SÈRIES PER SORPRESA (II)

Buffy o la maledicció del gènere fantàstic

La història d’una adolescent que es dedicava a matar vampirs no acabava de convèncer les cadenes nord-americanes, que preferien apostar per valors segurs com les comèdies de situació o els drames familiars

En plena època de reivindicació dels personatges femenins, Buffy, l’adolescent que caçava vampirs entre classe i classe, mereix un lloc d’honor guanyat a base de puntades de peu i cops d’estaca. Tot i que durant molt temps 'Buffy, la cazavampiro s' (1997-2003) va ser menyspreada per ser una sèrie de gènere i adolescent, amb el pas del temps el rol que interpretava Sarah Michelle Gellar ha sigut restituït i considerat un dels millors exemples de personatge femení que escapa dels estereotips. A més, la ficció ha sigut reconeguda per ser una de les primeres ficcions a representar el col·lectiu LGTBI. Totes aquestes contribucions a la història de la televisió van estar en perill per uns inicis tortuosos marcats per unes cadenes que, ens els anys de les comèdies de situació i els drames procedimentals, no volien apostar pel gènere fantàstic.

Hi havia un altre element que jugava en contra del projecte: Buffy ja havia tingut una primera encarnació cinematogràfica l’any 1992 amb una pel·lícula homònima que va passar sense pena ni glòria malgrat comptar amb un dels 'sex symbols' televisius del moment, Luke Perry, el Dylan de 'Sensación de vivir'. Un gairebé debutant Joss Whedon havia escrit el guió, però no havia tingut oportunitat de dirigir el film -ho va fer Fran Rubel Kuzui- i el resultat final es va allunyar molt de la idea inicial que tenia el creador. Una experiència que va traumatitzar Whedon i que va fer que es volgués allunyar del personatge.

Amb aquest precedent, 'Buffy, la cazavampiros' hagués quedat morta i enterrada si no hagués sigut per Gail Berman, una productora que havia llegit el guió original de la pel·lícula i n’havia adquirit els drets perquè estava convençuda que es podia convertir en una bona sèrie. Berman va trucar a Whedon per cortesia professional -al capdavall n’era l’autor- i després d’una primera trobada es van adonar que tots dos tenien una idea bastant semblant del que volien que fos la sèrie: utilitzar el terror com una metàfora de l’horror que és el pas per l’institut. Un cop trobat el punt en comú, Berman va començar a trucar a les portes de les cadenes per oferir el seu projecte.

Periple de cadenes

La seva primera opció va ser la cadena Fox, que vivia l’èxit d’ 'Expediente X', un altre dels grans referents del gènere fantàstic, però que en aquell moment era una anomalia televisiva. “Van dir que no. Van dir que sentien que anaven cap a una altra direcció. Em va sorprendre molt perquè sempre vaig creure que era una sèrie que encaixava molt a Fox”, explicava fa dos anys Berman a 'The Hollywood Reporter'.

Després d’aquesta primera negativa, la parella va dirigir els seus passos cap a la NBC, una cadena que era coneguda per rebutjar la majoria dels projectes. La fama va resultar ser certa i no van fer ni cas a la sèrie sobre la caçavampirs i el seu grup d’amics marginats.

Finalment, el projecte va aterrar a una jove The WB, que havia arrencat l’any 1995 i encara estava buscant el seu públic. La cadena es va arriscar, però a mitges: en comptes d’encarregar un pilot sencer, els van encomanar una presentació curta perquè no acabaven de confiar en les capacitats de Whedon.

Malgrat l’evident falta de confiança, Whedon va seguir endavant i va escriure un guió per a un episodi de presentació de 25 minuts que va finançar parcialment. El pilot, que no es va emetre mai però es pot trobar a YouTube, mostrava l’arribada de Buffy Summers a Sunnydale High, però amb uns diàlegs no gaire brillants i una imatge tirant a pobra, tal com ha reconegut Whedon posteriorment. Un altre dels motius pels quals l’episodi no es pot emetre és perquè un dels personatges més representatius de la sèrie, la Willow, estava interpretat per una actriu que no va passar el tall de la cadena. El canal va considerar que Riff Regan era massa sexi per fer el personatge, que finalment va recaure en Alyson Hannigan.

Tot i els esforços de Whedon, WB no acabava d’estar convençuda de la viabilitat de la sèrie i va decidir posar el projecte en pausa. El buit que tenien en la seva graella de tardor -la temporada alta de llavors- va ser ocupat per una aposta molt més convencional, 'Siete en el paraíso', un drama familiar sobre un pastor protestant, la seva dona i els seus set fills. Més enllà de la temàtica, hi havia una raó pressupostària: Whedon, que volia un control total sobre la sèrie, havia previst efectes especials i lluites que requerien una important inversió econòmica que, a ulls de la cadena, era inviable.

La cadena va decidir donar-li un perfil baix a la sèrie i finalment la va estrenar l’estiu del 1997. El resultat va excedir les seves expectatives: no només va aconseguir unes bones audiències, sinó que a més va ser essencial per al sorgiment de sèries posteriors com 'Veronica Mars' o la reinvenció de 'Doctor Who' .

Més continguts de