Publicitat
Publicitat

PREMSA

Diaris, llibres i rock’n’roll

Tanca Kioskiero, la llibreria que ha proveït els estudiants de periodisme de la UAB durant 30 anys

Aquesta és, probablement, l’única història d’un quiosc de premsa que s’explica com la història d’un grup de rock. Divendres va tancar Kioskiero, el punt de venda de diaris i llibres que ha resistit 30 anys a la Facultat de Periodisme de la UAB. Ha mort d’inanició: els nous temps “l’han fet innecessari” i ja a penes hi comprava ningú, tot i la “tossuderia” de Víctor Monferrer, un dels fundadors. Podria ser un més dels milers de quioscos que han tancat els últims anys, però amb la fi de Kioskiero se’n van tres dècades d’històries que van convertir-lo en alguna cosa més que el lloc on generacions d’aspirants a periodistes van comprar El País i el Millerson - Técnicas de relización y producción en televisión, de Gerald Millerson, editat per RTVE- quan eren els grans referents.

Kioskiero era un club social sense regles, on tothom era benvingut i on es van gestar projectes professionals i vitals i es van forjar amistats que han resistit el pas del temps i èpoques de distanciament.

Tot va començar pels volts del 1987, quan s’obria finalment un edifici propi per als estudis de periodisme, que havien començat a la UAB el 1971. Dos estudiants de segon comentaven l’esdeveniment asseguts sota un arbre del campus. Un d’ells era Monferrer. “Treien a concurs el quiosc de premsa per a la nova facultat i se’ns va acudir presentar-nos-hi. I amb el Juanito ens hi vam embarcar”, recorda. L’Autònoma era un niu d’assemblearismes i rebel·lies. “Com que érem incòmodes, ens van donar la concessió per tenir-nos entretinguts i pensant que ens la fotríem. Però ens ho vam agafar seriosament”, afegeix amb sornegueria.

El duo inicial de Monferrer i Juanito –es diu Juan Guillén, però sempre li han dit Juanito i continuen fent-ho als 52 anys– aviat es va ampliar amb Andoni Canela i Xose Rodríguez, també estudiants de periodisme. “Es podria fer el paral·lelisme dels quatre nois que comencen a tocar en un garatge, tenen un èxit inesperat, passen uns anys de glòria i després tot es va desmuntant”, admet Rodríguez.

El fet que fossin estudiants de la carrera els permetia saber exactament què necessitaven els seus clients, podien ajustar l'oferta a la demanda i les vendes es disparaven. “Coneixíem els professors, sabíem quins llibres farien llegir als alumnes i sabíem que els feien llegir diaris, podríem vendre 150 exemplars d''El País' cada dia. El dia que va esclatar la primera guerra del Golf, recordo que la pila de 'La Vanguardia' m'arribava al pit, i els vam vendre tots", resumeix Rodríguez. A més a més,  ningú els qüestionava si tenien llicència per a tot el que venien: van arribar a vendre compreses i mitges, a més de llaminadures, cintes verges i tipòmetres impresos amb un material més barat que els oficials.

Xose Rodríguez era l’animador, el bromista. “A vegades em passava. Vaig fer coses que ara serien políticament incorrectes, com el dia que vaig agafar una navalla i vaig partir en tres un tampó súper per repartir-lo entre tres noies molt baixetes”, admet ara.

Víctor Monferrer era l’emprenedor i empenyia per ampliar el negoci. “Vam acabar agafant també el quiosc de la plaça Cívica i el de la vila universitària i possiblement ens vam equivocar, perquè aleshores tot es va complicar”, diu el mateix Monferrer.

Tant Xose Rodríguez com el Juanito i Andoni Canela -cada vegada més abocat a la carrera que l’ha convertit en un referent en la fotografia de natura- van anar marxant a partir de la meitat dels anys 90, en alguns casos no pacíficament. Havien passat anys d’èxit de vendes però també s'havien situat en el centre de la vida social de la facultat, amb festes de pas de l'equador que organitzaven amb els estudiants a Zeleste, setmanes del còmic i cineclubs. I van arribar a conviure non-stop, amb un cercle pel qual van passar cares ara molt conegudes com José Corbacho i Jordi Évole. El dia començava a primera obrint la porta del quiosc i acabava de matinada després de sopar a La Esquinica. Diferències sobre la gestió del negoci, necessitats vitals noves i els primers símptomes de la crisi van anar separant la banda.

“Jo vaig marxar el 2002, però a partir del 1997 ja era evident la davallada. L’esclat d’internet, el canvi en els plans d'estudi, que van fer que els professors treballessin cada dia més amb apunts que amb llibres i el canvi d’hàbits general ens ho posaven cada cop més difícil”, argumenta el Juanito. “Era una mort anunciada, he aguantat fins ara per tossuderia”, remata Monferrer.

Els anys intensos de la vida de Kioskiero han acabat amb bon gust de boca. Les tensions dels 90 estan oblidades i encara hi ha nits a La Esquinica. Divendres es van reunir el Víctor, el Xose i el Juanito en la petita festa de comiat. Només hi faltava Andoni Canela, que era al Brasil fent fotos amb un dels fills que ha tingut amb una estudiant d’ulls blaus que un dia li va comprar un llibre amb unes pàgines en blanc que la van obligar a tornar a fer-li una reclamació a aquell quiosquer amb grenyes: actualment encara conviu amb ell. El cercle es tanca 30 anys després.

Postveritat

Etiquetes

Més continguts de

Postveritat
PUBLICITAT
PUBLICITAT