samsung, es va emprenyar tant amb la mala qualitat dels 150.000 telèfons mòbils que l’empresa havia de regalar per Nadal als seus empleats que va ordenar que calessin foc als aparells al pati de la fàbrica davant de 2.000 directius per avergonyir-los.

Ara Lee no podria fer el mateix amb els dos milions i mig de Galaxy Note 7 que el gegant coreà acaba de retirar del mercat perquè les bateries d’algunes unitats han explotat. I no només perquè la pila de telèfons seria molt més grossa, ni perquè Lee fa anys que pateix problemes de salut que han donat lloc a una lluita interna entre els parents que aspiren a succeir-lo com a president del grup -una lluita que explica en part com ha gestionat l’empresa el fiasco del seu telèfon emblemàtic-. El motiu principal pel qual Samsung no podria fer desaparèixer els Note 7 amb una foguera com la del 1995 és que la bateria de l’aparell no és extraïble, i això complica extraordinàriament el seu tractament com a residu electrònic. Si la bateria fos intercanviable com les dels mòbils d’abans, l’operació massiva no hauria sigut de retirada sinó de simple substitució d’un recanvi i no hauria afectat els altres components del Note 7, alguns encara més contaminants que la bateria i que ara Samsung haurà de processar també sense malmetre el medi ambient.

L’ ensopegada de Samsung podria costar-li més de 15.000 milions de dòlars i torna a posar en primer pla el gran punt feble de la telefonia mòbil i de la indústria electrònica en general: la capacitat de les bateries que alimenten els dispositius que portem a sobre, els que tenim a casa i els que transporten. El cas dels telèfons és especialment flagrant. Per molt que els fabricants de bateries aconsegueixin incrementar la densitat d’energia que poden acumular en el mateix volum, i que actualment augmenta a un ritme aproximat del 5% anual, el consum dels aparells creix molt més ràpid perquè les pantalles -el component que consumeix més- són cada vegada més grosses. Però al mateix temps es promociona el gruix del telèfon com a argument comercial, amb les marques presumint de tenir l’ smartphone més prim del mercat fins a extrems tan ridículs com el que va provocar fa dos anys la cursa per veure qui aconseguia més clics a la web amb un vídeo doblegant l’iPhone 6.

La conseqüència és que els enginyers es veuen obligats a fer mans i mànigues per afaitar les dècimes de mil·límetre de gruix que els reclamen els dissenyadors, i al final la cosa ha de petar per algun lloc. La primera mesura va ser renunciar a la bateria extraïble: Apple va inaugurar aquesta tendència amb l’iPhone i totes les altres grans marques han acabat seguint les seves passes: al taulèfon Note 4 de Samsung encara li podies canviar tu mateix la bateria, però al Note 5 de l’any passat ja no. La segona mesura, facilitada en part per l’anterior, va ser l’adopció de bateries a mida per a cada model d’aparell, ja habitual en els de gamma més alta, com us explicava en un article anterior. Es busca aprofitar fins a l’últim racó de l’interior, fins al punt d’expulsar-ne elements que fins ara es donaven per suposats: vegeu la supressió del minijack d’auriculars als iPhone 7. A més, la fiabilitat d’aquestes bateries específiques, de formes estranyes que vénen determinades per l’espai disponible, pot resultar més difícil de comprovar, i es veu que això és el que podria haver passat amb la del Note 7. Tot i que, cal recordar-ho, Samsung encara no ha aclarit exactament quin és el motiu de les explosions d’algunes unitats, i que el fet que també hagin fallat les de la segona remesa, suposadament segures, dóna peu a pensar que potser també hi ha algun defecte en el disseny dels circuits de càrrega. De fet, aquests circuits són cada vegada més sofisticats: com que ja no hi ha telèfons que aguantin més d’un dia d’ús intensiu sense haver de recarregar la bateria, els fabricants intenten fer més còmoda aquesta operació inevitable i van incorporant funcions de càrrega ràpida i sense fils que tensen encara més el sistema. I, finalment, hi ha l’aspecte de l’escalfament implícit a la tecnologia d’ions de liti, ara majoritària en bateries per a aplicacions de consum: a diferència de les de cotxe elèctric, que porten un recobriment ignífug per minimitzar el risc d’incendi en cas de col·lisió, les de mòbil no acostumen a tenir aquest tractament i ni tan sols són de superfície metàl·lica, que en contacte amb la carcassa d’alumini dels telèfons de gamma més alta ajudaria a dissipar l’escalfor. Els nombrosos incendis de patinets elèctrics són un altre exemple del que pot arribar a passar.

Potser Samsung ha temptat massa la sort amb el Note 7: amb pantalla de 5,7 polzades i 7,9 mil·límetres de gruix, porta una bateria de 3.500 mAh, menys que els 3.600 mAh del Galaxy S7 Edge, que té pantalla de 5,5 polzades i fa 7,7mil·límetres. Probablement calia fer lloc al llapis tàctil. Però sigui quin sigui finalment el motiu de les explosions del Note 7, si és que mai l’arribem a saber, el cas ha de donar peu a una reflexió sobre el que estem disposats a acceptar com a consumidors. Una reflexió que es veurà contaminada inevitablement pel debat sobre altres tecnologies d’emmagatzematge d’energia, on sovint s’ignora que les diverses alternatives als ions de liti semblen molt prometedores fins que arriba el moment de posar-les en producció: per exemple, els polímers de liti permeten més densitat que els ions, però s’escalfen encara més. Per ara, i almenys fins al final d’aquesta dècada, haurem de conviure amb els ions de liti com a única tecnologia aplicable a escala industrial, un aspecte especialment important quan es pensa en l’adopció accelerada dels vehicles elèctrics, que requerirà la producció de moltes més cel·les d’emmagatzematge d’energia. I aquí, no en els telèfons mòbils, és on hi ha l’interès dels estats: el mercat actual de les bateries està dominat per Corea del Sud (Samsung i LG) i el Japó (Panasonic), però tant els Estats Units com la Xina estan fent grans inversions per intentar emportar-se una part del negoci futur de les bateries.

Més continguts de