Cap a la protesta familiar de 'hashtag' en 'hashtag'
Sembla que l'última setmana hàgim vist la llum. La xarxa ha embogit i hem descobert la dissidència en una onada que ha arrossegat uns mitjans de comunicació tradicionals que busquen el seu lloc al (nou) món. I la proximitat de les eleccions ha fet la resta. Els polítics s'han posat la disfressa Disney i han deixat en pau els acampats. No perquè defensin la llibertat d'opinió -la llibertat d'opinar contra ells-, sinó perquè no volien fer d'home del sac 24 hores abans de passar el platet a les urnes. Per això una protesta que en un altre moment s'hauria rebutjat s'ha convertit en un parc temàtic visitat per famílies. I hi ha tants hahstags i tants debats oberts alhora que és inevitable la sensació de suflé. Tot plegat perquè Twitter permet que sectors fins ara mai escoltats marquin l'agenda de l'actualitat. De sobte, ells són l'agenda. Però la dissidència no és un espectacle per a uns dies. No ha començat ara ni s'acabarà demà passat. I és dura, lluny dels focus i sense polítics intentant fer creure que ells també són o estan indignats.
